Avui m’he quedat mirant la pantalla massa estona. Hi havia una notícia, una foto. Vuit-cents seixanta-dos menors en un centre construït per a vint-i-nou. I he passat el dit per la pantalla i he continuat desplaçant-me.
Aquí és on vull quedar-me. No a Ceuta, no a la xifra, sinó en el gest. En el fet que tots ho fem, que l’excés d’informació no ens fa més conscients sinó més anestesiats. Que a Espanya hi ha més de quinze mil menors migrants no acompanyats registrats i que això és una dada que entenem intel·lectualment però que ja no ens desperta res per dins. Hem après a saber sense sentir. Hem après a estar informats sense estar afectats.
Però el que m’ocupa avui no és la societat en abstracte. És el sector. Som nosaltres.
Hi ha una violència específica que s’exerceix amb vocabulari tècnic i veu tranquil·la. La que s’escolta en una reunió de professionals quan algú diu que “el perfil no s’escau al recurs” parlant d’un noi de setze anys sense família ni sostre. La que apareix quan es justifica la saturació dels serveis sense qüestionar per què s’ha permès que arribessin a aquest punt. La que s’amaga darrere l’objectivitat quan el que hi ha darrere és la indiferència.
He sentit professionals del sector social —persones formades, titulades, amb vocació— dir en converses informals que “no és la nostra responsabilitat”, que “no són d’aquí”, que “ja desborden el sistema”. I ningú no diu res. Hi ha un silenci col·lectiu que és còmplice, fins i tot quan les intencions individuals semblen honestes. La neutralitat no existeix quan hi ha persones al mig. Callar és també una posició.
Pensa en l’home que dorm a la plaça del barri i que tothom ha après a no veure. Pensa en el noi que consumeix perquè és l’única manera que ha trobat de suportar allò que li ha tocat viure, i a qui mirem com un problema d’ordre públic en lloc de com algú que necessita acompanyament. Pensa en el discurs d’odi que circula lliurement a les xarxes, legitimat sota el paraigua de la “llibertat d’expressió”, i que erosiona drets fonamentals mentre el sector mira cap a un altre costat dient que “no és el nostre àmbit”.
Sempre és el nostre àmbit. Des del moment que ens vam formar per a treballar amb persones, l’injust és el nostre àmbit.
No dic que tinguem solucions per a tot. Ni que el desgast no sigui real, ni que els recursos siguin suficients, ni que sigui fàcil no instal·lar-se en la distància emocional com a mecanisme de supervivència professional. Ho entenc. Ho he viscut. Però una cosa és sobreviure un dia difícil i una altra és normalitzar el discurs que deshumanitza.
El sector social no es pot permetre l’equidistància. No quan els discursos que aterrissen als nostres espais de treball —als centres, a les aules, als carrers— ja porten la marca de la indiferència sistèmica.
No sé exactament com acabar aquest pensament. No hi ha resolució neta. Potser la qüestió és seguir incòmode, seguir preguntant-me si faig prou, i no deixar mai que el volum de la injustícia em convenci que forma part del paisatge.
