Avui he vist una foto que no puc treure’m del cap. La bandera de One Piece onejant a la façana d’un edifici governamental a Nepal. No és la primera vegada que veig aquesta imatge circular per xarxes, però avui m’ha colpejat diferent. Potser perquè estic cansat. Potser perquè porto massa temps veient com les institucions fallen, com els joves es desconnecten, com el teixit social es trenca.
O potser perquè, per primera vegada en molt de temps, he vist esperança en una bandera d’anime.
He tancat l’ordinador i m’he quedat mirant per la finestra una estona llarga. He pensat en tots els joves amb qui treballo. En les seves lluites. En com busquen desesperadament alguna cosa a la qual aferrar-se. I aleshores ho he entès. Aquesta bandera no és una broma. És un crit. És una revolució que no esperàvem, però que potser necessitàvem.
Fa uns dies parlava amb una companya sobre el concepte de capital social de Putnam. Ell deia que les societats fortes es construeixen sobre xarxes de confiança, reciprocitat i associacionisme. Que quan la gent es reuneix, quan crea vincles, quan s’organitza —sigui en un club de lectura, una associació de veïns o un grup de voluntariat—, es genera una força transformadora.
Però què passa quan les formes tradicionals d’associacionisme ja no funcionen? Quan els joves no es veuen reflectits en els sindicats, en els partits polítics, en les entitats clàssiques? Quan les estructures que van servir per organitzar les revolucions del segle XX semblen buides, obsoletes, desconnectades?
Doncs passa això: que la revolució es reinventa. Que troba nous símbols, nous espais, noves formes d’unió.
I em ve al cap una frase que sempre m’ha colpejat: “Los sueños de un hombre… ¡Jamás mueren!” Ho deia Marshall a One Piece. I és cert. Els somnis no moren. Es transformen. Es mouen. Busquen noves formes de manifestar-se.
Quan veig aquesta bandera onejant a Nepal, Marroc, Europa, no hi veig frivolitat. Hi veig associacionisme en estat pur. Hi veig joves que, sense conèixer-se, sense haver estat mai a la mateixa sala, es reconeixen mútuament a través d’un símbol compartit. Es diuen: “Jo també crec en això. Jo també estic aquí. No estàs sol.”
“Escucha con atención, ahora estás sola en el mundo pero te aseguro que algún día encontrarás amigos.” Això li deia Jaguar a Robin quan era petita i fugía de la destrucció d’Ohara. I és exactament el que està passant ara. Aquests joves, molts d’ells aïllats, desconnectats, sense espais de pertinença tradicionals, han trobat amics. Han trobat una comunitat. Han trobat un símbol que els diu: no estàs sol.
I això és revolucionari. Perquè la revolució no és només l’acte de tombar un govern o canviar un sistema. La revolució és, sobretot, l’acte de crear vincles on abans hi havia aïllament. De generar comunitat on abans hi havia individualisme. De construir esperança col·lectiva on abans només hi havia resignació individual.
Des del treball social, sabem que l’aïllament mata. Que la solitud és el terreny perfecte per a la desesperança, per a la violència, per a la submissió. I sabem també que la unió, sigui quina sigui la seva forma, és l’antídot.
No importa si aquesta unió es dóna en una assemblea de barri, en un grup de WhatsApp, o sota una bandera d’anime. El que importa és que es dóna. Que la gent es troba. Que es reconeix. Que actua junta.
Tinc un company que sempre diu: “Ángel, els joves d’ara no creuen en res.” I jo sempre li responc el mateix: “No és que no creguin en res. És que no creuen en el que nosaltres els diem que han de creure.”
I té tot el sentit del món.
Aquesta generació ha crescut veient com les institucions mentien, com els líders traïen, com les promeses es trencaven. Han vist guerres justificades amb mentides, crisis econòmiques provocades per l’avarícia, emergències climàtiques ignorades per conveniència. I se’ls demana que confiïn en les banderes que van onejar durant tot això?
