El silenci que castiga la transparència
L’expedient disciplinari obert a l’educador social que va tenir el valor de parlar públicament sobre la gestió dels casos d’abusos a la DGAIA no només és incomprensible… és revelador d’un sistema que prefereix el silenci a la transparència real. Tot i que es tanca sense conseqüències (sort de que s’ha fet públic… )
Aquest professional va fer exactament el que la societat li demana o almenys així hauria de ser, donar veu als que no en tenen i visibilitzar realitats que necessiten ser conegudes. Però el sistema respon amb la por, la sanció i l’amenaça. És el missatge clar que si parles, et podem substituir per un altre que calli.
Primera novetat… La cultura de la por…
Aquesta reacció punitiva evidencia una cultura institucional profundament problemàtica. Els professionals del sector social sabem que la por a perdre la feina sovint ens obliga a mantenir silencis que no beneficien ningú, especialment no als menors que hauríem de protegir.
La pressió és real: “Si et rebel·les, busquem un altre”. Però aquesta lògica de substitució fàcil ignora que els professionals amb experiència, compromís i valentia per parlar són precisament els que el sistema necessita, no els que ha de silenciar.
Segona novetat… Pressupost? solució o redistribució de la precarietat?
La refundació de la DGAIA genera esperança, però també una preocupació legítima sobre el finançament. D’on sortiran aquests nous recursos? La por és que es tracti d’una redistribució de fons que ja estaven destinats a serveis essencials.
Moltes entitats estem a l’espera de resolucions de subvencions que ara podrien veure’s afectades per aquesta reestructuració. El risc és que la reforma es converteixi en un joc de suma zero sabeu que es?… millorem una part del sistema empobrint una altra.
Tres… El perill dels sistemes “xurruteros”
La història ens ha ensenyat que les reformes estructurals poden generar nous sistemes igualment disfuncionals. ( la.majoria de vegades quant es fa aixi de ràpid…) El canvi de nom i estructura no garanteix un canvi real de cultura institucional.
Necessitem més que una refundació: necessitem una transformació cultural que prioritzi realment la protecció dels menors per sobre dels interessos corporatius, polítics o personals de certs indivius…
4…..Cap a una transparència real
Com a professional del sector social crec que el límit és:
✅ Protecció real per als professionals que denuncien irregularitats
✅ Transparència pressupostària sobre l’origen dels nous recursos
✅ Garanties que les subvencions existents no es veuran afectades
✅ Participació activa del sector en el disseny de la nova estructura( tot i que crec que ya es tard…)
✅ Mecanismes independents de supervisió i control
5…L’oportunitat del canvi
Malgrat les preocupacions, aquesta reforma és una oportunitat única per construir un sistema realment centrat en la protecció dels menors. Però només si som capaços de superar la cultura del silenci i la por.
Els professionals del sector social tenim l’experiència, el coneixement i la vocació necessaris per contribuir a aquest canvi. Però necessitem que se’ns escolti, no que se’ns castigui per parlar.
La refundació de la DGAIA serà un èxit només si aconsegueix crear un sistema on la transparència sigui recompensada, no castigada.
