Diari d’un treballador social: Quan la comunitat transforma l’espai (i els articles que em queden al calaix)
Hola de nou. Avui torno amb aquestes línies que no són exactament un article estructurat, sinó més aviat una d’aquestes entrades del diari que necessito escriure per processar el que he viscut. Perquè sí, tinc tres articles al tintero sobre temes molt importants que no m’ha donat temps a polir i publicar. I sí, aquesta setmana ha estat especialment dura tant a nivell professional com de voluntariat – coses de gestió d’equips i lideratge que, al final, no sempre és tot mister wonderful. Però això ja ho deixarem per una altra entrada.
Avui us vull explicar el que he pogut viure participant a la 16a edició de l’Obert del Centre Històric de Lleida, aquest festival que del 19 al 21 de setembre ha omplert el barri de vida. I ho faig perquè crec que té un impacte que val la pena reflexionar.
Quan l’estigma es converteix en comunitat
El que he pogut veure avui és com un espai estigmatitzat durant molt temps – un espai que ha sortit a les xarxes socials i als mitjans per ser centre de violència, marginació i inseguretat – un any més s’ha convertit en un espai de comunitat, gastronomia, cultura, festa, respecte i jocs.
Més de 50 entitats veïnals, culturals, comercials i socials han creat diferents espais pel Centre Històric on hem pogut escoltar música, hem pogut gaudir de menjar del món. Un centenar d’activitats que han transformat completament la percepció d’aquest barri. I al final tot això organitzat i tirat endavant per una part de la comunitat – aquesta comunitat associada que està aglutinada en entitats, en col·laboració amb la Paeria i entitats públiques que busquen visibilitzar la seva cultura i la seva comunitat.
Al final, quan estàs fora de casa, crec que la comunitat és un pilar fonamental. Aquí a Espanya ho va ser en el seu moment, i encara que l’individualisme li hagi anat traient protagonisme, altres comunitats, altres països mantenen encara aquesta unió, aquest sentiment fort de família, de comunitat, de paisans.
La jornada: entre la il·lusió i la reflexió crítica
Ha estat una jornada bastant cansada on hem estat per amunt i per avall muntant carpes, muntant cartells, guiant persones. La meva tasca concreta era al punt de voluntariat, explicant a la gent quins voluntariats poden fer si es volen apuntar. Però al final el que hem fet ha estat això: crear un espai de comunitat on totes les cultures han tingut el seu espai i on hem creat, crec, un any més, coses molt boniques.
Així i tot, no m’he donat un cop al cap i segueixo tenint aquest pensament crític. Perquè en algun moment s’ha pogut veure com no som capaços encara d’integrar les persones que viuen en aquest barri, les persones que l’habiten a diari. I ja arribem a moments que s’acaba generant aquesta dicotomia on davant tenia grups de música, tenia refrescos a tres euros o tenia menjar a 15 euros i al final un públic molt concret. I a la part del darrere no deixava de tenir les persones que habiten dia a dia aquesta zona – persones la majoria d’origen africà, persones de diferents cultures que passen el temps en aquest espai d’ombra on no els toca el sol, jugant a cartes o a altres jocs.
El que em quedo i el que em preocupa
Crec que és un treball espectacular. Felicito les persones que el porten a terme, les persones que el defensen, que el construeixen i les persones que avui he pogut veure com fan possible això tan bonic. Moltes d’elles ho fan per vocació i per il·lusió, perquè al final creuen que el comunitari és una eina poderosíssima de canvi i de millora.
Així i tot, ens queda feina per fer i cal ser també reflexiu amb el que estem construint. Perquè transformar un espai és meravellós, però integrar totes les persones que hi viuen és el veritable repte. Quan parlem de “recuperar” el Centre Històric, hem de preguntar-nos: recuperar per a qui? I sobretot, com ho fem sense desplaçar les persones que ja hi són?
Bàsicament, les meves felicitacions a totes les persones que l’han organitzat, a les més de 50 entitats que han fet possible aquest centenar d’activitats, i també com no, a la ciutadania de Lleida i voltants que li donen protagonisme i li posen aquesta vida a l’acte.
P.D.: Aquests tres articles que tinc al tintero sortiran aviat. Promès. Però avui necessitava compartir això, en calent, amb totes les contradiccions i reflexions que em genera veure com la comunitat pot transformar espais… i com encara ens queda camí per recórrer per fer-ho de manera realment inclusiva.
