Regulació dels centres residencials: bones intencions, viabilitat dubtos

Ahir mateix, la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego, tornava a abanderar públicament la seva proposta de regulació dels centres residencials per a menors tutelats. Un discurs que ja hem escoltat diverses vegades: ràtio d’un educador o educadora social per cada quatre menors, màxim de deu places per centre, almenys dos treballadors per torn, màxim de dues places per habitació (Grupo de Infancia, 2025; El País, 2025; Público, 2025). Sobre el paper, sona bé. A la pràctica, ven poc i sabem menys.

Perquè al final, de propostes n’hi ha moltes. D’actuacions reals, poques. I aquesta, amb tots els respectes, té un problema de base: la viabilitat econòmica i estructural.

Centres petits = despeses fixes altíssimes

Parlem clar. Un centre de deu places amb una ràtio d’un professional per cada quatre menors significa, com a mínim, tres educadors o educadores per torn (considerant que hi ha menors que necessiten atenció individualitzada). Si sumem els tres torns diaris, caps de setmana, vacances, baixes, formació… estem parlant d’un equip mínim de vuit a deu professionals per centre. A això cal afegir coordinació, neteja, manteniment, subministraments, lloguers o amortitzacions d’edificis.

Les despeses fixes d’un centre petit són desproporcionadament altes en relació amb el nombre de menors atesos. En termes de gestió, és molt més “rendible” (i aquí ja em fa mal escriure aquesta paraula quan parlem de menors tutelats) tenir centres de 20, 30 o 40 places, perquè les despeses fixes es dilueixen. Però, és clar, això va en contra de la qualitat de l’atenció, de la proximitat, de la possibilitat real d’acompanyament individualitzat.

Aleshores, qui pagarà aquesta diferència? Perquè si les comunitats autònomes no augmenten dràsticament els pressupostos destinats a protecció a la infància, aquesta normativa serà paper mullat. I ja sabem com funciona això: licitacions públiques on guanya qui ofereix el preu més baix, empreses i fundacions que fan equilibris impossibles per quadrar comptes, i professionals que acaben assumint càrregues de treball inassumibles amb sous precaris.

Competències autonòmiques: el gran forat negre

I aquí ve un altre problema: no sabem si aquesta regulació serà de compliment obligatori per a totes les comunitats autònomes o si, com passa amb tantes altres normatives, quedarà com una “recomanació” que cadascú aplicarà segons la seva voluntat política i pressupostària. Perquè la protecció a la infància és una competència transferida, i això significa que cada autonomia té marge de maniobra.

Si la normativa no ve acompanyada d’una inversió estatal directa i d’un sistema de supervisió i sanció real, acabarem tenint el mateix que tenim ara: comunitats amb sistemes de protecció dignes i comunitats amb sistemes de protecció tercermundistes. I els menors tutelats, una vegada més, quedaran a mercè del codi postal on els hagi tocat néixer.

Moltes propostes, poques actuacions

La ministra Rego porta mesos —anys, si comptem des que va assumir el càrrec— parlant d’aquesta regulació. Però, de moment, què tenim? Declaracions, rodes de premsa, titulars. I mentre tant, els centres continuen funcionant amb ràtios impossibles, professionals cremats, menors desatesos.

No és la primera vegada que escoltem grans anuncis en matèria de protecció a la infància. Recordem la Llei de Protecció a la Infància de 2015, que sobre el paper era revolucionària. A la pràctica? Infrafinançada, mal implementada, amb enormes desigualtats territorials. O les promeses de desinstitucionalització, que mai acaben d’arribar perquè l’acolliment familiar continua sent residual a Espanya en comparació amb altres països europeus (Del Valle et al., 2008).

Així que, perdoneu l’escepticisme, però quan veig la ministra tornar a sortir amb la mateixa proposta sense concretar pressupostos, sense calendari d’implementació, sense mecanismes de control… em costa creure que això vagi a alguna banda.

Dignificar la professió: el gran oblidat

I mentre parlem de ràtios i places, ningú parla del que realment importa: dignificar la professió. Perquè pots posar totes les ràtios que vulguis, però si els educadors i educadores socials continuen cobrant 1.200 euros nets al mes, amb contractes temporals, sense formació contínua, sense supervisió, sense espais de cura emocional… no aconseguirem res.

La rotació de professionals als centres és brutal. I això destrossa qualsevol possibilitat d’acompanyament real. Perquè els menors tutelats necessiten vincles estables, adults de referència que estiguin, que no desapareguin cada sis mesos. Però com els hi dones això si els professionals fugen del sector perquè les condicions són insuportables?

Obrir les portes: interdisciplinarietat real

I ja que estem, cal dir una cosa que no agrada a tothom: els centres residencials no poden continuar sent espais monodisciplinaris. L’educació social és fonamental, però no pot ser l’única disciplina present. El treball social té molt a aportar en la intervenció amb famílies, en la gestió de recursos, en la coordinació amb serveis socials. La psicologia, en l’avaluació i intervenció en salut mental. No es tracta de deslegitimar ningú, sinó de reconèixer que la complexitat dels casos requereix mirades diverses.

La literatura científica ho deixa clar: els equips multidisciplinaris són més efectius en la intervenció amb menors en situació de desprotecció (Bravo & Del Valle, 2009). Però a la pràctica, els centres continuen funcionant amb educadors i educadores fent de tot: psicòlegs, treballadors socials, mestres, pares, mares… I això no és just ni per a ells ni per als menors.

Conclusió: bones intencions no són suficients

Aquesta proposta de regulació és, en teoria, ideal. Centres petits, ràtios ajustades, atenció individualitzada. Però sense pressupost, sense mecanismes de control, sense dignificació professional, sense interdisciplinarietat real… és només això: teoria.

I mentre la ministra continua sortint a abanderar propostes, els menors tutelats continuen vivint en centres massificats, amb professionals cremats, amb intervencions fragmentades. Perquè al final, el problema no és la manca de propostes. És la manca d’actuacions reals, de voluntat política, de pressupost.

I això, malauradament, no es resol amb un decret. Es resol amb inversió, amb control, amb dignificació. I amb menys declaracions i més fets.

---

Referències

• BOE (2025). Real Decreto 743/2025, de 26 de agosto, por el que se aprueba la capacidad ordinaria del sistema de protección y tutela de personas menores de edad. Recuperat de https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2025-17261
• Bravo, A., & Del Valle, J. F. (2009). Crisis and permanency in foster care: The importance of achieving stability. Child & Family Social Work, 14(4), 475-485.
• Del Valle, J. F., Bravo, A., Álvarez, E., & Fernanz, A. (2008). Adult self-sufficiency and social adjustment in care leavers from children’s homes: A long-term assessment. Child & Family Social Work, 13(1), 12-22.
• El País (2025, 10 d’octubre). Los centros de menores tutelados deberán ser más pequeños y con un máximo de dos plazas por habitación. Recuperat de https://elpais.com/sociedad/2025-10-10/
• Grupo de Infancia (2025, octubre). Juventud e Infancia quiere que los centros de menores tengan un máximo de diez plazas y una ratio de un educador por cada cuatro niños. Recuperat de https://grupodeinfancia.org/
• La Moncloa (2025, 17 de març). La ministra Rego defiende la necesidad de ampliar los derechos de los educadores sociales. Recuperat de https://www.lamoncloa.gob.es/
• Público (2025, octubre). Juventud e Infancia quiere que los centros de menores tengan un máximo de diez plazas y ratio de un educador por cada cuatro niños. Recuperat de https://www.publico.es/