La fotografia que acompanya aquesta reflexió captura un moment que s’ha tornat dolorosament familiar en la meva pràctica professional. A la Universitat de Lleida, a la Facultat de Psicologia, Educació i Treball Social, cinc professionals de l’àmbit social ens asseguem en una taula groga, davant d’una audiència de futurs educadors i educadores socials. A la pantalla darrere nostre es projecta informació sobre la nostra ponència. L’escena podria semblar esperançadora: professionals compromesos compartint coneixement de forma altruista amb la propera generació.
Però la realitat que captura la imatge és més complexa i, francament, més inquietant. En primer pla, clarament visible, una persona jove té el seu portàtil obert. No està prenent apunts sobre la nostra intervenció. No està investigant res relacionat amb el que estem compartint. Està jugant al solitari. Al seu costat, una altra persona tecletja al seu ordinador, aparentment prenent notes, però amb aquella qualitat mecànica que suggereix transcripció més que processament crític del coneixement. Aquesta imatge no és anecdòtica. És simptomàtica. És la representació visual d’un patró que he observat repetidament en entitats del tercer sector, en l’àmbit acadèmic, al carrer, als barris. I mereix una reflexió crítica profunda, no des del ressentiment, sinó des de la responsabilitat professional que tots compartim.
Podria resultar fàcil caure en la temptació de culpabilitzar aquesta persona que juga al solitari. Podria dir que és una falta de respecte, que reflecteix desinterès, que evidencia falta de compromís. Però això seria simplista i, fonamentalment, erroni. Perquè aquesta persona no és el problema. Aquesta persona és el símptoma d’un problema molt més profund i estructural que travessa la formació en treball social i educació social. La pregunta incòmoda que hem de fer-nos és: què hem fet malament com a sector professional, com a acadèmia, com a comunitat educativa, perquè una persona que ha triat estudiar educació social consideri que jugar al solitari és més valuós que escoltar professionals que estan compartint la seva experiència de forma gratuïta?
Aquesta pregunta no busca culpables. Busca responsabilitats compartides. Perquè tots som part del problema i, per tant, tots hem de ser part de la solució.
El que més em preocupa, el que m’ha portat a escriure aquesta reflexió, és que aquesta escena no és única. És un patró que es repeteix sistemàticament en tots els espais on treballo. A les entitats del tercer sector, on coordino projectes amb joves, veig el mateix desinterès, la mateixa desconnexió entre el discurs del compromís social i la pràctica real de la participació activa. En l’àmbit acadèmic, on col·laboro en formacions, observo estudiants que han triat carreres socials però que semblen immunes al contingut transformador que hauria de caracteritzar aquestes professions. Al carrer i als barris, on desenvolupo intervenció comunitària, trobo professionals del sector social que reprodueixen dinàmiques burocràtiques, que han perdut l’esperit crític, que s’han convertit en tècnics obedients en lloc d’agents de canvi.
Aquest patró no és casualitat. És el resultat de dècades de despolitització del treball social, de tecnificació acrítica de la intervenció, de conversió de professions transformadores en meres gestores de la pobresa i l’exclusió. I aquí és on la meva reflexió es torna incòmoda, perquè defensaré alguna cosa que pot sonar contradictori i que segurament molts no voldran escoltar: el sector social té la responsabilitat professional de liderar la transformació comunitària, i aquesta responsabilitat no pot delegar-se ni diluir-se en un voluntarisme precaritzador.
Quan d
ic que el sector social ha de liderar, no estic dient que ho hàgim de fer gratis. No estic dient que hàgim d’acceptar l’explotació disfressada de vocació. No estic dient que hàgim de carregar amb totes les responsabilitats que corresponen al conjunt de la societat. El que estic dient és que tenim una responsabilitat tècnica, ètica i política que és inherent a la nostra professió. De la mateixa manera que un enginyer té la responsabilitat que els ponts no s’enfonsin, nosaltres tenim la responsabilitat de construir ponts socials, de teixir xarxes comunitàries, de ser la veu de qui no la té. I aquí està la clau: ningú qüestiona que un enginyer hagi de cobrar dignament per construir ponts segurs. Aleshores, per què quan parlem de construir comunitat, de liderar transformacions socials, s’assumeix automàticament que ha de ser gratis, altruista, voluntari?
