Avui hi ha hagut un eclipsi solar. Suposo que tothom s’ha assabentat, perquè la publicitat ha sigut molt major que el propi eclipsi. I alguna cosa que no ha tingut tanta difusió, però que és present sempre, és la joventut.
No ha tingut la cobertura de l’eclipsi, ni la importància que se li ha donat — i no parlem de segons, parlem de tota una franja de vida, de tota una generació.

Avui és el Dia Internacional de la Joventut. I avui, precisament avui, he pogut viure-ho des d’un lloc molt concret.

Per la meva feina m’ha tocat organitzar una activitat comunitària dins d’un gran esdeveniment pensat al voltant de l’eclipsi. Teníem un equip de més de vint voluntàries i voluntaris, i nosaltres no érem el centre del que passava … érem un complement. Però crec que un complement molt necessari. Aportàvem aquella part de comunitat, d’humanitat, d’acompanyament. I alegria, sobretot alegria. L’alegria que donaven les persones voluntàries que he tingut al costat, algunes noves, que no coneixia de res, i altres amb qui ja ens havíem trobat en altres espais de voluntariat. En resum, ha sigut un boom. D’aquells dies que passes i sents que no has treballat, que has compartit… espais de riure de connexió, d’acompanyament a persones amb mobilitat reduïda, espais amb companyes i companys amb un objectiu comú que era gaudir de l’esdeveniment i donar aquell toc humà que de vegades els grans esdeveniments no tenen.

Tinc vint-i-vuit anys i estic a la recta final d’una etapa. Ho dic amb consciència, no amb tristesa. Acabo de finalitzar el màster en Joventut i estic orgullós d’haver format part d’aquesta generació, i de continuar formant-ne part els anys que em queden. Però el que realment em dóna visió no és només el màster ni els estudis  són les accions. El voluntariat. Estar al carrer, al costat de la gent, és el que et permet anar més enllà del que moltes persones veuen. I dic moltes persones, inclosa molta gent dins de la pròpia professió del treball social. Perquè quan t’impliques de debò veus alguna cosa que no surt als titulars: som persones connectades amb persones. Això és el poder de la comunitat, i és el que avui he tornat a sentir.

“La imatge que tenim de la joventut és parcial i sovint injusta. Els que fan soroll s’enduen tota l’atenció. Però hi ha una joventut crítica, present, que no es rendeix i que gairebé ningú no explica.”

Avui he estat amb persones joves que m’han explicat les seves vivències, la seva energia, les seves visions del món. I he sentit aquell cor ple de veure-les, de saber que existeixen i que actuen.
Aquella joventut no tendeix. Però és la que mou el món.

Demà torno a les vuit. Aquesta vegada com a voluntari, fent una activitat de joves per a joves i amb joves. Per fer el que millor ens surt als treballadors socials: acompanyar, donar espais, donar eines, i confiar en la gent, que sap exactament que fer quan li ofereixes de debò.

L’eclipsi ha durat uns segons. La llum ha canviat una mica, els ocells s’han alborotat, i després tot ha tornat a ser el que era. Perquè algunes coses no canvien encara que hi hagi un gran eclipsi. Però les històries que m’han explicat avui, les cares, aquella sensació — aquestes sí que es queden.

Avui el cor és ple. I en aquesta feina, això ho és tot.