Un Florentino al 3r sector.

Després d’una lectura acurada del document;

El Tercer Sector de Acción Social como prestador de servicios.
Germán Jaraíz Arroyo

Revista Española del Tercer Sector • Fundación Acción contra el Hambre

Sorgeixen un seguit de sentiments o de reflexions que intentaré plasmar tot seguit, però abans m’agradaria justificar el títol d’aquesta entrada, segons la lectura, en la situació post crisis del 2008, sorgeixen dos fenòmens clau per entendre el sentit del títol, el primer factor es resumeix amb una falta de recursos, el que comporta una retallada en el finançament del tercer sector reduint subvencions o altres mecanismes, i el segon es basa en la competitivitat del tercer sector amb un sector privat.

Aquest dos factors donen peu a personatges com el Florentino, amb tots els seus grups empresarials puguin optar per exemple a la licitacio del SAD (Servei atencio a domicili) de Barcelona, atraves del grup ACS ( empresa del subjecte). Lluny de ser un acte aillat, aquest tipus de licitacions o subencions a empreses amb ànim lucratiu de grans empreses o grups és un acte comu i cadacop mes a l’alça.

Tenim ara una reflexió obligada, estem davant duna privatització dels serveis socials?, i també hom no pot oblidar de respondre si aquest nou model post crisis és beneficiós per als usuaris o no.

En un principi la competència genera competitivitat, més eficiència i una millora en el servei, però hem de tenir en compte no tan sols els nombres absoluts dels concursos públics, sinó que s’han de tenir en compte també un seguit de punts clau que avantatjarien al tercer sector, com podria ser la vocació de servei o també la finalitat no lucrativa personal, fenomen que comporta també una reinversió dels diners en la pròpia societat mitjançant l’entitat , a diferència d’una empresa privada on aquest benefici es dirigeix únicament a l’empresa privada i els seus directius per exemple.

Però a qui interessa doncs aquest model?, amb una mirada crítica ens adonarem que surten diversos beneficiats, en primera instància la pròpia empresa que veu com augmenta el seu negoci i moviment de capital, però també interessa a l’administració pública que treu les línies de subvenció o concursos públics, i no em refereixo a interessos obscurs relacionats amb la corrupció o les portes giratòries, que també podria ser, sinó amb alguna cosa més simple, les empreses privades normalment poden presentar pressupostos més ajustats, el que significa un estalvi per l’administració per dur a terme aquest servei, tenim dos actors contents, l’empresari contant els bitllets i l’administració te la fotografia amb el servei o recurs, ara bé, qui perd en aquesta transacció?, perd el tercer sector qui veu disminuït el seu marge d’activitat, però sobretot perden els usuaris del servei i a la seva vegada la pròpia societat, ja que els diners invertits no es repercuteixen en el bé comú sinó solament en el bé de l’empresa o de l’individu.


Ara bé, obrim un melo important, el document se centra en la crisi del 2008, però en l’actual?, com està evolucionant?

4 comentarios en “Un Florentino al 3r sector.”

  1. José Ángel Bueso

    (((Autocomentari de prova. )))
    Estic en plena recerca d’informació per poder respondre a la qüestió que plantejo al final de l’entrada. De moment en destaco la que va facilitar Francina Alsina, presidenta de la Taula del tercer sector, on mostrava la seva preocupació per l’intrusisme de l’empresa privada en el món social, però també del tercer sector, mencionant la nova creació de fundacions per part d’empreses privades amb una dubtosa finalitat social.

  2. No sabia que el “tot poderós” Florentino Pérez també estengués els seus fils cap a la gestió de les SAD, segons un article publicat al 2016 a la Taula del Tercer Sector, el anterior president Oriol Illa definia la tasca de CLECE, empresa del citat empresari, com: “la qualitat del servei es deteriora i, alhora, es destrueix progressivament el gran teixit d’entitats socials del nostre país que tenen anys d’experiència i dedicació”. En el moment que una entitat amb finalitats plenament mercantilistes entra al joc és per extreure un benefici. Segurament, les administracions públiques són les primeres que han d’ajustar la legislació i la concesió de les prestacions socials a empreses que responguin a un codi deontològic coherent a la tasca que volen realitzar, per tant és important el rol de la Taula del Tercer Sector perquè continui amb la denúncia d’aquests fets aïllats que passen desapercebuts a la població en general i exigeixi que els òrgans legislatius destinin els diners als artífexs de propostes econòmiques justes, solidàries i amb consciència social.

