Avui he llegit el comunicat sobre la nova regularització extraordinària i, abans de pensar en sigles o en tàctiques, he pensat en una escena que es repeteix massa: una persona que fa mesos —a vegades anys— que viu aquí, cuidant altres persones, treballant com pot, sostenint una vida en silenci, i que tot i així no pot signar un contracte sense por, empadronar-se sense dubtes, anar al metge sense calcular conseqüències, o denunciar un abús sense preguntar-se si la denúncia se li girarà en contra. No és una història excepcional; és una realitat quotidiana. I quan un Estat decideix reconèixer-la i actuar, el debat real no és només si la mesura és necessària —que ho és—, sinó si el sistema serà capaç d’executar-la amb la dignitat que promet.
La paraula “extraordinària” té alguna cosa d’alleujament i alguna cosa d’advertència. Alleujament perquè suggereix que, finalment, s’obre una porta que feia massa temps que estava tancada a cop de requisits impossibles, esperes interminables i laberints administratius. Advertència perquè allò extraordinari, en un país que ja conviu amb la irregularitat com si fos un soroll de fons, també pot convertir-se en una operació cosmètica si no s’acompanya de recursos, claredat i voluntat de no castigar qui ja ha estat castigat per la precarietat.
El que s’ha explicat als mitjans aquests dies posa el focus en dues coses que, des del carrer, pesen com una llosa: qui hi entra i com ho demostrarà. Segons la informació publicada, la regularització s’impulsaria via Real Decreto i s’adreçaria a persones que puguin acreditar residència a Espanya, amb un tall temporal (abans del 31 de desembre de 2025) i amb criteris com l’absència d’antecedents penals rellevants. I aquí és on el detall deixa de ser tècnic i es torna vital: si el requisit de permanència es pot acreditar amb padró, cites mèdiques, certificats d’assistència a recursos socials o documents de vida quotidiana (lloguer, enviaments de diners, bitllets), llavors el dret comença a semblar exercible. Si no, torna a ser un miratge.
En treball social aprenem aviat que la burocràcia no és neutra. Pot ser una eina de garantia o una forma de violència lenta. Hi ha procediments que, sense dir-ho, empenyen la gent a rendir-se: cites que no arriben, finestretes que deriven, formularis que demanen proves que només té qui ha viscut amb estabilitat. I l’estabilitat, precisament, és el que se li nega a qui viu en situació irregular. Per això, quan es parla d’agilitzar, no s’està demanant “fer-ho fàcil” per caprici; s’està demanant que el dret sigui exercible.
La transparència en aquest context no és un adorn institucional. És la condició mínima perquè la mesura sigui legítima i perquè no es converteixi en una cursa d’obstacles. Transparència vol dir criteris públics i comprensibles, terminis raonables, canals d’informació accessibles, i una lògica de procediment que no canviï segons el territori o segons qui t’atengui. Vol dir també que l’Estat assumeixi que la regularització no es juga només al BOE, sinó al taulell, a l’oficina d’estrangeria, al centre de salut, al servei social, a l’entitat que acompanya. Michael Lipsky ho va explicar fa dècades: les polítiques públiques es defineixen, en gran part, en la pràctica de qui les implementa a primera línia; són aquestes “burocràcies de carrer” les que acaben decidint com es tradueix un dret en una experiència real (Lipsky).
La regularitat dona seguretat. Seguretat per a qui fins ara vivia a l’ombra, però també seguretat col·lectiva: perquè quan una persona pot treballar legalment, es redueix l’explotació laboral i la competència deslleial que precaritzen tothom. Quan pot denunciar un abús sense por, el mercat laboral es neteja una mica. Quan pot cotitzar, s’enforteix el sistema que després sostenim entre totes. La irregularitat és el terreny ideal per a l’abús: jornades infinites, sous indignes, amenaces, silencis. Regularitzar no és “premiar”: és treure oxigen a l’explotació.
Però també em preocupa —i m’interpel·la— el risc que tornem a delegar en el tercer sector allò que hauria de ser responsabilitat estructural. Les entitats comunitàries, les associacions, els recursos socials, han sostingut durant anys l’acompanyament, l’orientació, l’escolta i, moltes vegades, la “prova” d’existència de les persones: certificats d’assistència, informes, constàncies. És comprensible que es reconegui aquest vincle, però també és perillós si es converteix en un filtre desigual. La regularització ha de ser un dret administrable, no una recompensa per haver trobat el recurs adequat.
I aquí és on vull ser incòmode: el treball social no pot mirar-s’ho des de la grada. No podem continuar deixant que altres professions monopolitzin el relat dels drets i, de passada, la vida de la gent. No és una crítica a ningú en concret: és una crida a nosaltres. Perquè si nosaltres no ocupem l’espai que ens pertoca, algú altre l’ocuparà. I quan l’ocupa algú altre, el relat es torna jurídic, mediàtic o moralista, però perd el que és essencial: la lectura social, comunitària i estructural.
Per això, l’agilitat no és un detall: és una política pública en si mateixa. No es tracta de córrer per córrer; es tracta de no cronificar el dany. Amartya Sen defensava que el desenvolupament —i, en un sentit ampli, la justícia— té a veure amb les llibertats reals, amb la capacitat efectiva de les persones per viure la vida que valoren (Sen, ). Un dret que existeix però no es pot exercir per barreres administratives és una llibertat incompleta.
Ara bé, la promesa es juga en detalls que semblen menors i no ho són: hi haurà reforç de personal i de sistemes per evitar el col·lapse? Es reduirà la bretxa digital perquè el tràmit no sigui un privilegi? Es contemplaran proves de permanència que no penalitzin la precarietat? Es comunicarà amb claredat per evitar rumors, estafes i falses expectatives? La rapidesa sense recursos es converteix en frustració; la transparència sense accessibilitat es converteix en un document bonic que no arriba a qui el necessita.
Tant de bo aquesta regularització extraordinària sigui, a més, una lliçó ordinària: que els drets no poden dependre de la paciència infinita de les persones ni de la creativitat per reunir papers. Que l’administració pot ser garantista sense ser cruel. Que la transparència no és un tràmit, sinó una ètica. I que l’agilitat, quan es posa al servei de la justícia, no és pressa: és cura institucional.
El Mundo: notícia sobre la regularització acordada (26/01/2026)
Europa Press: informació sobre l’aprovació i requisits (26/01/2026)
