Avui he anat a una Comuniò. De la meva cosineta. I m’ha passat una cosa que em passa cada cop més sovint des que estic al Màster de Joventut i Societat. No puc mirar un acte familiar sense que se m’activi el radar de treball social. No és que em torni intens a posta, és que el cap em fa connexions sol.
La primera idea que m’ha vingut no ha estat teològica. Ha estat una pregunta molt simple. Qui està fent el ritual, realment.
Perquè la criatura hi és, clar, vestida com si fos un petit anunci de futur, com si el cos digués ja estic creixent i el món respongués mira que bé. Però la Comuniò d’avui, tal com l’he viscuda, parla tant o més dels adults que de la nena. És una cerimònia de família. Un acte de tribu. Una manera de dir-nos a nosaltres mateixos que encara tenim moments on ens trobem, on ens fem fotos, on ens abracem, on fem veure que tot va bé, encara que la vida real sigui més caòtica.
I aquí és on em surt la mirada de treball social. Els rituals de pas no són només tradició. Són tecnologia social. Són una eina per ordenar el temps i les relacions. Serveixen per marcar un canvi, per donar lloc, per donar nom, per donar reconeixement. El problema no és que siguin antics. El problema és quan es queden sense funció i només queda la carcassa.
Des d’una mirada socioantropològica, els rituals de pas estructuren transicions vitals i produeixen reconeixement social. Van Gennep descriu tres moments habituals, separació, llindar i incorporació. El que m’interessa avui és el llindar, aquest espai ambigu on la persona ja no és ben bé el que era, però tampoc és encara el que serà. En treball social, aquest llindar és clau, perquè és on sovint apareixen vulnerabilitats, conflictes i necessitat de suport comunitari.
Avui no em ve de gust fer el numeret anti església. Ja hi haurà altres dies per riure de la frase dels sobres a sobre la tauleta que ha soltat el mossèn..o per parlar de com el consum s’ha menjat part del ritual. I també ja parlarem un altre dia de l’auge de les esglésies evangèliques i de per què connecten amb alguns joves. Avui em vull quedar en una altra capa.
La capa del sentit
Abans, socialment, la Comuniò era una porta d’entrada a una comunitat més compacta. Avui el nosaltres és més fragmentat, però la necessitat de pertinença no ha desaparegut. Potser per això el ritual continua existint, perquè segueix fent una funció de reconeixement.
Si ho penso amb els joves que acompanyo, molts passos vitals passen sense testimoni. Canvis d’escola, primeres crisis, primeres relacions, primeres pèrdues, primeres responsabilitats. Tot això passa i sovint no hi ha un espai comunitari que ho sostingui. Hi ha pantalles, hi ha grups de WhatsApp, hi ha silencis, hi ha pressa. Però falta ritual. Falta una escena on la comunitat reconegui que estàs canviant.
Per això avui m’ha semblat que la Comuniò, fins i tot quan és més cultural que religiosa, pot tenir una funció. Pot ser una pausa col·lectiva i un reconeixement públic del creixement d’una criatura.
Ara bé, també he pensat que els rituals de pas, si volen ser coherents amb els joves d’avui, han de moure’s. Han de deixar espai a la veu de la criatura. Han de permetre que el significat no sigui només heretat, sinó també triat. Perquè la joventut d’avui no només vol ser reconeguda, vol participar. No només vol assistir, vol decidir.
Me’n vaig a dormir amb una idea molt concreta. Que, al final, el que salva un ritual no és la forma, sinó la funció. Si serveix per crear vincle, per donar reconeixement, per sostenir un canvi vital, té sentit. Si només serveix per complir, per aparentar, per fer una foto, llavors es buida.
