L’auditoria externa encarregada pel Govern de la Generalitat ha revelat disfuncions greus en el seguiment de les ajudes als extutelats gestionades per Resilis. Els treballadors del SEVAP denuncien públicament que se’ls ha relegat a gestors econòmics quan la seva feina és educativa, amb ràtios de 70 joves per professional i situacions extremadament complexes: intents de suïcidi, autolesions, addiccions, persones sense llar. Però aquesta crítica, legítima, amaga una realitat més profunda: el treball social existeix en el sistema de protecció català, però està relegat a funcions burocràtiques i administratives, absent de la intervenció directa amb els joves.
Els treballadors socials són presents en el sistema de protecció de menors a Catalunya. Estan als equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA), als serveis socials bàsics, a les direccions generals. Però la seva funció s’ha burocratitzat fins al punt que rarament intervenen directament amb els joves tutelats o extutelats. Joaquín de Paúl, referent internacional en protecció infantil, ja advertia el 2009 que el sistema espanyol de protecció pateix una “fragmentació de serveis” i una “falta de continuïtat en la intervenció” que dificulta l’acompanyament integral dels menors. Aquesta fragmentació ha relegat el treball social a tasques de valoració inicial, elaboració d’informes i gestió administrativa, mentre que la intervenció directa queda en mans d’educadors socials que, malgrat la seva professionalitat, no tenen la formació específica en gestió de casos, derivacions complexes i construcció de xarxes que caracteritza el treball social.
Els educadors del SEVAP tenen raó en protestar. La seva feina és educativa, relacional, de construcció de vincles. No són gestors econòmics. Però el sistema els ha forçat a ser-ho perquè ningú més ho fa amb una visió integral. Aquesta situació no és exclusiva de Catalunya. La investigació comparativa de Sala, Jariot i Arnau sobre la transició a la vida adulta de joves tutelats a Catalunya i Andalusia constata que “els professionals que acompanyen els joves en aquesta etapa sovint assumeixen funcions que excedeixen les seves competències, sense el suport d’equips multidisciplinaris estables”. Els educadors fan seguiment emocional, gestió administrativa, derivacions sanitàries, acompanyament jurídic… tot alhora, sense la formació específica per a cada àmbit.
El treball social, en canvi, està format precisament per integrar totes aquestes dimensions. La seva formació combina dret, psicologia, sociologia, gestió de recursos i intervenció comunitària. Però aquesta potència està infrautilitzada perquè el sistema ha relegat els treballadors socials a “porters d’entrada” del sistema (valoració inicial) o a “gestors de paperassa” (informes, expedients), mai a acompanyants directes dels joves.
La literatura científica sobre protecció infantil és clara: els sistemes més efectius són aquells que combinen especialització professional amb continuïtat en l’acompanyament. Un treballador social amb formació en protecció de menors pot fer seguiment integral dels casos, no només aspectes econòmics o educatius aïllats. Pot derivar adequadament a recursos especialitzats (salut mental, addiccions, habitatge, formació). Pot construir xarxes comunitàries reals, no només administratives. Pot facilitar l’autonomia dels joves des d’una perspectiva holística que combina aspectes legals, socials, econòmics i relacionals. Pot estar present en moments crítics, com a referent adult estable amb capacitat de decisió.
Els educadors fan això parcialment, però no és la seva formació. Els gestors econòmics no ho fan. Els treballadors socials, sí. Però no se’ls deixa fer-ho perquè no estan en la intervenció directa.
L’article de SER Catalunya revela una realitat incòmoda: es passa la pilota entre recursos. Els joves estan tutelats, però no se’ls ofereix una xarxa sòlida. Es fan 18 anys, deixen de ser responsabilitat de l’Administració, i llavors es creen ajudes econòmiques d’urgència perquè la situació és insostenible. Això és una inversió fallida.
La investigació de Jariot, Sala i Arnau sobre joves tutelats i transició a la vida independent mostra dades demolidores. El 40% dels joves extutelats experimenten situacions de carrer en els primers dos anys després de la majoria d’edat. El 60% tenen inestabilitat laboral crònica. Només el 15% aconsegueixen completar estudis postobligatoris. Aquestes dades no són fruit de la manca d’esforç dels professionals, sinó d’un sistema que inverteix tard i malament.
Quan els joves són menors d’edat, tenim capacitat jurídica i legal per actuar. Tenim recursos administratius per construir xarxes. Tenim temps per fer acompanyament real, no d’emergència. Tenim la possibilitat de prevenir crises, no només de gestionar-les. Quan són extutelats, tot es complica exponencialment. Els joves estan en situacions de precarietat extrema, sense xarxes, sense referents. Les ajudes econòmiques són necessàries, però són un pegat. El veritable treball social hauria d’haver-se fet anys abans.
