Des del primer moment, “Estimat idiota” m’ha enganxat. No és ciència-ficció, és la vida real de moltes posada en paper. Cristian Olivé ha aconseguit crear una història que se’t fa fàcil de llegir, però que alhora et remou per dins d’una manera que no t’esperes.
El protagonista, Adrià, és algú que podríem ser qualsevol de nosaltres. Les seves complicacions, els seus dubtes, la seva manera de navegar per les relacions… tot això ho he viscut o ho he vist viure a persones del meu entorn. I aquí és on entra el seu grup d’amics, uns personatges que li donen sentit a moltes de les accions d’Adrià i que ens ajuda a entendre millor les seves decisions.
El que més m’ha impactat és la honestedat brutal del llibre. L’autor no es talla, no posa filtres. Parla de temes que sovint evitem, especialment quan es tracta de com les expectatives socials i la pressió afecten les nostres relacions i la nostra autoestima. És explícit quan cal ser-ho, i això ho fa trencador.
Més enllà de l’entreteniment, aquest llibre té aprenentatges de vida reals. Pots extrapolar situacions, moments, reflexions que et fan pensar en la teva pròpia experiència. Com a professional del sector social, he trobat molts punts de connexió amb les realitats que veig cada dia treballant amb joves.
Si hagués de treure una frase o un aprenentatge principal del llibre, seria la importància de l’autoestima i l’autoimatge. La importància de prioritzar-se a un mateix sense deixar d’atendre els altres. Olivé ens mostra, a través d’exemples molt reals, què passa quan no tenim aquesta responsabilitat emocional cap a nosaltres mateixos, i com Adrià va prenent consciència d’aquesta mancança.
Una de les parts més crues i realistes del llibre és com Olivé aborda els trastorns alimentaris d’Adrià. Tot i no ser la trama central, els desequilibris en l’alimentació del protagonista travessen tota la lectura com un fil conductor del seu estat emocional. L’autor aconsegueix mostrar amb una precisió que fa mal com la situació psicològica d’Adrià es manifesta directament en la seva relació amb el menjar, i com aquesta dinàmica es veu agreujada pel context social que l’envolta.
El que més m’ha impactat és la representació del silenci col·lectiu al voltant d’aquest tema. L’entorn d’Adrià veu com s’aprima, com deixa de menjar, però ningú no s’atreveix a dir-ho directament. Aquest tabú de parlar-ho, aquesta por a incomodar o a “ficar-se on no els toca”, és quelcom que veiem constantment en la realitat. Fins i tot la família, que hauria de ser el primer suport, no intervé fins que un gest molt profund del protagonista inicia el canvi
El llibre també toca temes com la bigorèxia i altres distorsions de la imatge corporal, mostrant com aquests trastorns no són exclusius de les dones, com sovint es pensa, sinó que afecten especialment els homes joves en processos de construcció identitària. La manera com Adrià viu la seva relació amb el cos i l’exercici físic reflecteix les pressions socials i els estereotips de masculinitat que encara avui marquen molts joves.
Però Olivé no s’atura aquí. El llibre també aborda amb valentia el risc de transmissió d’ITS i com el sistema sanitari pot perpetuar dinàmiques de discriminació subtil. Una de les escenes més reveladores és quan Adrià ha de mencionar la seva orientació sexual al metge, i automàticament això el col·loca en una posició on ha de fer-se moltes més proves i assumir un rol victimitzat. L’autor fa una crítica subtil però contundent a aquesta violència institucional normalitzada, on revelar la pròpia orientació sexual et converteix automàticament en un “cas de risc”.
No obstant això, aquesta mateixa situació li obre la porta a poder accedir a la PrEP per prevenir el VIH, mostrant com el sistema té contradiccions internes. Després del metge de capçalera, apareixen professionals especialitzats i sensibilitzats, alguns fins i tot voluntaris, que fan molt més simpàtica i amigable l’atenció mèdica. Aquesta dualitat entre la frivolitat institucional inicial i la calidesa humana posterior reflecteix perfectament les contradiccions del nostre sistema sanitari.
