Una conversa entre amics va ser el detonant d’aquest article. No es l’excepció, el participar en converses on és normalitzaven discursos homòfobs, racistes i masclistes amb la mateixa naturalitat amb què parlen del temps. El més preocupant no eren els comentaris en si, sinó la seguretat amb què opinaven sobre fenòmens socials complexos, negant l’existència de conceptes bàsics del treball social com la diferència entre allò públic i allò comunitari. Era com si expliquessin a un metge com curar un pacient sense haver obert mai un llibre de medicina.
Aquest episodi m’ha fet reflexionar sobre el paper que hem d’exercir els treballadors socials en un context on els discursos d’odi s’han normalitzat, on l’individualisme ferotge ha destruït les xarxes comunitàries i on la desinformació circula més ràpid que el coneixement rigorós. Mentre nosaltres fem pedagogia, ells fan propaganda. Mentre nosaltres busquem el diàleg, ells organitzen l’odi. I mentre nosaltres mantenim una suposada neutralitat professional, la barbàrie avança.
El nostre Codi Deontològic no és un document decoratiu. Quan estableix que hem de “promoure la justícia social” i “defensar la dignitat humana”, no està parlant d’abstraccions teòriques. Està parlant de Gaza, on la complicitat europea amb un genocidi ens interpel·la directament com a professionals dels drets humans. Està parlant de les polítiques migratòries que criminalitzen la supervivència i converteixen la solidaritat en delicte. Està parlant dels discursos que culpen les persones migrades de tots els problemes socials mentre ignoren les causes estructurals de la desigualtat.
A Lleida, com a la resta d’Espanya, veiem com s’estén un relat que responsabilitza els més vulnerables dels problemes que genera un sistema econòmic injust. Es normalitza l’odi cap a les persones magrebís, es justifica la violència masclista, s’invisibilitza la diversitat sexual i es presenta l’individualisme com l’única resposta possible davant la complexitat social. Mentrestant, les comunitats reals – aquelles xarxes de suport mutual que durant segles han garantit la supervivència col·lectiva – desapareixen sota el pes d’un neoliberalisme que ha convertit la solidaritat en una mercaderia.
Cal dir-ho clar: no totes les opinions són vàlides ni respectables.
La teoria del treball social ens ha ensenyat que els problemes individuals tenen arrels estructurals. Sabem que la pobresa no és una qüestió de mèrit personal, sinó de distribució desigual dels recursos. Sabem que la violència masclista no són “casos aïllats”, sinó la manifestació extrema d’un sistema patriarcal. Sabem que el racisme no és una opinió legítima, sinó una eina de dominació que justifica l’explotació. Aquest coneixement ens obliga a actuar.
L’acció professional del treball social ha de ser, necessàriament, una acció política. No podem separar la intervenció social de la transformació estructural. Quan acompanyem una dona víctima de violència masclista, no només estem fent suport individual – estem qüestionant el patriarcat. Quan defensem els drets d’una persona migrant, no només estem fent gestió de casos – estem combatent el racisme institucional. Quan treballem per la cohesió comunitària, no només estem fent animació sociocultural – estem construint alternatives al individualisme neoliberal.
Però la nostra acció no pot limitar-se a l’àmbit professional. Els discursos d’odi no respecten horaris de feina, i la barbàrie no s’atura davant la nostra targeta professional. Quan veiem normalitzar-se comentaris homòfobs en una conversa d’amics, quan escoltem justificar la violència racista, quan observem com es criminalitza la pobresa, hem d’actuar. No com a treballadors socials, sinó com a persones compromeses amb la dignitat humana.
Això no significa defensar la violència indiscriminada, però sí reconèixer que hi ha moments en què la mobilització i el poder de la comunitat són necessaris per aturar la propaganda de l’odi. La història del moviment antifeixista ens ensenya que la tolerància amb la intolerància és, en si mateixa, una forma d’intolerància. Tolerància zero amb el feixisme no és un eslògan, és una necessitat de supervivència democràtica.
Els nostres estudis en ciències socials no són decoratius. Quan algú nega l’existència de fenòmens socials ben documentats, quan algú confon allò públic amb allò comunitari, quan algú extrapola experiències individuals a realitats col·lectives sense cap rigor metodològic, hem de respondre amb la fermesa que dona el coneixement científic. No podem permetre que la desinformació tingui el mateix estatus epistemològic que la recerca rigorosa.
El treball social comunitari ens ha ensenyat que les comunitats tenen poder real quan s’organitzen. Aquest poder no depèn de la benevolència dels polítics, sinó de la capacitat d’articular interessos col·lectius i exercir pressió social. Les comunitats migrades que mantenen xarxes de suport mutual, els col·lectius feministes que combaten la violència masclista, els moviments veïnals que defensen el dret a l’habitatge – totes aquestes són expressions del poder comunitari que hem d’enfortir i replicar.
La crisi actual no és només una crisi econòmica o política. És una crisi de civilització que qüestiona els fonaments de la convivència democràtica. Davant aquesta crisi, el treball social no pot mantenir-se neutral. Hem de triar entre ser còmplices passius de la barbàrie o agents actius de la transformació social.
La dignitat humana no és negociable. Els drets humans no són opinions. La justícia social no és una utopia, sinó una necessitat urgent. I nosaltres, com a treballadors socials, tenim les eines teòriques, metodològiques i ètiques per contribuir a aquesta transformació.
És hora de passar de la reflexió a l’acció. És hora de convertir el nostre coneixement en poder popular. És hora de defensar, sense complexos ni neutralitats còmplices, els valors que donen sentit a la nostra professió i a la nostra humanitat.
