La Begoña i la Montse, professionals del Servei de suport al dol de Ponent ( SSDP) ens presenten la seva entitat i la seva gran tasca.

SSDP és una entitat sense ànim de lucre, amb gairebé 10 anys d’experiència en el territori i presencia a ponent, el seu objectiu principal és “L’activitat principal de l’associació és oferir acompanyament emocional i psicoterapèutic a les persones en dol i al final de la vida”.

I com a missió l’entitat es basa en; 

• – Acompanyar les persones en el procés de morir així com les seves famílies en aquell moment i després en el procés de dol.
• – Aconseguir que cap persona se senti sola, incompresa o desatesa en l’etapa final de la vida o durant el seu procés de dol per la pèrdua d’un ésser estimat.

El dol és un trencament del vincle, tot i conèixer el que pot succeir, una pèrdua no se centra sol en la pèrdua física de la persona sinó també tot el que comporta al darrere, el vincle, els sentiments, la solitud…

Per entendre la importància de la pèrdua la ponen ens dona una vivència personal, on una senyora transmet que tot i sentir de l’entorn la frase de “ja tenia 92 anys, era gran…” i la senyora viuda li explica;

“Jo no he perdut al meu home de 92 anys, he perdut al de 80 al de 40… el que m’esperava al altar, el que me deia coses boniques quan eram parella…”

20 de cada 100 persones en dol presentarà dificultats per resoldre’l, La Montse sí que destaca que el dol és l’etern desconegut, la societat no compren que és un procés de dol ni les seves dificultats o implicacions d’aquest, i la majoria d’ocasions el sistema no disposa de temps suficient en els seus recursos ( psicologia, infermera, treballadora social….), ja que l’associació dur a terme intervencions de 60 o 80 minuts.

Un dels temes importants es El canvi del DSM-V (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, en català manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals), on després de 6 mesos de dol, es diagnostica un dol patològic i obre la porta a la medicació i a la psiquiatria. Però si cal destacar que a Lleida els professionals de Santa Maria ( Hospital de referència respecte a Salut Mental) es coordinen amb l’entitat per a treballar aquest dol i evitar així el tractament mèdic com a primera opció.

És un servei subvencionat, els participants sols paguen un terç del cost, és un servei molt econòmic i de fàcil acces, també disposa de diversos descomptes segons la necessitat.

---

IDEES CLAU

• El servei públic de salut no té capacitat per tractar el Dol amb tota la població.
• Els professionals han de tenir vocació per la tasca i el món del dol.
• El procés de dol és un procés estudiat, argumentat i científic.
• Com a professionals socials, hem de reflexionar, com jo he viscut el dol, que necessitava, que volia, empatitzar.

---

OPINIÓ 

El Dol, la mort, el fi del vincle… és històricament un tema tabú, i com bé s’expressa en la conferència aquest tabú és autoimposat o après, en edats primerenques és natural tenir inquietuds sobre el dol i no hi ha tabús, com a societat no entenem el dol i existeix una cultura capitalista dels tems, estem en l’etapa de la immediatesa, volem i necessitem tot de forma immediata, les compres en 24 h, descarregar arxius en segons… A parer meu de forma errònia la societat busquem solucionar ràpidament les qüestions personals com per exemple un mal de cap, busquem eliminar-lo a l’instant a vegades a qualsevol preu prenent medicació per exemple, aquesta immediatesa també la trobem en el dol i s’intenta superar el dol de forma ràpida, amagant o saltant moments importants, aquesta forma d’actuar possiblement desembocarà amb el temps amb una sèrie de problemes en els quals es complicarà la intervenció.
Personalment des de fa uns anys tinc fet el testament vital, i també des dels 18 tenia clar que seria donant d’òrgans. He pensat en els últims anys molt amb la mort, en concret en la pròpia mort, en un context Covid la mort es feia present a cada instant i això porta a pensar molt.  Malauradament he hagut de viure aquest últim any diversos rituals de dol o de comiat, i en totes les ocasions he cregut que són rituals obsolets, però els respecto i els compleixo per al meu entorn.
Les ponents ens han animat a pensar en la pròpia mort, i la veritat que des de fa anys que ho tinc pensat, no m’importa la forma de morir, però si el després, Espero haver sigut útil en vida i en poder ser ho també després, deixar una petita empremta en la terra, el dol és particular i cada individu el passa a la seva manera, però si tinc clar que m’agradaria que els meus a llegats celebressin la meva vida i no tant ploressin la meva mort, en una mirada positiva de la mort com en altres cultures se celebra el pas de la persona per la vida i es manté aquest vincle mitjançant objectes o celebracions, com per exemple a Mèxic, Ghana, o Novarleans on es plora al difunt, però se celebra també el seu pas per la vida a base de música i balls.

Trenquem el Tabú del Dol, normalitzem el procés de dol, reivindique’m recursos per un acces lliure al suport al dol.