Aquesta dinàmica ens deixa oberta la porta a reflexionar sobre l’estigmatització del col·lectiu i com, fins i tot en espais que haurien de ser segurs com la sanitat, persisteixen prejudicis que condicionen l’atenció rebuda. Olivé aconsegueix mostrar com aquestes experiències marquen la manera com les persones viuen la seva sexualitat i les seves relacions, creant un cercle que connecta directament amb un altre dels grans temes del llibre…
EL cor del llibre, el que realment el converteix en una obra necessària, és la seva anàlisi brutal de les relacions contemporànies. Olivé presenta el xoc entre diferents tipus de relació – monògama, oberta – i mostra com els lligams existents, fins i tot després d’un divorci, compliquen la vida de l’amic del protagonista. Aquest home de 30 anys, divorciat i amb un fill en comú, lluita per tornar a connectar amb si mateix i amb la gent de forma afectuosa, mostrant com la pressió social i les expectatives poden paralitzar-nos emocionalment.
La crítica profunda del llibre es centra en l’estigmatització on tot gira entorn el sexe, i així ho exposa el relat de manera magistral. Aquesta dinàmica allunya sovint al protagonista d’aquell objectiu propi que és construir una família tradicional entre una parella homosexual – tradicional amb les seves excepcions, és clar. Apareixen personatges que, com diu l’autor, “deixen cadàvers emocionals” després de lligar i quedar en aplicacions com Grindr.
I no tot és bonic, perquè Adrià pateix aquests ghostings i buits interns després de tenir relacions buides i sense sentiments. El llibre mostra amb una cruesa que fa mal com el protagonista es converteix alhora en agressor i víctima d’aquestes relacions esporàdiques que, en ocasions, porten a crisis profundes. Olivé aconsegueix retratar aquesta dualitat sense jutjar, mostrant com les mateixes persones que pateixen el rebuig també el practiquen amb altres.
Aquesta dinàmica de quedar amb l’app per follar, fer-ho, però no sentir res, o simplement un cop ha acabat l’acte sexual tallar tot vincle, és una realitat que l’autor retrata sense filtres i que molts reconeixeran com a pròpia. El buit que queda després, esa sensació de disconnexió total amb l’altra persona i amb un mateix, és quelcom que Adrià viu repetidament i que el porta a qüestionar-se què està buscant realment.
L’autor no romantitza aquestes experiències ni les condemna, simplement les mostra tal com són: encuentros que haurien de satisfer però que deixen més buit del que omplen. Aquesta honestedat brutal és el que fa que el llibre connecti tant amb la realitat de moltes persones que viuen aquestes contradiccions entre la recerca de connexió humana i la facilitat de l’immediat que ofereixen les aplicacions.
Per últim, i no menys important, el llibre aborda la resistència a acudir al psicòleg i com la normalització dels actes o de les situacions porta al protagonista a baixens emocionals que podrien evitar-se amb ajuda professional. Aquesta resistència, especialment present en homes joves, és un dels temes més rellevants del llibre i que connecta directament amb la importància de la salut mental.
“Estimat idiota” és una d’aquestes lectures que recomanaria sense dubtar. No només perquè enganxa i es llegeix bé, sinó perquè toca temes que necessitem parlar més. És una història que ens ajuda a reflexionar sobre les nostres pròpies relacions, sobre com ens tractem a nosaltres mateixos i sobre com naveguem per un món que sovint ens pressiona per ser algú que potser no som. Al final, crec que aquest llibre ens recorda que tots tenim les nostres lluites internes, i que reconèixer-les és el primer pas per poder treballar-hi.
“Estimat idiota” és una d’aquestes lectures que recomanaria sense dubtar. No només perquè enganxa i es llegeix bé, sinó perquè toca temes que necessitem parlar més. És una història que ens ajuda a reflexionar sobre les nostres pròpies relacions, sobre com ens tractem a nosaltres mateixos i sobre com naveguem per un món que sovint ens pressiona per ser algú que potser no som. Al final, crec que aquest llibre ens recorda que tots tenim les nostres lluites internes, i que reconèixer-les és el primer pas per poder treballar-hi.
Powered by artificial intelligence, the bot can make mistakes. Consider checking important information.