No. Ells busquen altres símbols. Símbols que parlin de llibertat, justícia, lleialtat, dignitat. I One Piece els dóna això.
“Cuando intentas proteger algo, hace falta mucha determinación para vivir sin comprometer tus creencias no importa que pase apeguense a lo que creen y no lo dejen ir.” Kozuki Oden ho tenia clar. I aquests joves també. S’aferren al que creuen. I no ho deixen anar.
Quan pengen aquesta bandera en un edifici governamental a Nepal, no estan fent una broma. Estan dient: “Els vostres símbols ja no ens representen. Necessitem nous relats. I ens organitzarem al voltant d’ells, us agradi o no.”
Castells parlava de la societat xarxa, on les estructures jeràrquiques i rígides deixen pas a xarxes horitzontals, flexibles, interconnectades. I això és exactament el que estem veient.
Aquesta revolució no té líders. No té seu social. No té estatuts. Però té connexió. Té vincles. Té acció col·lectiva.
I des del treball social, hem d’aprendre a reconèixer-ho. Perquè si seguim esperant que els joves s’organitzin com ho feien els nostres avis, perdrem l’oportunitat d’acompanyar la transformació social més important de les últimes dècades.
El que estem veient no és desorganització. És organització líquida. No és falta de compromís. És compromís sense estructures rígides. No és absència de revolució. És revolució sense manual.
“El deber de un capitán es saludar y ofrecer su agradecimiento a más personas que alguna vez ayudaron a un miembro de su tripulación. Cualquier persona con honor sabe bien eso.” Luffy ho tenia clar. I nosaltres, com a treballadors socials, també hauríem de tenir-ho clar.
El nostre deure és acompanyar. Reconèixer. Agrair. I sobretot, no abandonar.
“Cuando un amigo pasa mal, debes estar ahí para acompañarlo.” Això ho deia Usopp. I és exactament el que hem de fer. Estar aquí. Acompanyar aquests joves que busquen sentit, que necessiten espais d’unió, que volen transformar el món però no saben com encaixar en les estructures que els oferim.
Escoltar el que ens estan dient amb aquestes banderes, amb aquests símbols, amb aquestes formes noves d’organització. No per jutjar-los, sinó per entendre’ls.
I legitimar les seves formes d’associacionisme, encara que no s’assemblin a les nostres. Perquè el que importa no és la forma, sinó el fons: la necessitat humana de pertànyer, de lluitar junt, de creure en alguna cosa més gran.
Davant d’un món que els nega futur, que els tanca portes, que els diu que són ingenus, ells riuen. I pengen una bandera d’anime en un edifici governamental. I diuen: “Aquí estem. I no ens anirem.”
“Llora todo lo que quieras, pero sigue adelante.” Shanks ho tenia clar. I aquests joves també. Ploren per la desigualtat, per Palestina, per la injustícia. Però segueixen endavant. Amb una bandera que ningú esperava. Amb una revolució que ningú va veure venir.
Aquesta nit, abans de dormir, he tornat a mirar la foto. La bandera de One Piece onejant a Nepal. I he somrigut.
Perquè, al final, això és el que sempre hem buscat des del treball social: que la gent es trobi, que es reconegui, que actuï junta per transformar la realitat.
“Los milagros ocurren cuando no te rindes.” Ho deia Emporio Ivankov. I té raó.
Aquesta generació no s’ha rendit. Ha trobat una nova forma de lluitar. Una nova forma d’unir-se. Una nova forma de dir: “Els nostres somnis no moren. I nosaltres tampoc.”
I si ho fan sota una bandera d’anime, endavant. La revolució no necessita la nostra aprovació. Només necessita que no la freni.
Demà continuaré acompanyant. Escoltant. Legitimant.
“Perquè la revolució és, sobretot, l’acte de no estar sols.”
Ángel Bueso
Lleida, 5 d’octubre de 2025
