Del FOMO al JOMO: quan el millor pla és no tenir-ne cap

Influencers que cauen, amistats que pesen i la pregunta que ningú fa en veu alta.

Hi ha un moment concret en el qual molts joves s’adonen que porten anys corrent cap a llocs als quals no volien arribar. No és una revelació sorollosa. És silenciosa, com quan apagues el mòbil i notes, per primera vegada en mesos, que el cos et respira.

Ho hem normalitzat tant que gairebé ni ho veiem. Anar a aquell sopar que no t’apeteix. Pujar aquella foto que no diu res de tu però que encaixa bé. Estar al grup, fer-te veure, respondre ràpid. I al final del dia, al llit, sentir un cansament difús que no saps ben bé d’on ve.

Des del treball social, portem temps veient com la pressió de la identitat pública —la que es construeix cap a fora— s’ha convertit en una de les fonts principals d’ansietat juvenil. I no és un fenomen nou, però el 2026 ha tingut un punt d’inflexió que em sembla important analitzar.

El FOMO i l’arquitectura de la por

Dan Herman va encunyar el terme Fear of Missing Out el 2004. Però el que ell va identificar com una tendència emergent s’ha convertit, dues dècades després, en un tret estructural de la socialització juvenil. El FOMO no és simplement tenir por de perdre’s una festa. És una gestió permanent de la pròpia imatge basada en l’absència: el que et falta, el que no tens, el que els altres sí que fan.

Les xarxes socials no van crear el FOMO, però li van donar infrastructura. Un escenari sempre actiu, disponible les 24 hores, on qualsevol moment de la vida d’algú altre pot convertir-se en una mesura de la teva inadequació. El problema no és l’eina. El problema és que hem après a relacionar-nos —amb nosaltres mateixos i amb els altres— a través d’ella.

El JOMO no és aïllament. És selecció.

El Joy of Missing Out porta uns anys gestant-se en silenci i enguany ha emergit amb força. No es tracta de desconnectar del món ni de renunciar a les relacions. Es tracta d’algo molt més precís i, des del meu punt de vista professional, molt més sa: tornar a triar basant-se en el que un vol, no en el que es pressuposa que s’ha de voler.

He acompanyat molts joves que, quan descriuen el seu malestar, diuen frases com “no sé per què em sento malament si ho tinc tot” o “vaig a tots els plans però arribo a casa buit”. Aquesta és la signatura exacta del FOMO crònic. L’activitat constant que no nutreix. La presència que no connecta.

La caiguda dels influencers o el final d’una ficció col·lectiva

Aquesta setmana s’ha tornat viral a tota Espanya el debat sobre la “caiguda dels influencers”. Articles a grans mitjans, creadors analitzant-ho, audiències fartíssimes. No és casual que coincideixi amb l’auge del JOMO. Són el mateix fenomen mirat des de dues bandes.

El model influencer va funcionar mentre la gent volia veure vides aspiracionals. Però hi ha un punt de saturació. Un moment en el qual el cervell deixa de creure’s la perfecció i comença a sentir-se manipulat. Quan la publicitat es disfressa de relació i la relació es monetitza, alguna cosa es trenca. I ho hem vist trencar-se en directe.

No em sorprèn. El que sí em sembla revelador és el que revela sobre nosaltres com a societat: hem construït un sistema d’atenció basat en l’enveja comparativa i la validació externa, i ara ens estranya que la gent jove estigui exhausta. El problema mai van ser els influencers. El problema és el sistema de valor que els va fer possibles.

El que diu la ciència

Aquestes dades no parlen d’una moda. Parlen d’un canvi de valors generacional real i mesurable. Quan gairebé sis de cada deu joves han decidit, en silenci i sense publicar-ho, allunyar-se de rituals socials que no els representen, alguna cosa de fons s’està movent.

Fer per quedar bé. Una forma molt cara d’estar sol.

Hi ha un patró que veig repetit en la meva feina quotidiana. No el trobo només en les xarxes. El trobo en grups d’amics, en dinàmiques familiars, en espais de lleure. La necessitat de ser vist fent el correcte. De complir. D’estar sempre disponible per a tots menys per a un mateix.

De vegades, els espais que haurien de ser refugi es converteixen en escenaris. On cada pla té un cost implícit: la teva presència com a moneda de canvi d’acceptació. On no anar és una declaració d’intencions. On el que calles pesa més que el que dius, però no per les raons bones.

No és que les relacions hagin de ser perfectes. Les relacions humanes autèntiques inclouen tensió, desacord i incertesa. Però hi ha una diferència enorme entre una relació que et repte a créixer i una relació que et demana constantment que et disfressis per encaixar-hi.

Recuperar la veu que no busca aplaudiment

El JOMO, en el fons, és una pràctica d’autonomia. I l’autonomia —des de la meva perspectiva com a treballador social— és un dels indicadors més sòlids de benestar psicosocial. La capacitat de dir que no sense necessitat de justificació exhaustiva. De no pujar la foto. De no anar al pla. De tenir una opinió que no ha passat pel filtre del “com quedarà”.

Vivim en un moment en el qual dir les coses clarament sembla un acte radical. En el qual mostrar-se vulnerable és valent. En el qual triar el silenci en lloc del soroll és contracultural. I potser és bona notícia que els joves estiguin fent exactament això, tot i que no ho puguin formular amb aquests conceptes.

La “caiguda dels influencers” no és una anècdota del cicle de notícies d’agost. És un símptoma d’un reajustament col·lectiu que fa temps que es cuinava. I des del treball social, el nostre paper és ajudar a que aquest reajustament es faci amb consciència, sense culpa i des d’un lloc de llibertat real, no de reacció.

Perquè el contrari del FOMO no és el JOMO. El contrari del FOMO és saber qui ets quan no hi ha ningú mirant.