Hi ha una sensació que em visita de tant en tant i que, quan arriba, ho tapa tot. No és exactament tristesa. Tampoc és aquella soledat evident que es pot explicar amb quatre frases. És més fina, més silenciosa, més difícil de compartir sense que soni exagerat. És la sensació d’estar a molts llocs i, alhora, no acabar de ser d’enlloc.
Tinc gent. Tinc espais. Tinc converses obertes, grups, projectes, reunions, causes que m’importen. Tinc una vida que, vista des de fora, podria semblar plena. I tot i així, hi ha dies que em pregunto si estic vivint vincles o només coincidències. Si estic construint intimitat o només sostenint presències.
I aquí és on em fa por ser honest…crec que aquesta sensació no neix només del ritme, ni només de l’estrès, ni només de l’època. Crec que neix d’una cicatriu.
No vull explicar-la com un relat. No vull convertir-la en història per consumir. Però sí que vull mirar-la de cara, perquè quan la miro entenc moltes coses de mi.
La cicatriu és això que queda quan una ferida ha estat massa fonda. Quan alguna cosa t’ha importat tant que, en perdre-la, no només perds una persona o una etapa: perds una part del teu mapa. Perds una manera de confiar. Perds una innocència que no sabies que tenies. I, sense adonar-te’n, comences a viure diferent.
A mi em passa que, quan penso en aquesta cicatriu, entenc per què em costa quedar-me del tot. Per què em costa descansar en algú. Per què, fins i tot quan estic envoltat, hi ha una part de mi que continua vigilant. Com si el cos hagués après que estimar és arriscar-se. I que arriscar-se pot fer molt mal.
La cicatriu no crida. Però decideix.
- Decideix com m’acosto als altres.
- Decidix quan em poso útil.
- Decidix quan em poso fort.
- Decidix quan em poso a fer mil coses perquè no em quedi espai per sentir.
I això és el que em fa més ràbia: que no sempre ho trio conscientment. Simplement passa.
He après a ser resolutiu. A aguantar. A tirar endavant. A fer que tot funcioni. A ser aquell que sosté, que organitza, que acompanya, que respon. I sí: això m’ha donat identitat. M’ha donat lloc. M’ha donat sentit. Però també m’ha convertit, a vegades, en algú que està sempre “en servei” i poques vegades “en repòs”.
I quan vius així, és fàcil que la gent et busqui quan hi ha coses importants. Quan hi ha decisions. Quan hi ha problemes. Quan hi ha urgències. I és fàcil que, sense voler, et vagis acostumant a això: a ser necessari, però no sempre convidat. A ser referent, però no sempre company.
I llavors arriba la pregunta que fa mal: si jo no fes el primer pas, qui el faria? Si jo parés, qui es quedaria? Si jo deixés de ser útil, seguiria sent estimat?
Aquesta pregunta no és victimisme. És una llum. Una llum dura, però necessària.
Perquè m’obliga a veure que potser he confós estar ocupat amb estar acompanyat. He confós tenir gent al voltant amb sentir-me sostingut. He confós agenda amb vincle.
I aquí és on entra el treball social, no com a etiqueta professional, sinó com a mirada.
Com a treballador social, jo parlo de vincles cada dia. Parlo de xarxa, de comunitat, de suport mutu, de participació, de pertinença. I també veig, cada dia, com moltes persones porten cicatrius que no expliquen. Cicatrius d’abandonament, de rebuig, de violència, de pèrdues, de silencis familiars, de relacions que van ser casa i després van ser buit.
I veig una cosa que em remou: molta gent ha après a sobreviure convertint-se en forta. En eficient. En útil. En autosuficient. I el món actual ho premia.
Vivim en una època que ens demana rendir. Ens demana ser productius, visibles, disponibles. Ens demana tenir resposta per tot. Ens demana estar “bé” ràpid. Ens demana transformar el dolor en aprenentatge i l’aprenentatge en marca personal. I, mentre fem tot això, el que queda enrere és una cosa molt bàsica: el temps lent dels vincles.
Perquè els vincles no es construeixen amb intensitat. Es construeixen amb repetició.
Es construeixen amb quedar sense motiu.
Amb fer lloc.
Amb poder dir “avui no puc” i que no passi res.
Amb poder dir “avui no estic bé” i que algú no s’espanti.
Amb poder ser petit, un moment, sense perdre valor.
I això costa. Costa perquè no ens ho han ensenyat. Costa perquè molts venim d’històries on estimar era una cosa que es guanyava. Costa perquè la cicatriu et fa desconfiar precisament d’allò que més necessites.
I em pregunto si això és el que ens està passant a molts joves.
No perquè siguem “més febles”. Al contrari: perquè hem après a ser massa forts.
Hem après a sostenir-nos sols abans d’hora.
Hem après a omplir el buit amb activitat.
Hem après a fer-nos imprescindibles per no sentir-nos prescindibles.
Hem après a estar a tot arreu per no haver d’estar del tot enlloc.
I això crea una mena de soledat nova: la soledat de qui té xarxa però no té arrels. La soledat de qui és conegut però no és habitat. La soledat de qui té molts “nosaltres” petits, intermitents, fragmentats, però no té un “nosaltres” que sostingui.
La cicatriu, en aquest context, no és només personal. També és social.
És la cicatriu d’una generació que ha crescut amb crisi rere crisi, amb precarietat, amb pressa, amb comparació constant, amb pantalles que connecten i alhora separen. És la cicatriu d’un món que parla molt de salut mental però que continua organitzant la vida perquè no hi hagi temps per cuidar-la.
I, tot i així, jo no vull quedar-me en el diagnòstic.
Vull quedar-me en el reconeixement.
Perquè reconèixer és començar a canviar.
Avui reconec que hi ha una part de mi que encara plora una pèrdua antiga. Que encara té por. Que encara es protegeix. I reconec que aquesta protecció, que un dia em va salvar, avui a vegades em limita.
Vull tornar a habitar els vincles.
No com una tasca més.
No com una cosa que hagi de sortir perfecta. Sinó com una pràctica lenta.
Vull començar per coses petites, escriure a algú sense cap excusa. Proposar un cafè sense agenda. Dir “et trobo a faltar” sense justificar-ho. Permetre’m ser vulnerable sense convertir-ho en discurs.
I també vull revisar el meu paper deixar de ser el que sosté. Deixar de ser el que resol. Deixar espai perquè els altres també em cuidin.
Perquè això també és treball social, encara que no ho posi en cap informe aprendre a rebre. Aprendre a demanar. Aprendre a deixar-se sostenir.
I si tu que llegeixes això t’hi has vist reflectit, potser no et falta gent.
Potser et falta temps.
Potser et falta espai.
Potser et falta un lloc on no hagis de demostrar res.
Potser et falta algú amb qui quedar-te quan no tens res a oferir.
Potser el que et falta no és més connexió, sinó més intimitat.
I potser, només potser, el primer pas és aquest dir la veritat.
Dir-la a tu mateix.
I dir-la a algú.
Que últimament et sents així.
Que hi ha una cicatriu
Que no vols viure només de projectes.
Que vols moments.
Que vols arrels.
Que vols un “vine” que no porti cap encàrrec a dins.
Jo, avui, ho dic així això que em passa té nom. I té història. I té cicatriu.
I vinc, no a fer-ho perfecte, sinó a tornar a viure-ho de veritat.
