Quan s’acaba un dia com el d’avui, el cos queda cansat però el cap queda encès. I hi ha una pregunta que em torna com un eco mentre recullo, mentre torno cap a casa, mentre repasso cares, converses, moments de caliu i d’humanitat: què és, exactament, això que en diem comunitat?
Perquè la comunitat no és només el que es veu. No és només la música, les carpes, els cartells, les activitats, la gent passejant i els infants corrent. La comunitat és el que hi ha al darrere: el temps que algú regala, la paciència d’algú que sosté, l’ofici d’algú que organitza, la vocació d’algú que hi creu. I avui, en aquestes dotze hores frenètiques, he vist comunitat a cada racó.
També he vist una cosa que em remou i que vull posar sobre la taula sense disfresses: a vegades ens entossudim a separar massa. Separar el que som del que fem. Separar el voluntariat de la feina. Separar l’empresa de la vocació. Separar el “professional” del “personal” com si fossin dos mons que no s’han de tocar.
I jo, sincerament, no sé fer-ho. I cada cop tinc més clar que no vull.
Avui jo hi he estat des de la meva vocació, sí. Des del voluntariat, també. Però hi he estat, sobretot, des de la meva participació humana: amb tot el que soc. I això inclou la meva professió, la meva empresa, la meva manera d’entendre el treball social i la meva manera d’entendre la vida.
“La riquesa de les persones està en saber integrar-ho tot.”
No crec que sigui un problema. Crec que és, precisament, la riquesa. Quan una persona integra el que estima amb el que fa, el que sap amb el que sent, el que defensa amb el que practica, passa una cosa molt poderosa: deixa de “col·laborar” i comença a formar part.
I això és el que he vist avui en moltes persones.
He vist gent que s’hi deixa el temps de manera voluntària, sense esperar res a canvi més enllà del sentit. He vist entitats veïnals que aguanten el barri amb una constància que no surt als titulars. He vist joves que agafen una idea i la converteixen en acció. He vist persones que tenen un negoci —que ningú obliga a engrescar-se— i, tot i així, decideixen muntar un tinglado, participar, fer barri, gaudir i fer-ho amb una tranquil·litat que és gairebé revolucionària.
I he vist també un equip de tècnics que, més enllà de si cobren o no cobren (perquè això és un debat important, però avui no és el centre), han estat un dissabte sencer fent hores, posant-hi dedicació, esforç i ofici.
Això, quan passa, s’ha de dir. S’ha d’agrair.
Perquè aquí hi ha una altra frontera que em preocupa: la manera com, com a ciutadania, sovint descarreguem tota la frustració sobre “l’administració” com si fos una cosa abstracta, una paret freda, un monstre sense cara. I no: l’administració són persones. I les persones que hi treballen no són polítics. Són professionals. I molts d’ells tenen vocació, tenen mirada crítica, tenen ganes de fer-ho bé i, sobretot, tenen una paciència que mereix reconeixement.
“Això no vol dir idealitzar res. Vol dir ser justos.”
Això no vol dir deixar de fiscalitzar. No vol dir callar quan les coses no funcionen. Hem d’estar a sobre, hem de controlar, hem de denunciar, hem de sancionar quan calgui. Però també hem de ser justos. I ser justos vol dir una cosa molt simple i molt difícil alhora: saber dir avui ho heu fet bé.
Avui, per mi, ha estat un d’aquests dies.
De fet, si algú em pregunta què és el que hem viscut avui, jo el convidaria a mirar-ho amb calma i a llegir què és el Fest07 (festival de cultura popular i urbana del Barri 07). Perquè quan un barri s’organitza per fer-se visible, per trobar-se i per celebrar-se, no estem parlant d’un simple esdeveniment: estem parlant de salut comunitària.
I aquí hi ha una clau que no vull perdre: quan parlem d’activitats comunitàries no estem parlant d’un lideratge tècnic que ho porta tot. No estem parlant d’una persona que dirigeix i la resta executa. És veritat que a vegades hi ha entitats o persones que voldrien que fos així, perquè descarrega de responsabilitat i perquè és més còmode. Però la comunitat, quan és real, no funciona així.
Accions com les d’avui han de ser del barri. Han de ser de les persones que hi viuen, que hi caminen, que hi pateixen i que hi celebren. L’Ajuntament ha de donar suport, ha de facilitar, ha de ser-hi present, ha de posar recursos i ha de garantir que les coses es puguin fer amb dignitat. Però la batuta —la responsabilitat, el sentit, la direcció— l’han d’agafar les entitats veïnals, les associacions, les veïnes i els veïns.
I quan això passa, passa una altra cosa preciosa: les fronteres s’esborren. La frontera entre “privat” i “públic”. Entre “empresa” i “associació”. Entre “sense ànim de lucre” i “amb ànim de viure”. Entre “tècnic” i “veí”. I no perquè tot sigui el mateix, sinó perquè tot pot caminar en la mateixa direcció.
A mi el que m’ha quedat d’avui és això: que la comunitat és un acord. Un acord fràgil, sí. Un acord que s’ha de cuidar, sí. Un acord que sempre tindrà punts de millora, sí. Però un acord que ens fa més forts quan el practiquem.
I també m’ha quedat una cosa que crec que el treball social hauria de fer més sovint: posar paraules d’agraïment on només hi posem exigència. Fer costat als bons professionals. Reconeixe’ls. Protegir-los. Perquè si només assenyalem quan es falla, acabem creant un sistema on ningú vol fer-ho bé, on ningú se sent vist, on la vocació es crema.
Avui he vist vocació. He vist ofici. He vist persones estimant el que fan.
I he vist, sobretot, una cosa que no surt a les memòries ni als pressupostos: he vist com, quan ens trobem de veritat, quan ens mirem als ulls, quan ens donem temps, quan fem barri, el món —encara que sigui per unes hores— sembla un lloc més habitable.
“La comunitat no cobra, però sosté.”
I avui, sosté molt.
