Quan el tabú afluixa

Ahir a la nit vaig ser en un dispositiu que em costa de posar-li nom. Perquè no era un Punt Lila, ni un punt d’informació, ni un lloc on la gent ve a buscar una resposta ràpida i marxa. Era una altra cosa. Era un espai fet per joves i per a joves, i això es notava a la pell.

Hi havia música, llums, gent rient, grups que entraven i sortien. Però també hi havia una mena de màgia molt concreta, d’aquelles que no es poden fabricar des d’un despatx. Una màgia que surt quan els joves es donen permís entre ells. Quan el tabú afluixa. Quan les mirades no jutgen tant. Quan parlar no et converteix en el problema, sinó en algú més del grup. I això, per mi, ja és intervenció socioeducativa en estat pur. No perquè sigui perfecte, sinó perquè és real, perquè és comunitari, perquè passa en el lloc on passen les coses.

Allà van passar coses que, si les expliques fredes, sonen a llista de tasques. Vam parlar de sexualitat, de gènere, de feminismes, de consums, d’ITS. Vam repartir preservatius, vam explicar com posar-los, vam fer reducció de riscos sense moralina. Però el que em va quedar no és la part més programàtica. El que em va quedar és l’ambient que es va crear. Les sinergies. Els moments amb impacte. Els grups parlant entre ells com si, per fi, algú hagués obert una porta.

I aquí és on em surt el treball social sense voler posar-li un marc forçat. Perquè això també és treball social. És prevenció, és promoció de la salut, és educació afectivosexual, és perspectiva de gènere aplicada al carrer i no només a l’aula. És reducció de danys. I sobretot és crear condicions perquè la gent pugui demanar ajuda sense haver de demanar-la com si fos un tràmit. És generar un espai segur, però segur de veritat, no segur de cartell.

I enmig d’això, tres persones. Tres trobades separades, però amb un fil comú. I una, sobretot.

Un noi de 18 anys. En un entorn de festa. Amb alcohol al cos. Jo anava acreditat com a staff, disponible, present. I crec que justament el fet que fos un espai nocturn, normal, sense estigma, va fer possible una confiança que en altres llocs no surt. No era un despatx. No era una entrevista. Era un lloc on podies acostar-te a algú i començar per una tonteria.

Ell va venir i em va demanar ajuda per posar-se una xapa. I mentre jo l’hi aguantava, em va deixar anar que no estava per posar-se la xapa. Una frase petita, però amb un pes enorme. D’aquelles que, si tens una mica d’ofici, t’obliguen a mirar més enllà del gest. Allò que en treball social a vegades en diem lectura del malestar o detecció precoç, però que en realitat és una cosa molt simple i molt humana. Notar que algú no està bé abans que ho sàpiga explicar.

I abans que ell expliqués res important, jo ja vaig notar que alguna cosa no acabava de rutllar. Per la cara. Pel mood. Per aquella manera de ser-hi i no ser-hi alhora. Com si el cos estigués a la festa però el cap anés per una altra banda, corrent massa.

Li vaig preguntar amb el llenguatge que tens en aquests contextos, sense fer-lo sentir interrogat. Si es trobava bé. Si necessitava aigua. Si volia seure un moment. I llavors va començar a repetir-se, com si només tingués aquella frase per aguantar-se.

El cap em va molt ràpid. Tinc moltes coses. No puc parlar amb ningú.

I aquí va començar una conversa d’uns vint minuts que em va semblar atemporal. El soroll seguia, la música seguia, la gent seguia, però nosaltres estàvem en una bombolla rara. I jo no sé exactament què em volia dir. No sé amb certesa què buscava quan es va acostar. Però ho entenia tot. O, com a mínim, entenia el que importava.

Entenia que no era una frase per quedar bé. Entenia que no era una demanda bonica. Era una necessitat crua de ser escoltat, encara que fos a trossos, encara que fos enmig d’una festa, encara que fos amb vergonya. I aquí el treball social, per mi, és això. Escoltar. Sostenir. Fer d’ancoratge quan l’altre va accelerat per dins. Presència. Escolta activa. Contenció emocional. No jutjar. No pressionar. Sostenir el relat quan encara no és relat.

Ell anava tornant a la mateixa idea, una i altra vegada. I jo feia el que podia fer en aquell moment. Escoltar sense empènyer. Sostenir sense invadir. Fer espai perquè pogués respirar una mica. I en algun punt em va dir una cosa que em va quedar clavada, perquè explicava molt sense explicar gaire.

Que viure en un poble li ho complicava.

I jo vaig entendre tot el que hi ha darrere d’això. Que en llocs petits el silenci pesa més. Que tothom es coneix. Que l’anonimat és gairebé impossible. Que demanar ajuda pot semblar exposar-te. Que hi ha coses que et menges sol perquè no saps on deixar-les. I aquí també hi ha treball social, perquè no parlem només d’una emoció individual, parlem de context. De comunitat. De xarxa. De com el territori condiciona el benestar i l’accés a suport.

La conversa no va tenir un clímax. No va tenir una frase final que ho arregli. Va ser més aviat com aguantar una corda tensada perquè no es trenqui. I en un moment, com si la vida fes això que fa sempre, va aparèixer el seu millor amic.

I ell va marxar amb l’amic.

I ja està.

Va desaparèixer dins la festa com si no hagués passat res. Com si aquella bombolla de vint minuts no hagués existit. I jo em vaig quedar allà, fent veure que tornava a la feina, però amb el cos una mica descol·locat.

Perquè això és el que em va tocar de veritat. No la festa. No el context. El que em va tocar és el després que no vaig veure. El fet que algú s’obri, encara que sigui poc, i que tu no sàpigues què passa quan marxa. Que no tinguis un tancament. Que no tinguis continuïtat. Que el moment quedi suspès.

I aquí és on em surt una frase que em repeteixo sovint, com si fos una brúixola. Això és treball social. Escoltar, sostenir i també deixar anar. Acompanyar un tros de camí sense controlar el final. Fer el que toca en el moment, amb cura i respecte, i després conviure amb la incertesa. Perquè no sempre hi ha un desenllaç. No sempre hi ha retorn. No sempre hi ha notícia.

I em va deixar una barreja molt estranya. Preocupació i alleujament alhora. Alleujament perquè, per un instant, aquell noi va trobar un lloc on acostar-se sense sentir-se diferent. Preocupació perquè em va donar la sensació que portava molt a sobre amb una edat molt primerenca, i que no sabia a qui acudir. I perquè no puc evitar pensar que no era l’únic. N’hi va haver dos més, en situacions que, salvant distàncies, em van fer sentir el mateix.

I llavors torno al principi. A la màgia del dispositiu. A la potència dels joves quan creen espais que no són només informació, sinó comunitat. Espais on es trenquen tabús, on es generen sinergies, on passen coses que tenen impacte real, encara que no surtin en cap memòria tècnica.

Ahir, enmig de la música i les llums, vaig veure clar que necessitem això. Espais on poder parlar-nos. On el tabú no mani. On el malestar no hagi d’esperar a explotar. I també vaig sentir, molt fort, aquesta part del treball social que no surt als tríptics.

Que hi ha històries que et passen per davant, et deixen una frase a les mans, i marxen.

I tu et quedes amb el silenci després.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

ALAS
Chatbot Image

Powered by artificial intelligence, the bot can make mistakes. Consider checking important information.

Scroll al inicio