Fa uns mesos vaig començar una investigació sobre joves en situació de vulnerabilitat extrema. Volia documentar casos d’explotació sexual, entendre les trajectòries, posar paraules a allò que ningú vol veure. Vaig entrevistar 13 joves. Vaig escoltar les seves històries. Vaig veure la seva por, la seva fam, la seva solitud.
Després d’escoltar-los, vaig tornar a casa. I no vaig poder dormir. Perquè una cosa és documentar la realitat. I una altra cosa és viure amb el pes de saber-la.
Després de les entrevistes, va sorgir una necessitat evident: l’allotjament. Sense un lloc on dormir, qualsevol intervenció és inútil. Jo tenia un romanent econòmic disponible i la possibilitat de fer alguna cosa.
Però també tenia por.
Por de fer-ho malament, por de ser paternalista o de convertir-me en un “salvador”,por de la responsabilitat i de no saber què coi estava fent,por del que pogués passar (ús de l’espai per a prostitució, consum o venda de drogues).
I sobretot, por de la pregunta que no volia fer-me: Estic fent això per ajudar-los o per sentir-me millor amb mi mateix?
El pis: Confiança en lloc de Control
Al final, amb la participació del jove que va actuar com a nexe durant la investigació, vam llogar un pis. Dues habitacions, menjador, cuina (amb gas de bombona i aigua corrent), bany i dutxa (sense aigua calenta), Dos llits i un sofà vell. Res més.
Es va oferir a tres joves que havien participat en l’estudi i que mostraven voluntat de sortir del carrer. No hi va haver contracte. No hi va haver protocol. No hi va haver condicions formals. Només:
- Confidencialitat.
- Respecte mutu.
- Respecte als veïns.
Quan ens vam reunir tots junts al pis, em van passar mil coses pel cap. Preguntes incòmodes com: Quines normes he de posar? Quin paper he de tenir?
I llavors em vaig adonar: ja n’han tingut prou d’adults controlant-los. Ja n’han tingut prou de normes, protocols i supervisió.
Així que vaig decidir no ser protagonista. Vaig decidir ser aquella persona que passa, que està disponible per telèfon, que acompanya però no supervisa ni dóna ordres.
Perquè el que necessitaven era espai i, sobretot, confiança.
Hi ha hagut alts i baixos, però crec que ha estat bastant positiu. Donar-los espai ha facilitat que poguessin tornar a la càrrega.
Aquí ve la part que em genera més malestar: no puc parlar d’això amb amistats o companys.
- No sé com explicar-ho sense que soni a autopromoció o que sembli que estic penjant-me medalles. No he fet això per a mi.
- El focus no sóc jo. El focus són ells. Parlar-ne em fa sentir que estic convertint la seva lluita en la meva història.
- Vaig actuar per un sentiment i una necessitat, no amb un pla o una metodologia professional. A vegades actues perquè no pots no fer-ho.
Per què ho explico (i per què no ho tornaré a fer)
Aquesta és l’única vegada que ho explicaré i serà l’última. No m’agrada parlar-ne ni convertir-ho en un exemple de “bones pràctiques”.
Ho explico perquè crec que és important documentar que hi ha formes d’ajudar que no passen per la burocràcia, el control o la supervisió. Que passen per la confiança.
Ho faig per:
- Documentar que es pot fer d’una altra manera, pels joves amb qui he treballat.
- Compartir aquesta sensació: actuar sense protocol és arriscat, però no actuar és còmplice.
- Si amb el temps volen parlar-ne, serà la seva decisió.
La incomoditat com a senyal
Aquest model no és replicable a gran escala. No hauria de dependre de la bona voluntat d’un professional aïllat. Hauria de ser responsabilitat del sistema.
Però mentre el sistema no respon:
La incomoditat de no fer res és més gran que la incomoditat de fer alguna cosa imperfecta.
Actues perquè no pots no fer-ho. No pots tornar a casa i fer veure que no has vist res.
La incomoditat és una senyal. Una senyal que:
- Estàs fent alguna cosa que importa.
- T’estàs posant davant del mirall.
- No estàs mirant cap a un altre costat.
Això és el que ens hauria de definir com a treballadors socials: no mirar cap a un altre costat.
Està bé dubtar. Està bé no tenir totes les respostes. Està bé actuar des del sentiment i no només des del protocol.
Perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
