Fragment del diari d’un treballador social
Avui ha llegit un text que l’ha remogut per dins. Un d’aquells que et fan parar i mirar-te al mirall amb una mica massa honestedat. “No et converteixis en còmplice”, deia. I ell s’ha quedat allà, davant la pantalla, preguntant-se quan va ser l’última vegada que va alçar la veu per alguna cosa que realment importava.
Es diu professional del treball social. Parla de justícia, d’equitat, de drets humans. Ho fa bé, amb paraules boniques i metodologies xulis. Però quan tanca l’ordinador, quan surt de les oficines…, quan es troba amb la realitat crua del món… què fa?
Què fa quan veu la injustícia social lluny de casa seva?
S’amaga darrere del “jo no sóc expert en geopolítica”. Com si la humanitat necessités un màster per ser reconeguda. Com si el patiment tingués fronteres professionals. Com si fos més fàcil entendre els protocols d’intervenció que entendre que un nen mort és un nen mort, sigui on sigui.
Li agrada pensar que és diferent dels altres. Que ell sí que entén, que ell sí que té consciència crítica. Però quan arriba el moment de posicionar-se, de dir alguna cosa incòmoda, de perdre potser algun client o alguna subvenció… on és aquesta valentia? Ah, sí, està guardada al calaix dels “temes delicats”, just al costat dels preservatius que hauria de donar als joves del Parlem però que li fa una mica de vergonya repartir.
Quan va començar a confondre professionalitat amb covardia?
Potser va començar molt abans del que pensava. Potser a l’ESO, quan va aprendre que era millor no qüestionar massa (o reees!), que les notes eren per als que seguien el guió com robots ben programats. Al grau superior, quan va descobrir que l’esperit crític era benvingut sempre que no molestés massa (aii Ramona!! Aii INS Almata! Gràcies!!!), sempre que no sortís del PowerPoint establert. Perquè Déu ens lliuri de sortir del PowerPoint, que llavors què fem amb les 47 diapositives que hem preparat?
I a la carrera… Déu meu, a la carrera. On van aprendre que ser professional era memoritzar metodologies, vomitar continguts lletra per lletra, punt i coma inclosos. On qui pensava diferent, qui qüestionava, qui no s’empollava el temari com un lloro amb títol universitari, simplement no era “apte” per ser professional.
I els professors? Aquells que haurien d’ensenyar esperit crític, que haurien d’inspirar valentia intel·lectual… Potser ells mateixos havien tirat la tovallola fa temps. Potser ells també eren víctimes d’un sistema que castiga la divergència, que premia la conformitat com si fos un concurs de qui pot ser més avorrit sense adormir-se…
No els culpa. De veritat que no. No li agradaria estar en la seva pell, prenent decisions entre mantenir la feina o mantenir els valors. Entre seguir el currículum oficial o formar persones que realment pensin. Entre la seguretat de la mediocritat o el risc de la coherència.
Però cada cop s’inculca menys valor, oi?
Cada promoció que surt és una mica més dòcil, una mica més conformista, una mica més… professional. En el pitjor sentit de la paraula. Com si els haguessin passat per una màquina de fer professionals genèrics: “Introdueixi estudiant amb esperit crític, obtindrà treballador social que no molesta ningú”.
És fàcil ser valent amb els casos que tens aprop que coneixes, oi? Amb aquells que ja estan dins del sistema, amb aquells que ja són “els teus”. Però què passa amb els altres? Amb els que moren lluny, amb els que el sistema ignora, amb els que no surten a les estadístiques locals?
S’adona que ha estat practicant una mena de treball social de proximitat molt còmoda. Molt segura. Molt… hipòcrita? Com un activista de sofà, però amb títol oficial.
Després de la reflexió o paranoia o com la Marta la psiquiatra li vulgui dir…
Després d’aquesta conversa amb mi mateix, després de mirar-me al mirall i reconèixer les meves pròpies contradiccions, no puc continuar callant.
Les dades parlen per si soles, i són devastadores: 45 conflictes armats actius al món ( diria….) 230.000 persones mortes en conflictes només aquest any( això ho vaig llegir al diari!)la violència política ha augmentat un 25% el 2024 respecte al 2023 i no vui saber al 2025!
