Reflexions d’un treballador social sobre identitat, comunitat i participació ciutadana
Avui, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. I vull començar aquest article amb una confessió: estic cansat de veure com una data que hauria de ser de celebració comunitària s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on sembla que només hi ha dues opcions – ser independentista o espanyolista, roig o blau, a favor o en contra. Com si la identitat catalana fos una qüestió binària quan, en realitat, és infinitament més rica i complexa.
Des de la meva experiència com a treballador social , he vist com aquesta polarització artificial ens està fent perdre quelcom molt valuós: la capacitat de celebrar junts allò que ens uneix. Perquè, al final, què és Catalunya sinó una comunitat amb un idioma propi, una cultura pròpia, una manera de fer i una identitat que, lluny de restar, suma? Què és la catalanitat sinó una forma particular d’entendre la vida, les relacions i la comunitat?
La trampa de l’encasellament ideològic
Vivim en una societat on tot està encapsulat. Si defenses el català, automàticament se’t col·loca en un calaix polític. Si critiques els extremismes, se’t posa en un altre. Si proposes celebrar la diversitat cultural, se’t classifica segons el color que més convingui a qui t’escolta. I això, francament, és una barbaritat intel·lectual que ens està empobrint com a societat.
He vist els dos extrems: des de les agresions inadmissibles a una gelateria de Barcelona per tenir cartells en castellà – que em semblen una aberració que no representa el que som com a poble – fins a funcionaris públics que es neguen a atendre en català dins del propi territori català. Ambdós extrems són igual de reprovables i igual d’allunyats del que hauria de ser una societat madura i plural.
Però el problema no són els extrems – aquests sempre existiran. El problema és que hem permès que aquests extrems defineixin el debat i que la majoria silenciosa, que viu la catalanitat de manera natural i inclusiva, hagi cedit l’espai públic als que criden més fort.
La Diada com a celebració comunitària
La Diada hauria de ser, abans que res, una festa popular. Una celebració de la nostra manera de ser, de la nostra llengua, de la nostra cultura i, sobretot, de la nostra capacitat de viure en comunitat. No hauria de ser un dia per anar-se’n de pont o per tancar-se a casa evitant el “tema”. Hauria de ser un dia per sortir al carrer, per participar en les activitats dels barris i pobles, per recordar que formem part d’una comunitat més gran.
Com a treballador social, he après que la identitat no és quelcom que s’imposa, sinó quelcom que es viu i es comparteix. La catalanitat no és una etiqueta política, és una experiència vital. És la manera com ens relacionem, com celebrem, com afrontem els problemes col·lectius. És la nostra forma particular de fer comunitat.
I aquí ve la part políticament incorrecta: sí, crec que hem de “adoctrinar” – en el bon sentit de la paraula – per mantenir viva aquesta identitat. Hem de transmetre la llengua als nostres fills, hem de celebrar les nostres tradicions, hem de mantenir vius els nostres costums. No per exclusió d’altres cultures, sinó per preservació de la nostra. Perquè una societat que perd la seva identitat cultural és una societat que s’empobreix.
Un missatge als polítics: torneu-nos la festa
I aquí vull dirigir-me directament als nostres representants polítics, siguin del color que siguin: prou de reduir la Diada a una ofrenda floral i quatre discursos buits. La ciutadania està cansada de veure com convertiu cada celebració en una oportunitat de màrqueting polític.
La Diada no és vostra. És nostra. És de la gent que viu, treballa i construeix comunitat a Catalunya cada dia. És dels avis que ensenyen català als nets, de les associacions de veïns que organitzen activitats als barris, dels centres culturals que mantenen vives les tradicions, dels joves que creen cultura nova amb arrels catalanes.
Volem una Diada que sigui festa popular, no acte polític. Volem activitats culturals, no mítings disfressats. Volem celebració comunitària, no polarització ideològica. I si no sou capaços de donar-nos això, aparteu-vos i deixeu que la societat civil organitzi les seves pròpies celebracions.
La invitació a participar
Per això, avui vull fer una crida a totes les persones que viuen a Catalunya, siguin d’on siguin i pensin el que pensin políticament: sortiu de casa. Participeu en les activitats que s’organitzen als vostres pobles i barris. Visiteu els museus i espais culturals que avui obren les portes gratuïtament. Descobriu – o redescobriu – la riquesa cultural que tenim.
No ho feu per política. Feu-ho per comunitat. Feu-ho perquè formar part d’una cultura rica i diversa és un privilegi que no tothom té. Feu-ho perquè la identitat catalana, quan es viu des de la inclusió i el respecte, és quelcom bell que suma a les nostres vides.
La Catalunya que jo defenso és la que acull, la que integra, la que celebra la diversitat dins de la unitat. És la Catalunya que parla català sense menysprear altres llengües, que celebra les seves tradicions sense tancar-se a les dels altres, que construeix identitat des de la suma i no des de la resta.
Aquesta Catalunya existeix. La veig cada dia en el meu treball: en les famílies que arriben de fora i aprenen català amb il·lusió, en els joves que creen cultura nova amb arrels catalanes, en les persones grans que transmeten tradicions amb orgull, en els professionals que treballen per una societat més justa i cohesionada.
Avui, Diada de Catalunya, celebrem aquesta comunitat. Celebrem la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de fer. I celebrem-ho junts, per damunt de colors polítics i etiquetes ideològiques. Perquè Catalunya som tots els que hi vivim, hi treballem i hi construïm futur.
Bon dia de la Diada a tothom. I recordeu: la millor manera de defensar la identitat catalana és viure-la amb orgull i compartir-la amb generositat.