Però no puc quedar-me només en la defensa de la dignificació professional. Perquè també he de ser crític amb el meu propi sector. I la crítica és dura però necessària: hem renunciat al nostre paper transformador. Hem acceptat convertir-nos en gestors de l’exclusió en lloc d’agents de canvi. Hem burocratitzat la intervenció fins a buidar-la de contingut polític. Hem tecnificat la pràctica fins a eliminar el pensament crític. Hem acceptat la precarització com a condició natural de la nostra professió. I el pitjor: hem format generacions de professionals que no tenen esperit crític, que no qüestionen les estructures de poder, que no s’indignen davant la injustícia, que juguen al solitari mentre altres intenten transmetre’ls eines per a la transformació social.
Aquesta és la nostra responsabilitat col·lectiva. No d’aquesta persona individual que juga al solitari, sinó de tots nosaltres que hem permès que la formació en treball social es converteixi en una formació tècnica despolititzada. I aquí vull ser especialment dur amb l’àmbit acadèmic, perquè té una responsabilitat enorme en aquesta situació. Les universitats són l’espai on es forma, o es deforma, els futurs professionals del sector social. I la pregunta crítica és: quin tipus de professionals estem formant?
Si formem tècnics obedients que aprenen a emplenar formularis, a gestionar casos, a aplicar protocols sense qüestionar-los, aleshores estem reproduint el sistema tal com està. Estem formant professionals que jugaran al solitari mentre el món s’esquerda al seu voltant. Si, pel contrari, formem professionals crítics, amb capacitat d’anàlisi estructural, amb compromís transformador, amb eines per a l’acció col·lectiva, aleshores estem contribuint a la construcció d’un sector social que pot liderar canvis reals.
La metodologia que desenvolupo en la meva pràctica professional parteix precisament d’aquesta premissa: l’educació ha de ser alliberadora, participativa, crítica i transformadora. No pot ser una educació bancària on es diposita coneixement en caps buits. Ha de ser una educació dialògica on es construeix coneixement col·lectivament, on es fomenta el pensament crític, on es desenvolupen eines per a l’acció. Però això no és el que estem fent majoritàriament. Estem formant treballadors socials que saben fer informes, que dominen els protocols d’intervenció, que coneixen la legislació, però que no tenen ni idea de com qüestionar les estructures que generen la pobresa i l’exclusió que després hauran de “gestionar”.
A la imatge falten persones. Falta aquesta tercera, quarta, cinquena persona que està atenent activament, que està qüestionant, que està connectant el que escolta amb la seva pràctica, que està transformant el coneixement en eina per a l’acció. Aquestes persones existeixen. Les he conegudes. Les he format. Però són l’excepció, no la norma. I això és un problema estructural que hem d’abordar col·lectivament. El professional que necessitem és algú que té pensament crític i capacitat d’anàlisi estructural, que entén la seva responsabilitat professional com a responsabilitat política, que no accepta la precarització però tampoc renuncia al compromís transformador, que construeix comunitat des de la professionalitat i no des del voluntarisme, que qüestiona les estructures de poder i treballa per transformar-les, que entén que la seva feina no és gestionar la pobresa sinó contribuir a eliminar-la.
I aquí vull ser políticament incorrecte, perquè estic cansat de la hipocresia que impregna el nostre sector. Estic cansat de professionals que es diuen d’esquerres, que parlen de justícia social i transformació, però que en la seva pràctica quotidiana reprodueixen les mateixes dinàmiques de poder que diuen combatre. Estic cansat d’entitats del tercer sector que es presenten com a alternatives al sistema, però que funcionen amb les mateixes lògiques empresarials, amb la mateixa precarització laboral, amb la mateixa jerarquització vertical. Estic cansat d’universitats que ensenyen teoria crítica però que formen professionals acrítics, que parlen de Paulo Freire però que practiquen l’educació bancària més tradicional.
Una de les crítiques que he rebut a la meva posició és: “Per què el sector social ha de liderar? Per què no els metges, els enginyers, els advocats?” I la meva resposta és clara i contundent: tots hem de ser solidaris, però algú ha de liderar, i aquest algú som nosaltres. No perquè siguem moralment superiors. No perquè tinguem més compromís personal. Sinó perquè és la nostra responsabilitat professional, és per al que ens hem format, és el nucli del nostre coneixement tècnic i teòric. Un metge lidera en temes de salut pública. Un enginyer lidera en temes d’infraestructura. Un educador lidera en temes pedagògics. I el sector social ha de liderar en temes de transformació comunitària, justícia social, participació ciutadana, construcció de xarxes de solidaritat.