I jo aquí, a Lleida, preocupant-me per si el meu post sobre mediació familiar tindrà prou likes. Prioritats, Ángel, prioritats.
Però la deshumanització no comença a Gaza. Comença aquí, al nostre barri, quan hem deixat de ser comunitat per convertir-nos en una col·lecció d’individus que competeixen entre ells com si la vida fos un reality show permanent.. desapareix salvame a la tele per pasar a la nostra vida…
Perquè la humanitat som com un pack de tomàquet fregit: indivisible. Si una llauna està malament o es trenca, tot el pack es veu afectat. No pots dir “ah, aquesta llauna de tomàquet de Gaza no és del meu pack, jo només em preocupo per les llaunes de Lleida”. No funciona així. El pack és el pack, i si acceptem que algunes llaunes es poden tirar, estem acceptant que el pack sencer pot acabar a les escombraries, tot es cuestión de suerte!
Comença quan el veí de l’escala és un desconegut més desconegut que els personatges de les sèries que veiem a Netflix. Quan no sabem si la senyora del primer té algú que la cuidi, quan els joves del barri són “problemàtics” en lloc de ser els nostres joves. Quan normalitzem que cadascú vagi a la seva, que cadascú es busqui la vida, que cadascú aguanti el que pugui com si fóssim supervivents d’un concurs televisiu.
I jo sóc part d’aquest problema. Jo, que parlo de treball comunitari mentre vaig amb els auriculars posats pel carrer com si fos el protagonista d’una pel·lícula indie. Jo, que defenso la proximitat mentre compro per Amazon en lloc de donar suport al comerç local (però és que m’ho porten a casa, collons!). Jo, que predico la solidaritat mentre evito el contacte visual amb qui dorm al portal de casa.
L’individualisme és la primera forma de deshumanització. És com un virus que comença petit: primer et convenç que “cadascú que es busqui la vida“, després que “no és problema meu“, i al final que “si els passa alguna cosa, per alguna cosa serà“. I quan t’adones, ja estàs justificant genocidis amb “és que la situació és molt complexa”.
Des del meu servei treballo amb joves amb drames varis…. Però quants d’aquests podrien haver-se evitat si tinguéssim comunitats reals? Si els veïns es coneguessin, si hi hagués xarxes de suport, si no haguéssim delegat tota la cura als professionals com si fóssim els únics autoritzats per tenir empatia?
Sobre el conflicte a Palestina i Israel: No puc ser neutral quan veig nens morts j*o*dER!,
No puc ser neutral quan veig nens morts. No puc ser “professional” quan veig famílies senceres esborrades del mapa. No puc amagar-me darrere del “és complicat” quan la humanitat està sent massacrada davant dels nostres ulls.
No és una qüestió de colors polítics. És una qüestió d’humanitat bàsica. I si com a treballador social no sóc capaç de reconèixer quan s’estan vulnerant els drets humans més fonamentals, llavors de què serveix el meu títol?
NO PUC SER NEUTRAL!
Però tampoc puc ser-ho quan veig com la meva pròpia societat mata lentament la humanitat dels seus membres a través de l’aïllament, la precarietat i ll’individualisme. Es la mateixa base…
La humanitat és indivisible. Som un pack de tomàquet fregit. I comença aquí, al replà de casa, quan decideixo si saludo el veí o faig veure que no el veig (spoiler: normalment faig veure que no el veig perquè estic “molt ocupat” mirant el mòbil). Comença quan decideixo si em quedo callat davant una injustícia local o si dic alguna cosa.
No puc continuar sent còmplice del silenci. Ni del llunyà ni del proper. No puc continuar confondre professionalitat amb covardia.
“No cal que aixequis el puny, amb que no baixis la mirada ja seria suficient.”
I avui, per primera vegada en molt temps, no la baixaré. Ni aquí ni enlloc. Perquè si una llauna del pack està malmesa, tot el pack està en perill.
PD. No tots els profes no tot es negatiu.. xo aquest es el fil d’avui despres de 14 hores …
Ángel Bueso Treballador Social mitg dormit… (i llauna del pack de tomàquet fregit de la humanitat)
