Avui, a una classe del màster, he vist alguna cosa molt potent –i alhora molt incòmoda. Parlàvem de la interdisciplinarietat en l’estudi de la joventut i, a la diapositiva, hi sortien demografia, psicologia, biologia, antropologia, sociologia, ciència política, educació… però on era el treball social? I fins i tot, on era l’educació social? S’hauria de donar per descomptat dins d’“educació”? O, simplement, no hi és perquè no hi pensem?
No és un error de la diapositiva. És el símptoma d’una situació on, en part, nosaltres mateixos ens hem anat col·locant. Jo em pregunto sovint si seré jo qui està equivocat, si no hauré entès bé què soc com a treballador social… o si, justament, el que passa és que ho he entès massa bé i per això veig i divulgo coses que sento que queden fora del que l’statu quo em demana.
Fa uns dies, parlant amb companyes treballadores socials de Colòmbia, va aparèixer una discussió molt clara: segons elles, el treball social no és una ciència, i ho defensen obertament. Diuen que som una disciplina que copia o utilitza altres ciències. Jo no crec això. Jo crec que som una ciència, i encara més: crec que aquesta és la nostra raó de ser. Mary Richmond, Jane Addams i tantes altres no només van “ajudar persones”; van ordenar, van sistematitzar, van donar-nos un mètode i un marc científic per poder defensar que el treball social és coneixement rigorós sobre la realitat social, amb tot el que això implica: responsabilitat, però també fiabilitat i legitimitat.
Llavors torno a la pregunta incòmoda: si som una ciència, com és que desapareixem quan es parla de joventut? Seré jo el raro, o és que el treball social ha deixat de mirar els joves i la infància com a camp propi? Realment el treball social mai ha estat “d’embrutar-se les sabates” al carrer, als barris, als CRAE, als espais on la joventut viu, resisteix i pateix? O és que, en algun moment, hem anat abandonant aquest terreny, delegant-lo a l’educació social, a la psicologia, a l’educació formal, com si nosaltres només fóssim “gestió de casos” i informes?
En quin moment va canviar això? En quin moment ens vam oblidar dels joves com a subjectes centrals del nostre treball i vam començar a veure’ls només com a “casos”, “expedients” o “beneficiaris”? Les dades ens diuen que la joventut és un dels col·lectius amb més precarietat laboral, més problemes d’habitatge, més malestar emocional i més desconfiança institucional, però el treball social gairebé no apareix en els debats sobre polítiques de joventut. Parlem de salut mental juvenil i surten psiquiatria i psicologia; parlem de fracàs escolar i surten pedagogia i educació; parlem de violències i surten dret i criminologia. I el treball social, on és?
Potser la pregunta real és una altra: quina part de responsabilitat tenim nosaltres en aquesta absència? Hem renunciat a reivindicar-nos com a ciència que produeix coneixement sobre la joventut? Hem deixat d’escriure, d’investigar, de publicar, de teoritzar el que fem al carrer, als serveis, a les entitats? Ens hem anat acomodant a un rol tècnic, aplicador, subordinat a altres disciplines que “pensen” mentre nosaltres “executem”?
Avui surto de classe amb més preguntes que respostes, però amb una convicció clara: si el treball social no apareix a les diapositives de la interdisciplinarietat, no és perquè no tinguem res a dir sobre la joventut, sinó perquè no estem ocupant l’espai que ens correspon. I això no es resol només queixant-nos, sinó escrivint, investigant, discutint i reivindicant –des de la pràctica i des de la teoria– que el treball social és ciència, i que sense la nostra mirada crítica, contextual i comunitària, l’anàlisi de la joventut queda coixa.
Potser la pregunta que em queda avui, com a treballador social, és: vull adaptar-me al lloc petit que se’ns assigna, o vull seguir incomodant, fent preguntes i embrutant-me les sabates amb els joves, encara que això em situï fora del que el sistema espera de mi?
