Fa temps que ho dic, i avui ho torno a escriure amb el cos encara cansat i el cap ple: el Diari d’un treballador social no és “un blog” i prou. Va néixer des d’una optativa de la universitat, sí, però amb els anys s’ha convertit en una altra cosa. En un espai de cures. En un espai de creixement. En un espai on posar paraules —i també contradiccions— a la professió. I, sobretot, en un espai on explicar com jo visualitzo el treball social: no només com una feina, sinó com una manera d’estar al món.
Avui ha culminat (o ha nascut, perquè aquestes coses sempre són les dues alhora) una experiència que portava molta preparació al darrere: reunions, hores, converses, dubtes, missatges, logística, idees que s’encenen i idees que s’apaguen. I el resultat ha estat un dia espectacular. Dotze hores ininterrompudes d’experiències. Dotze hores de treball social en estat pur. I una satisfacció d’aquelles que no s’expliquen bé si no les has viscut.
I aquí ve la part “graciosa”: l’únic treballador social allà era jo.
A vegades em pregunto si m’estic inventant la professió. Si m’estic sortint del que “hauria” de ser. Si el treball social és només despatx, informes, derivacions, expedients i burocràcia. Però avui, amb el carrer ple, amb la gent mirant-se als ulls, amb infants corrent, amb persones grans assegudes parlant, amb joves dinamitzant, amb entitats explicant-se, amb el barri respirant… avui he tornat a confirmar la meva premissa: el treball social també és això. I, per mi, és sobretot això.
Perquè el treball social és comunitat. És crear xarxa. És afavorir dinàmiques i espais d’intercanvi. És generar llocs on la gent es relacioni, trenqui estigmes, busqui l’altre i s’hi trobi. És facilitar que la gent gaudeixi, que estigui present, que se senti part del barri i que en pugui estar orgullosa. En un món que ens empeny a viure separats, accelerats i distants, un festival comunitari és també una resposta política: aquí hi som, aquí ens cuidem, aquí ens reconeixem.
I és aquí on entra la pregunta que dona sentit a aquesta primera entrada: què hi fa un treballador social en un festival comunitari? I encara més: què hi fa un treballador social d’exercici lliure —com ho soc jo— en un espai comunitari?
Hi fa el que ha de fer: posar recursos al servei de la comunitat perquè la comunitat faci.
El que hem fet avui amb l’Espai Ponent és fruit de moltes hores on la comunitat s’ha reunit, ha parlat, ha interaccionat i ha decidit què volia. I nosaltres hi hem estat: opinant, acompanyant, ajudant, sostenint. No des d’una “responsabilitat social corporativa” per quedar bé. No com una acció puntual per fer marca. Sinó des del que som. Perquè l’essència d’Àngel Bueso Social Worker i de l’Espai Ponent és aquesta: la comunitat.
I, de vegades, la comunitat no necessita grans discursos. Necessita eines.
Una de les coses més boniques d’avui ha estat veure com un recurs tan simple com una màquina de xapes pot convertir-se en un motor comunitari. Hem cedit la màquina, les xapes i el material, i això ha permès una activitat intergeneracional de dibuix: infants creant la seva xapa del festival, enduent-se-la a casa com un petit tros de pertinença. Però el millor no és això. El millor és que no ho hem fet “nosaltres”. Ho ha dinamitzat un grup de joves voluntaris d’un grup dinamitzador de la ciutat.
Això, per mi, és treball social.
Podríem haver fet mil fotos. Podríem haver buscat protagonisme. Podríem haver convertit l’activitat en un aparador. Però jo crec que el paper és un altre: facilitar recursos, crear enllaços, deixar la batuta a l’aire i confiar que algú la recollirà. I quan la recull una joventut que val, una joventut potent, una joventut que vol participar i dir la seva, una joventut que ho dona tot per la seva comunitat… llavors t’adones que la feina no és “fer-ho tot”, sinó fer possible que passi.
I no només ha estat la màquina de xapes. Avui també hem estat allà quan ha fet falta: logística, horaris, gestió, acompanyament, suport a les entitats, ajudar a explicar què estava passant a qui arribava sense context, posar persones en contacte, fer de pont. També hem contribuït a la part comunicativa: fotografies, vídeos, entrevistes a persones implicades del barri perquè expliquessin elles mateixes què és aquest espai, edició i publicació. Hem portat també un conte sobre voluntariat dissenyat des d’Àngel Bueso Social Worker i l’Espai Ponent, pensat per arribar als més petits i sembrar una idea que a mi em sembla urgent: que el voluntariat no és només “ajudar”, és transformar-te i transformar.
I sí: també hem fet enquestes. Perquè el treball social, moltes vegades, és això que no es veu: recollir veus, ordenar necessitats, posar dades a les intuïcions, i tornar-ho a la comunitat perquè decideixi.
Mentre escric això, em ve al cap una frase que m’acompanya sovint: sostenir sense apretar. Sostenir sense empènyer. Ser-hi, però no ocupar. Acompanyar, però no dirigir. Donar suport, però no substituir.
Avui també he compartit el dia amb un amic que va ser un jove tutelat i que ara puc dir, sense romanticismes, que és el meu amic. I això també és comunitat: quan les relacions deixen de ser “casos” i passen a ser vida. Quan el vincle no és una eina, sinó una realitat que et transforma.
No vull idealitzar-ho tot. Avui també hi ha hagut alguna cosa que m’ha fet repensar, i d’això en parlaré més endavant. Perquè si aquest diari és un espai de cures, també ha de ser un espai de veritat. I la veritat, a vegades, incomoda.
Però avui, si em demanes què hi fa un treballador social en un festival comunitari, et diré això: hi fa de pont. Hi fa de xarxa. Hi fa de presència. Hi fa de recordatori que la comunitat no és un eslògan, sinó una pràctica.
I que, quan la comunitat es posa en marxa, el treball social no només acompanya: també aprèn. I també respira.
