No volia deixar que passés el dia sense desitjar-vos bon Sant Jordi. I sí, ho escric a aquesta hora perquè durant el dia he fet veure que no em passava res. Però m’ha passat.
Sant Jordi té aquesta cosa de festa preciosa i, alhora, de mirall cruel. És el dia perfecte per fer-te sentir que estàs dins del guió o completament fora. I avui jo he estat una mica fora.
Perquè entre roses i llibres he tingut un pensament que fa vergonya reconèixer. He mirat parelles. He mirat com es donaven la rosa, com es feien la foto, com es deien t’estimo amb la boca plena de gent. I m’he notat aquella punxada que no és enveja exacta, però tampoc és indiferència. És una barreja rara. Una part de mi que vol celebrar-ho amb ells i una altra que pensa a mi això, ara mateix, no em toca.
I aquí ve el xafardeig que segur que alguns esteu esperant, va, no ens enganyem. Avui m’ha vingut al cap la meva no-parella. Aquella relació que no saps si explicar com vam estar junts o com ens vam quedar a mig camí. Aquella persona amb qui, si ho mires des de fora, semblava que tot havia de quadrar i no va quadrar.
No és que avui l’hagi trobat a faltar com a pel·lícula romàntica. És pitjor i més real. L’he recordat en detalls. En com, al principi, tot era fàcil. En com jo em creia que si cuidava prou, si era prou present, si feia prou bé les coses, l’amor seria una cosa estable. Com una feina ben feta.
I després no. I això és el que costa d’empassar. Que hi ha vincles que no es trenquen per falta d’amor, sinó per falta de lloc. Per falta de temps. Per falta d’aire. Perquè la vida va tan de pressa que acabes estimant amb el que et sobra.
No volia deixar que passés el dia sense desitjar-vos bon Sant Jordi i alhora m’he adonat que jo mateix he passat massa dies sense desitjar-me res. Sense preguntar-me què necessito. Sense mirar-me.
Avui he comprat una rosa. Me l’he comprada a mi. I sí, ja sé que això sona a frase d’autoajuda d’Instagram, però us juro que no ho és. Ho he fet perquè m’ha sortit del cos. Perquè he pensat que si avui tothom fa un gest, jo també en vull un. Un gest que no depengui de si algú em truca o no em truca.
I com que la vida és així de còmica, també l’he perduda. La rosa. Literalment. Un moment la duia a la mà i al cap d’una estona ja no hi era. I m’ha fet una ràbia absurda. No per la rosa, sinó perquè m’ha semblat una metàfora massa evident. A mi se’m perden coses quan vaig amb pressa. Se’m perden coses quan funciono.
I avui he funcionat molt.
He estat entre parades, cues, somriures, fotos, bosses, presses. He vist gent contenta i gent esgotada. He vist llibres com si fossin trofeus i roses com si fossin comprovants. Ja està, ja he complert. I jo mateix he notat com el cos entra en mode tràmit, com si estimar fos una tasca pendent que es resol amb una compra.
I aquí és on Sant Jordi m’ha despullat.
Però no, no com m’hauria agradat despullar-me per Sant Jordi.
De fet, avui el meu no tinc cap cita ha acabat sent literal. Com que no tenia cap cita, he acabat amb una cita al dentista. M’he trencat una dent amb el celo mentre muntàvem la paradeta de roses. Sí, amb el celo. La vida, quan vol, té un sentit de l’humor finíssim.
Perquè sí, avui m’he sentit exposat. He notat el pes de les comparacions. Al meu voltant hi ha bodes a l’horitzó, dues ja, criatures que neixen, parelles que s’instal·len, hipoteques, projectes de vida amb un calendari que sembla escrit. I jo, en canvi, tinc una agenda plena i una sensació buida. Tinc feina, tinc responsabilitats, tinc gent que confia en mi i a vegades tinc la sensació que no tinc vida.
I això, dit així, fa por.
Però també és treball social.
Perquè el que vivim no és només personal. És estructural. Quan tens ritmes laborals que t’empassen, quan la precarietat et fa viure en alerta, quan el descans és un luxe i la cura és una assignatura pendent, els vincles pateixen. L’amor pateix. L’amistat pateix. La comunitat pateix.
I després ens sorprèn que la gent estigui cansada, irritable, sola. Ens sorprèn que hi hagi ansietat. Ens sorprèn que hi hagi relacions que no aguanten. Però com han d’aguantar, si vivim com si el temps fos un enemic.
Avui he vist entitats socials venent roses per finançar projectes. He vist voluntariat sostenint parades amb hores de peu, amb una alegria que de vegades és real i de vegades és pura resistència. He vist llibreries i persones autònomes que tiren perquè creuen. I també he vist el mercat menjant-se la festa. La competència disfressada de tradició, la pressa convertida en normalitat, la pregunta que ja no és què et vull dir sinó quant hem venut.
I jo no em poso per sobre de res d’això. Jo també hi soc. Jo també necessito que les coses surtin. Jo també visc en aquesta lògica que et fa confondre valor amb preu.
Però avui, tornant cap a casa, he vist la posta de sol. Feia molt temps que no la veia. I he parat. No per fer una foto. No per explicar-ho. He parat perquè el cos m’ho ha demanat. I he pensat que potser això és el que em faltava. No una rosa. No un llibre. Un minut de vida que no sigui productiu.
I llavors m’ha vingut una idea que em fa ràbia i tendresa alhora. Si jo, que em dedico a parlar de cura, de comunitat, de drets, de temps digne, visc així, què estem fent.
Però no vull acabar en dramatisme.
Perquè avui també he vist una escletxa. He vist un noi jove que venia tímid a demanar una rosa sense prou diners, i algú li ha fet lloc sense humiliar-lo. He vist com regalàvem les últimes roses i, tot i així, aixecaven somriures. He vist que encara hi ha gestos que no són transacció. Gestos que són vincle.
Així que sí, bon Sant Jordi.
I si avui t’has sentit fora de lloc, si t’ha vingut al cap algú que ja no hi és, si has somrigut i per dins t’has notat cansat, no estàs sol.
Al final, el que ens salva no és la rosa ni el llibre.
És el vincle.
I el vincle, quan el cuidem de veritat, sense pressa, sense postureig, sense complir, torna a fer llum per dins.