  3. Estic d’acord amb el que comparteixes, com també estic d’acord amb el que anomena l’Esther, en quan a l’existència d’una figura (Taula del 3r sector) que denunci i posi en manifest aquesta desigualtat d’oportunitats a l’hora de poder oferir els serveis a la societat, tenint en compte que són les que mes coneixen el terreny. S’ha de posar en manifest el paper que porta a terme l’Estat o millor dit, denunciar-ho per poder treure-li la vena dels ulls que s’ha posada molt intencionadament. Ja sabem que diuen…Ulls que no veuen…

    Tenin en compte la pregunta que ens fas sobre qui perd en aquesta transició, la resposta es clara i es en primer lloc els usuaris que són el qui es veuen repercutits per directrius empresarials molt allunyades del prisma de la persona, i a posteriori el tercer sector com has esmentat el qual se li redueix exponencialment el seu marge de maniobra.
    En el cas del Florentino podem observar com s’ha posat de plè en tots aquells serveis relacionats amb els diferents sectors d’atenció a la persona, els centres resindencials per a gent gran són la guinda del pastís a repartir entre els magnats. Esmentes que no ho enfoques tant a temes de corrupció si no què els pressupostos són més ajustats i competitius per l’administració, però ens adonem que les persones que presenten concurs, són les mateixes que en primera instància van estar al sector públic i posteriorment va fomentar la creació d’un peix gros que òbviament més tard es podia menjar als petits empresaris o organitzacions que estan del tot dedicats amb la tasca social. Més tard, una vegada s’instal·la en la figura de “peix gros” és indiferent que des de la seva pròpia empresa s’estiguin vulnerant directament o indirectament els drets de les persones com per exemple fent pactes amb dictadures com Arabia Saudí com ens diu Marc Font en l’article “De l’Aràbia Saudita a Guinea: Així fan negocis les empreses Espanyoles amb dictadures”. Amb l’argument teòric que la internacionalització d’aquestes companyies afavoreix el conjunt de la ciutadania, s’obvien flagrants violacions dels drets humans que cometen estats dictatorials. Aquesta pràctica ha estat del tot recurrent amb independència del color polític del Govern espanyol. Com també tenir en compte que els seus pactes hi són, si hi ha guanys, si hi ha pèrdues ho paga la població; com en seria exemple el cas Castor on l’empresa s’havia garantit via contracte cobrar els seus serveis (més de 1.300 milions) amb independència que funcionés o no el projecte, un cost que pagaran durant dècades els consumidors a través de la factura del gas.(Marc Font 2020).

    Així doncs, l’Estat hauria de treure’s la bena dels ulls i ficar límits en la presentació de concursos públics com tenir en compte quines empreses tenen més recorregut professional en el sector. I d’aquesta manera no s’estaria trencant de manera descontrolada amb la xarxa de servei públic. Entenc que a l’Estat ja li va bé que li facin la feina a un preu assequible, però, aleshores no hauria d’estar divulgant drets que alhora vulnera. Perquè aleshores no hi ha concurs, ja se sap des de l’inici qui serà el benefactor.

  4. M’he deixat d’esmentar que el peix gros fa referència a la gran empresa de construcció que has esmentat (ACS) la qual és al fusió d’un seguit d’empreses que havien fet fallida com (Construcciones Padrós, S.A, Obras de Construcción e Instalaciones, S.A. (OCISA..).
    ACS avui, té presència en els 5 continents i cotitza a l’IBEX 35 de la Borsa española i com ens diu Font,M. en el diari Crític la seva trajectòria no es impecable, ja que han portat a terme actuacions qüestionables. Per exemple, és la companyia que lidera el rànquing de sancions de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), amb més de 97,5 milions en multes corresponents a quatre expedients resolts des del 2015.
    Només el 2019, el grup va rebre sis multes, per un import total de 61,1 milions. Entre les sancions, n’hi ha pel fet de formar part de l’anomenat càrtel de l’AVE, mitjançant el qual es manipulaven centenars de licitacions vinculades a l’expansió de l’alta velocitat ferroviària a l’Estat.
    En el darrer informe sobre la qüestió, ‘Quién parte y reparte. La huella de la desigualdad en las empresas del Ibex 35’, detalla que ACS tenia el 2018 102 societats en paradisos fiscals, només superada pel Banc Santander.
    Segons el mateix treball, també és la tercera companyia del selectiu estatal amb una major desigualtat salarial.

    Així doncs per acabar vull compartir una eina com ho es Oxfam Intermón que s’encarrega de denunciar les pràctiques fiscals de les grans empreses que, tot i ser legals en la majoria dels casos, comporten una rebaixa en la factura impositiva gràcies a esprémer l’enginyeria fiscal. La conseqüència és rebaixar la recaptació de la hisenda pública.Un dels mecanismes habituals per fer-ho és la creació de filials en els anomenats paradisos fiscals.(Font, M. 2020)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *