14 d’octubre de 2025
Mentre escric aquestes línies, la DANA Alice continua castigant el sud de Tarragona. Carreteres tallades, municipis inundats, famílies evacuades, i una alerta taronja que ens manté en tensió. Les xifres parlen de 40 litres per metre quadrat, de vies del tren interrompudes entre Ulldecona i L’Aldea, de cinc comarques amb l’activitat escolar suspesa.
Però darrere de cada dada hi ha persones, hi ha por, hi ha pèrdues materials i emocionals que es viuen en qüestió de minuts.
I no puc evitar pensar: això no és nou. No sóc negacionista del canvi climàtic —ben al contrari—, però aquests fenòmens meteorològics extrems sempre han existat en altres contextos, en altres geografies. El que passa és que aquí, a casa nostra, no hi estem preparats. No tenim la memòria col·lectiva, la cultura de prevenció, l’estructura social que tenen altres societats que conviuen amb aquests fenòmens des de fa generacions.
Allà on això és “natural”, la gent treballa com formiguetes, tothom sap què fer, com organitzar-se, com protegir-se. Aquí, en canvi, ens agafa desprevinguts. I no és culpa nostra com a individus, és que com a societat no hem construït aquesta resiliència col·lectiva.
💙 Però enmig d’aquesta vulnerabilitat, hi ha alguna cosa que em commou profundament i m’omple d’orgull: la resposta humana.
Mentre escric això, milers de persones estan dedicant el seu temps lliure, la seva energia, la seva voluntat a ajudar. Protecció Civil, Creu Roja, bombers voluntaris, ADF, veïns i veïnes que, tot i estar afectats, surten al carrer a donar un cop de mà als seus conciutadans sense pensar-s’ho ni un segon.
I també aquells professionals que, sense ser voluntaris, estan fent hores extres, treballant a destall per normalitzar el que es pugui normalitzar.
Aquesta és la part que no surt sempre als titulars, però que és la més important: la solidaritat que emergeix quan tot s’enfonsa. I és aquí on crec fermament que el treball social té un paper fonamental. No només després de l’emergència, sinó abans. Hem de ser-hi per prevenir, per preparar la societat, per construir xarxes de suport que evitin que el patiment humà sigui tan gran quan arriba la tempesta.
Perquè això no és només una qüestió de pluges i inundacions. És una qüestió de vulnerabilitat social, d’exclusió, de desigualtat. Les emergències climàtiques no afecten tothom per igual: sempre hi ha qui ho perd tot i qui té recursos per recomençar.
I no puc deixar de pensar en la Comunitat Valenciana, en el que va passar fa escassament un any. Aquell dolor dels nostres veïns encara ressona, i ara ens fa estar alerta. Moltes persones que no estan directament afectades per aquesta DANA viuen amb temor, amb preocupació, amb empatia. Perquè hem après que això ens pot passar a qualsevol, que la fragilitat és col·lectiva, que el que li passa a l’altre també ens passa a nosaltres.
Per això vull acabar amb un agraïment sincer a totes aquelles persones que, en moments com aquest, demostren que la humanitat no es mesura en el que tens, sinó en el que dones. Gràcies al voluntariat, als professionals, als veïns i veïnes que no dubten ni un instant a estendre la mà. Gràcies per recordar-nos que, malgrat tot, som capaços de cuidar-nos els uns als altres.
I des del treball social, seguirem aquí. Abans, durant i després de la tempesta. Perquè el nostre compromís no és només amb l’emergència, sinó amb la construcció d’una societat més preparada, més solidària, més humana.
