Ens hem acostumat a parlar de salut mental juvenil i xarxes socials com qui busca un culpable ràpid per poder dormir tranquil. El mòbil. La pantalla. TikTok. Instagram. La dopamina. I sí, és evident que hi ha riscos, que hi ha abusos, que hi ha dinàmiques que fan mal. Però quan convertim el debat en un “mòbil sí o mòbil no”, estem fent una trampa: estem mirant la punta de l’iceberg i fingint que el fred no ve de l’oceà.
Perquè el que hi ha a sota no és només tecnologia. És un canvi de model. És la privatització de la vida. És la desaparició lenta del carrer com a espai educatiu i comunitari. És la transformació del lleure en consum. És l’erosió de l’associacionisme juvenil, dels caus, dels esplais, de les entitats, dels espais on abans s’aprenia a conviure, a discutir, a organitzar-se, a equivocar-se i a tornar-ho a intentar. I quan tot això es desmunta, el malestar no desapareix: es queda a dins. Es fa individual. Es fa culpa. Es fa diagnòstic. Es fa silenci.
La pantalla no ha “creat” el buit. La pantalla l’ha ocupat. I l’ha ocupat perquè hi havia un buit real: menys espai públic habitable, menys temps compartit, menys comunitat, menys pertinença. Quan el món adult retira infraestructures de vida col·lectiva i després s’estranya que els joves busquin refugi en un dispositiu, el problema no és el dispositiu: és la retirada.I aquí és on el debat es torna incòmode, perquè obliga a assenyalar responsabilitats.
Durant anys, amb una barreja d’adultocentrisme i edatisme, hem pres decisions sobre la joventut sense la joventut. Hem dissenyat normes, horaris, espais i discursos exigint maduresa però negant poder real. Hem demanat responsabilitat mentre retallàvem autonomia. Hem demanat participació mentre oferíem participació simbòlica: que opinin, però que no decideixin; que vinguin, però que no incomodin; que s’impliquin, però que no canviïn res.
I quan el malestar esclata, la resposta típica és paternalista i simplificadora: “això és per culpa del mòbil”. És una explicació còmoda perquè té un enemic portàtil, perquè permet fer polítiques de maquillatge i perquè evita parlar del que realment fa por: que la salut mental juvenil no és només un problema individual, sinó un símptoma col·lectiu d’una societat que ha anat desmuntant vincles.
No crec que “arribem tard”. Però sí que necessitem un canvi profund. I aquest canvi no vindrà d’una guerra contra les pantalles. Vindrà de reconstruir comunitat. De tornar a crear espais reals —no decoratius— on els joves puguin existir sense haver de demostrar constantment que mereixen existir. Espais amb dret a l’error, a la frustració, a la contradicció. Espais on la imaginació no sigui una activitat extra, sinó una condició de vida. Espais on la participació sigui real: decidir, proposar, gestionar, equivocar-se, reparar.
Educar no és prohibir. Educar és sostenir processos. Educar és donar eines perquè la llibertat no sigui una paraula buida. I això inclou, inevitablement, les xarxes. Ens agradi o no, ja no podem educar sense elles presents. Són territori. Són llenguatge. Són espai de socialització. El repte no és expulsar-les del món juvenil —això és una fantasia—, sinó treballar-les com a camp educatiu: amb límits, sí; amb criteri, sobretot; amb participació juvenil, imprescindible.
Perquè si ho fem “per ells” però sense ells, repetirem exactament el mateix error que ens ha portat fins aquí.
La comunitat no és un eslògan. És infraestructura de salut mental. No perquè “ho curi tot”, sinó perquè el vincle protegeix, la pertinença regula, el reconeixement sosté i el sentit compartit redueix la intempèrie. I això no és poesia: és política pública, és educació, és urbanisme, és pressupost, és temps, és confiança.
Robert Putnam ho va dir d’una manera que fa mal de tan clara: “El capital social fa que les nostres vides siguin més productives, més segures i més saludables.” Si això és cert —i qualsevol persona que hagi viscut un projecte comunitari sap que ho és—, llavors el debat sobre pantalles no pot ser només tecnològic. Ha de ser comunitari. Ha de ser educatiu. Ha de ser profundament polític.
La pregunta, al final, no és “com els traiem el mòbil”. La pregunta és: què els estem oferint a canvi? Quin carrer. Quina entitat. Quin espai. Quin projecte. Quina comunitat. Quin futur.
I si la resposta és pobra, no és estrany que la pantalla guanyi.