Això no significa que ho hàgim de fer sols. Significa que hem de tenir la capacitat tècnica, el coneixement teòric i el compromís ètic per convocar, articular, facilitar processos de transformació col·lectiva. Però per fer això, primer hem d’assumir les nostres pròpies contradiccions. Hem de reconèixer que hem estat còmplices de la despolitització del treball social. Que hem acceptat sense resistència la conversió de la nostra professió en una mera gestió tècnica de l’exclusió. Que hem format generacions de professionals que no saben ni volen qüestionar l’ordre establert.
Aquesta reflexió no busca assenyalar culpables. Busca generar autocrítica col·lectiva. Perquè tots som part del problema. Com a professionals, quan acceptem condicions laborals precàries, quan no ens organitzem col·lectivament, quan reproduïm pràctiques acrítiques. Com a acadèmia, quan formem tècnics en lloc de professionals crítics, quan despolititzem el coneixement, quan desconnectem la teoria de la pràctica transformadora. Com a estudiants, quan triem aquestes carreres per inèrcia i no per compromís, quan no qüestionem el que se’ns ensenya, quan juguem al solitari mentre altres intenten transmetre’ns eines per canviar el món. Com a comunitat professional, quan no defensem col·lectivament la dignitat de la nostra professió, quan no construïm xarxes de suport mutu, quan no ens posicionem críticament davant les injustícies estructurals.
La imatge del solitari no és una anècdota graciosa. És un símptoma d’una crisi profunda en la formació i la pràctica del treball social. És una crida d’atenció que no podem ignorar. Necessitem assumir les nostres responsabilitats. Com a professionals, com a col·lectiu, com a comunitat, com a sector. Necessitem recuperar l’esperit crític, el compromís transformador, la capacitat d’indignació davant la injustícia. Necessitem dignificar la nostra professió sense renunciar al nostre compromís. Necessitem liderar transformacions socials des de la professionalitat, no des del voluntarisme precaritzador. Necessitem formar professionals crítics, no tècnics obedients.
I ho necessitem fer amb urgència. Perquè mentre nosaltres debatem, mentre alguns juguen al solitari, hi ha persones patint exclusió, violència, pobresa, injustícia. I aquestes persones necessiten professionals compromesos, crítics, capaços de construir amb elles alternatives reals. La pregunta no és si el sector social ha de liderar la transformació comunitària. La pregunta és: estem disposats a assumir aquesta responsabilitat amb tota la seva complexitat, amb totes les seves contradiccions, amb tot el seu potencial transformador?
Jo crec que sí. Jo crec que podem. Però només si deixem de jugar al solitari i comencem a construir col·lectivament. Només si recuperem la dimensió política del treball social. Només si deixem de ser gestors de la pobresa i tornem a ser agents de transformació. Només si formem professionals que s’indignen, que qüestionen, que lluiten. Només si construïm un sector social que no es conforma amb administrar l’exclusió, sinó que treballa per eliminar-la.
Aquesta és la crida. Aquesta és la responsabilitat. Aquesta és la tasca que tenim per davant. I no podem seguir ajornant-la mentre el món crema i nosaltres juguem al solitari.
Vull tancar aquesta reflexió amb un agraïment sincer a la Universitat de Lleida, a la Facultat de Psicologia, Educació i Treball Social, i a l’equip docent que va fer possible aquesta ponència. Perquè activitats com aquesta, espais com aquest, són els que estan en el bon camí. Són els que busquen crear bons professionals, els que intenten recuperar la dimensió crítica i transformadora del treball social. Sé, i he pogut veure de primera mà, que per als equips educatius és molt complex i difícil. Que nadar contracorrent en un sistema que empeny cap a la despolitització i la tecnificació acrítica requereix esforç, compromís i valentia. Però em reconforta, em dona esperança, veure que encara hi ha professionals que lluiten per això. Que encara hi ha universitats que obren espais per al debat crític. Que encara hi ha equips docents que, tot i les dificultats, busquen crear aquest sentiment d’autocrítica, aquesta capacitat de qüestionament, aquesta mirada estructural que tant necessitem. Aquesta ponència, aquesta invitació, és una mostra que la transformació és possible. Que no estem sols. Que hi ha qui resisteix i qui construeix alternatives. I això, en temps de solitaris, és molt valuós.
