Desembre, 2025
Estem en ple desembre. Els caga tions reparteixen regals, les cases s’omplen de llums i la màgia hauria d’arribar a tots els racons. Durant anys, he escrit sobre aquells nens i joves als quals no els arriben joguines per falta de recursos. Hem treballat iniciatives, hem denunciat la desigualtat, hem lluitat perquè es garanteixi el dret al joc per a tota la infància. Creiem que aquesta era la única joventut on no es complien les lleis i les normes sobre el dret al joc.
Però avui he vist un vídeo que m’ha fet replantejar-ho tot.
Veure aquesta publicació a Instagram
Nens de 11 i 12 anys. Amb recursos. Amb menjar a taula. Probablement amb bones notes. Però sense temps per jugar. Nens que parlen de l’escola com si els “robés temps”. Adolescents que volen jugar a videojocs però no poden perquè han de preparar envios, gestionar Instagram, crear dissenys, fer créixer la seva marca.
I m’he adonat que existeix una infància invisible que també està desemparada.
No és la infància que coneixem des del treball social. Tenen casa, tenen menjar, tenen roba. Però se’ls està robant alguna cosa igual d’essencial: el dret a ser nens. El dret a perdre el temps. El dret a l’avorriment. El dret a jugar sense cap altra finalitat que jugar.
Aquesta és la nova explotació infantil del segle XXI. I el més pervers és que es ven com a èxit. Es presenten com a “joves emprenedors”, com a casos inspiradors, com a models a seguir. I mentrestant, quin missatge estem enviant a la resta de nens i nenes? Que si només juguen, si només són infants, no són prou? Que no estan fent res valuós?
Com a societat, hem de fer autocrítica.
Quina capacitat tenim nosaltres, com a persones, per influir en això? Estem transmetent aquests missatges als nostres fills i filles? Estem imposant rols, ritmes i estils de vida d’adults a criatures que haurien d’estar jugant?
I crec que la majoria de pares, mares o tutors no desenvolupen això directament amb els infants. De fet, ens pot horroritzar veure aquest vídeo. Però fem una autocrítica, una autoinspecció honesta:
Quin missatge donem als infants quan els apuntem a música, a ballet, a anglès, a repàs, a plàstica? Quin missatge estem donant quan tenim aquests infants sobreocupats, amb agendes més plenes que les nostres? Perquè al cap i a la fi, els estem dient que han de ser productius. És una forma també amagada, disfressada de bones intencions: “No, no, jo vull que el meu fill sigui el millor, que aprengui, que tingui eines, que toqui música, que parli idiomes.”
Però quin missatge estem donant realment?
Que no n’hi ha prou amb ser infant. Que el temps lliure s’ha d’omplir. Que cal ser sempre millor, més preparat, més competitiu. Que jugar sense més, sense aprendre res “útil”, és perdre el temps.
I així, sense adonar-nos-en, estem creant la mateixa dinàmica que ens horroritza en aquell vídeo. Potser no és Instagram ni envios, però és la mateixa lògica: la productivitat per damunt de la infància.
“El joc no és una pèrdua de temps, sinó el treball de la infància” — Jean Piaget
Com deia Paulo Freire, la pedagogia crítica ens convida a identificar les opressions que hem naturalitzat. I aquesta és una d’elles: hem naturalitzat que els nens siguin productius.
Com podem parlar de comunitat, de societat, si el que prima és l’individualisme, el capital, la productivitat? No ser útil per a la comunitat, sinó ser útil per al sistema. No aportar a la societat, sinó generar benefici, competir, destacar, ser “el millor”.
Des de la metodologia ALAS —Acompanyament, Libertat Autonomia, Solidaritat— treballem per alliberar les persones de les opressions que han interioritzat. Però com podem alliberar una infància que ni tan sols sap que està empresonada? Que veu la productivitat com a èxit i el joc com a pèrdua de temps?
L’Autonomia, des d’ALAS, no és saber gestionar una agenda d’adult als 13 anys. És tenir la llibertat de decidir jugar sense sentir-te culpable. És poder dir “avui no vull fer res” sense que això sigui un fracàs. I la Solidaritat no és competir per ser el millor, sinó construir comunitat. Però estem creant una generació que aprèn abans a competir que a col·laborar.
I aquí, com a treballadors socials, tenim un paper fonamental.
Com estem treballant amb aquestes famílies? Com estem identificant aquest desamparo que no es veu perquè ve embolicat en activitats extraescolars, en likes i seguidors, en facturació o en excel·lència acadèmica? Com abordem una infància invisibilitzada precisament perquè té recursos materials, perquè “li va bé”, perquè està “ben estimulada”?
Perquè sí, hi ha desamparo. Hi ha una vulneració de drets. Hi ha una infància que se li està robant el temps de ser infant. I això, encara que no surti en cap protocol, encara que no encengui cap alarma administrativa, és una emergència social.
Hem de ser capaços de veure-ho. De nomenar-ho. De denunciar-ho. I sobretot, de mirar-nos a nosaltres mateixos. Perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
La màgia del Nadal no hauria de mesurar-se en productivitat. I un nen de 13 anys no hauria de sentir que l’escola li roba temps de la seva feina. Hauria de sentir que qualsevol cosa li roba temps de ser nen. De jugar. De no fer res. D’avorrir-se.
I això, com a societat i com a treballadors socials, no ho podem permetre.
Ángel Bueso
Treballador Social
Desembre, 2025