Els educadors del SEVAP denuncien que mai se’ls ha consultat en les decisions de la DGAIA. Que són “la peça clau” però sempre “els últims”. Això és simptomàtic d’un sistema que no té una visió integrada de la protecció. De Paúl identifica tres problemes estructurals del sistema espanyol de protecció infantil que expliquen aquesta situació: fragmentació de serveis (cada figura professional actua en silos, sense coordinació real), falta de continuïtat (els joves passen per múltiples professionals sense que ningú tingui la responsabilitat de veure el conjunt), i burocratització del treball social (els treballadors socials dediquen el 70% del seu temps a tasques administratives, no a intervenció directa).
Una estructura amb treballadors socials de camp, amb capacitat de decisió, amb formació en sistemes de protecció, hauria de ser el nexe que integra totes aquestes funcions. No per substituir els educadors, sinó per treballar conjuntament amb una visió compartida.
El sistema actual és profundament individualista. Es gestiona cas a cas, ajuda a ajuda, sense construir xarxes reals de suport comunitari. Els joves estan aïllats, fins i tot quan estan dins del sistema. L’estudi CALEAMI, coordinat per Jariot i Sala a la UAB, constata que “els joves tutelats tenen xarxes de suport significativament més precàries que els seus iguals no tutelats, amb una mitjana de 2,3 referents adults estables front als 7,8 de la població general”. Aquesta dada és devastadora: els joves tutelats estan més sols que mai, precisament quan més necessiten xarxes.
Un enfocament de treball social comunitari significaria treballar amb els joves dins dels seus entorns (família, barri, escola, comunitat). Significaria construir xarxes de suport reals, no només administratives. Significaria implicar la comunitat en la protecció dels menors. Significaria prevenir l’aïllament que caracteritza la tutela actual. Això requereix temps, recursos i una figura professional que pugui fer aquesta síntesi. Els educadors no estan formats per a això. Els gestors econòmics, menys. Els treballadors socials, sí. Però no se’ls deixa fer-ho perquè no estan en la intervenció directa.
Els treballadors socials a Catalunya estan precaritzats i burocratitzats. Contractes temporals, ràtios insostenibles (un treballador social per cada 5.000-8.000 habitants en serveis socials bàsics), falta de reconeixement. Això fa que molts professionals abandonin la professió o que treballin en condicions que no permeten fer la seva feina correctament. Però hi ha un problema més profund: la burocratització. De Paúl denuncia que “els treballadors socials dediquen entre el 60% i el 80% del seu temps a tasques administratives (informes, expedients, valoracions formals), deixant només un 20-40% per a la intervenció directa”. Aquesta burocratització no és accidental: és el resultat d’un sistema que valora més la “traçabilitat administrativa” que l’acompanyament real.
La solució no és eliminar la figura del treball social. És reconèixer-la com a necessària en la intervenció directa, invertir en ella, i crear condicions de treball dignes. Perquè sense treballadors socials de qualitat en la intervenció directa, el sistema de protecció no funciona.
El cas Resilis és una oportunitat per repensar l’estructura. En lloc de defensar silos professionals, hauríem de crear figures de treballador social de camp amb responsabilitat integral sobre els casos, des de la tutela fins a la transició a la vida adulta. Hauríem d’integrar educadors, psicòlegs i gestors en equips multidisciplinaris liderats per treballadors socials amb capacitat de decisió. Hauríem d’invertir en xarxes comunitàries durant la tutela, no només en ajudes econòmiques després. Hauríem de reconèixer el treball social com a figura d’intervenció directa, no com a burocràtica. I hauríem de garantir condicions de treball dignes per als professionals: ràtios sostenibles (màxim 25-30 casos per professional), formació contínua, suport supervisat. Aquesta proposta no és utòpica. Sistemes de protecció com el britànic, el noruec o el canadenc ja funcionen amb aquesta estructura, amb resultats significativament millors en termes de transició a la vida adulta dels joves tutelats.
Els educadors de Resilis denuncien que se’ls ha forçat a ser gestors econòmics. Tenen raó. Però la solució no és que ningú no faci aquesta feina amb una visió integral. És que existeixi una figura professional que integri totes aquestes dimensions: acompanyament, gestió, derivacions, construcció de xarxes. Aquesta figura és el treballador social. Existeix. Està format. Però està relegat a la burocràcia, absent de la intervenció directa. I mentre continuem ignorant aquesta potència, el sistema seguirà passant la pilota entre recursos, mentre els joves cauen entre les esquerdes.
Invertir en treball social d’intervenció directa durant la tutela no és un gasto. És la inversió més eficient que pot fer un sistema de protecció.
Imatge de: Marcel·lí Saenz
