Quan la política encerta: una campanya que revoluciona la mirada sobre la salut mental

Una reflexió des del treball social sobre “¿Qué nos pasa?” del Ministeri de Sanitat

Ho confesso: soc crític amb la classe política. Sovint veig campanyes buides, missatges populistes o iniciatives que semblen més orientades al titular que al canvi real. Però de tant en tant, molt de tant en tant, apareix alguna cosa que et fa parar i pensar: “Ostres, això sí que és diferent”. La campanya “¿Qué nos pasa?” del Ministeri de Sanitat és una d’aquestes excepcions que mereixen reconeixement.

Una mirada revolucionària al malestar social i la salut mental

Per primera vegada en molt de temps, una institució pública s’atreveix a dir el que molts professionals de la salut mental i el treball social portem anys defensant: el problema no ets tu, és el sistema. La campanya no es limita a oferir telèfons d’ajuda o consells d’autocura (que també estan bé), sinó que va a l’arrel: identifica els determinants socials de la salut que ens estan fent mal com a societat.

Quan veig el vídeo de la campanya, hi reconec les mateixes situacions que arriben cada dia a espai ponent joves que no poden emancipar-se, treballadors cremats per la competitivitat tòxica, dones sobrecarregades pels mandats socials, persones atrapades en la hiperconnexió digital però profundament soles. Fins ara, massa sovint, la resposta ha estat: “Has de ser més resilient”, “Aprèn a gestionar l’estrès”, “Busca l’equilibri”. Com si el problema fos individual.

El treball social: més necessari que mai en salut mental

Aquesta campanya suposa un reconeixement implícit del paper fonamental que ha de jugar el treball social en l’abordatge de la salut mental. No podem seguir medicalitzant problemes que tenen arrels socials profundes. Els determinants que identifica la campanya —precarietat laboral, crisis habitacional, sobrecàrrega de cures, pressió digital— són exactament els àmbits on intervenim els treballadors socials.

Des d’Angel Bueso Social Worker, treballem precisament amb aquest enfocament interdisciplinari que proposa la campanya. El nostre equip —format per treballadors socials, psicòlogues i psicopedagogues— aborda aquests determinants des de múltiples perspectives. Quan una jove arriba al nostre servei Parlem amb ansietat per la pressió a les xarxes socials, no només treballem la gestió emocional individual, sinó que analitzem els mandats socials que l’estan condicionant, les estructures de poder que perpetuen aquests models i les estratègies col·lectives per resistir-hi.

La metodologia ALAS: un enfocament innovador

La metodologia ALAS (Acompanyament, Liberació, Autonomia, Solidaritat) que hem desenvolupat connecta directament amb aquesta filosofia: acompanyar la persona en el seu malestar, alliberar-la dels mandats socials tòxics, empoderar-la per actuar sobre les causes i crear xarxes de solidaritat comunitària.

Més enllà de la culpabilització individual: una perspectiva científica

El que més em crida l’atenció d’aquesta campanya és que s’insereix en un corrent cada cop més fort dins les ciències socials i de la salut: sortir de la culpabilització individual. Aquesta tendència no és casual ni aïllada.

En psicologia, per exemple, hi ha un debat creixent sobre la sobrepatologització que representa el DSM-V. Molts professionals qüestionen si convertir en trastorns mentals respostes normals a situacions anòmales no està contribuint a individualitzar problemes que són col·lectius. Com diu el psiquiatre Bruce Levine, “No és depressió, és capitalisme”. La campanya del Ministeri sembla anar en aquesta línia: abans de diagnosticar, mirem què està passant al voltant de la persona.

En treball social, aquesta perspectiva no és nova. Jane Addams, pionera de la disciplina i Premi Nobel de la Pau el 1931, ja parlava de la importància d’abordar les causes estructurals de la pobresa i l’exclusió. El que és nou és que les institucions públiques comencin a assumir aquest discurs de manera explícita.

Els reptes de la implementació en treball social comunitari

Ara bé, una campanya, per bona que sigui, és només el començament. El repte real està en la implementació. Com passem del “¿Qué nos pasa?” al “¿Què fem per canviar-ho?”

Aquí és on el treball social comunitari té un paper clau. Necessitem:

Programes de prevenció comunitària que abordin aquests determinants abans que generin patiment

Formació per a professionals que sàpiguen identificar i intervenir sobre causes socials

Polítiques públiques que vagin més enllà de la campanya i transformin estructures

Xarxes de suport mutu que permetin l’acció col·lectiva

Des de la nostra experiència, sabem que és possible. Els nostres equips de mediació , per exemple, no només resolen conflictes sinó que identifiquen i treballen sobre els mandats socials que els generen. Les nostres formacions en centres educatius no només informen sobre diversitat sexual, sinó que qüestionen les estructures que perpetuen la discriminació.

Una oportunitat històrica per al treball social

Aquesta campanya representa una oportunitat històrica per reposicionar el treball social com a disciplina essencial en l’abordatge de la salut mental. Durant massa temps hem estat relegats a la “gestió de recursos” o la “intervenció en crisis”. És hora de reivindicar el nostre paper en la prevenció, en l’anàlisi crítica de la realitat social i en la transformació comunitària.

La campanya “¿Qué nos pasa?” ens dona arguments, legitimitat institucional i, sobretot, una oportunitat per demostrar que el treball social no és només necessari, sinó imprescindible per construir una societat més justa i saludable mentalment.

Desconec que opina el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, els professionals del treball social som clau en l’abordatge dels determinants socials de la salut, precisament el que proposa aquesta campanya innovadora.

Per finiquitar-ho…: cap a un nou paradigma

Potser soc massa optimista, però crec que aquesta campanya marca un punt d’inflexió. Per primera vegada en molt de temps, una institució pública reconeix que el malestar individual té causes col·lectives i que la solució també ha de ser col·lectiva.

Com a professional del treball social, em sento interpel·lat i esperançat. Interpel·lat perquè la campanya ens demana estar a l’altura del repte. Esperançat perquè, finalment, sembla que la societat està preparada per escoltar el que portem anys dient: que la salut mental és, també, una qüestió de justícia social.

Ara toca demostrar que sabem fer-ho. Que som capaços de passar de la crítica a la proposta, de l’anàlisi a la transformació. El “¿Qué nos pasa?” ja està identificat. Ara ve la part més difícil: el “¿Què fem per canviar-ho?”.