Avui, Dia Internacional dels Drets de la Infància, i just quan es compleixen 50 anys de la mort del dictador i l’inici del camí cap a la democràcia, costa no pensar en la pel·lícula El maestro que prometió el mar. No només com una història emotiva, sinó com un mirall incòmode del que passa quan l’educació es converteix en un espai de llibertat… o en un instrument de control.
La pel·lícula ens recorda una cosa molt senzilla i alhora profundament política: un mestre pot obrir finestres allà on només hi havia murs. Quan un infant descobreix que pot pensar, preguntar, imaginar i somiar, no només està aprenent continguts; està aprenent que té dret a existir amb veu pròpia. Això és educació, però també és democràcia.
Des del treball social, i especialment des del treball amb infància i adolescència, sabem que parlar d’educació no és només parlar d’escola. És parlar de drets, d’oportunitats, de desigualtats, de qui pot “veure el mar” i qui ni tan sols sap que existeix. És parlar de criatures que arriben a l’aula amb motxilles invisibles plenes de violències, precarietat, racisme, masclisme, LGTBI-fòbia, salut mental no atesa o absències massa grans per a cossos tan petits.
Fa 50 anys, la paraula “democràcia” encara era una promesa fràgil. Avui, mig segle després, correm el risc de donar-la per feta. Però una democràcia que no garanteix el dret a l’educació –no només a estar escolaritzat, sinó a una educació que allibera, que cuida i que dona eines per pensar críticament– és una democràcia coixa. I una democràcia que oblida la infància, o la tracta com un col·lectiu a protegir però no a escoltar, és una democràcia que encara no ha madurat del tot.
El profe posa al centre una idea que, des del treball social, hauríem de repetir gairebé com un mantra: cada infant és un subjecte de dret, no un objecte de protecció. No eduquem per “tenir bons ciutadans” obedients, eduquem perquè cada nena i cada nen pugui construir una vida amb sentit, amb criteri, amb capacitat de qüestionar allò que és injust, encara que això incomodi.
Quan acompanyem infants i adolescents des del treball social, estem fent també una feina profundament educativa: quan validem una emoció, quan donem espai a la paraula, quan defensem que una criatura no sigui expulsada per “problemàtica” sinó entesa en el seu context, quan ajudem una família a sostenir un procés, quan fem de pont entre l’escola, els serveis socials i la comunitat. Tot això també és educació, i també és democràcia en acció.
Per això, avui, en aquest doble aniversari –drets de la infància i 50 anys del final de la dictadura–, val la pena fer-nos algunes preguntes incòmodes:
– Tots els infants tenen realment les mateixes oportunitats d’aprendre i créixer en llibertat?
– Quin lloc donem a la seva veu en les decisions que els afecten?
– L’escola i els espais educatius són entorns que obren el món o que el tanquen?
– Estem disposats, com a professionals i com a societat, a defensar una educació que no només transmet continguts, sinó que qüestiona privilegis i desigualtats?
Com a treballador social, crec que la defensa dels drets de la infància passa necessàriament per defensar una educació que no tingui por de la paraula “poder”: el poder de pensar, de dubtar, de somiar, de dir “no” al que fa mal i “sí” al que construeix. Una educació que no reprodueixi silencis, sinó que els trenqui. Que no tapi ferides, sinó que les pugui mirar amb cura i responsabilitat.
Fa 50 anys algú va prometre un país més lliure. Avui, la nostra responsabilitat és prometre –i complir– que cap infant es quedarà sense la possibilitat de “veure el mar”: d’accedir a una educació digna, crítica, afectiva i realment inclusiva. No és només una qüestió pedagògica; és una qüestió de drets humans i de qualitat democràtica.
I potser, al final, la gran pregunta és aquesta: què estem disposats a canviar, com a sistema educatiu i com a societat, perquè aquesta promesa no es quedi, un cop més, només en una pel·lícula?
