Quan un país dona rang legal a qui sosté una part essencial del seu sistema de cures i d’inclusió, el que està fent és dir una cosa important sobre qui vol ser.
Fa anys que, des del treball social, repetim una idea que sembla òbvia però que a la pràctica costa molt de fer valer. Les polítiques socials no són un apèndix de la política, ni un pedaç quan tot falla. Són una arquitectura de drets, de cures i de cohesió. I, dins d’aquesta arquitectura, el tercer sector social ha estat massa sovint tractat com un instrument, com una extensió subcontractada, com una mà d’obra vocacional que aguanta el que el sistema públic no arriba a sostenir.
Per això celebro que el Parlament de Catalunya hagi aprovat una llei específica per regular el tercer sector social i dotar-lo d’un marc estable. No perquè el tercer sector necessiti medalles, sinó perquè el país necessita que el seu teixit social deixi de viure en precarietat estructural i en dependència política permanent.
Quan un sector que acompanya milions de vides passa a tenir reconeixement legal, guanya una cosa que al treball social ens importa molt. Guanya legitimitat per parlar de tu a tu amb l’administració, per ser escoltat, i per exigir coherència entre el discurs de drets i els recursos reals.
Ara bé, dir que és una llei pionera a Espanya requereix matís. A l’Estat ja existeix la Llei 43/2015 del Tercer Sector d’Acció Social, i altres comunitats han legislat en aquesta línia. El valor diferencial de la norma catalana, al meu entendre, no és tant ser l’única, sinó fer un pas polític i simbòlic molt rellevant. Convertir el tercer sector en un subjecte amb drets, amb canals de diàleg estables i amb reconeixement institucional.
El punt que pot canviar el joc
Un dels elements que més m’interpel·la és la creació d’un espai formal de diàleg civil. Si aquest mecanisme funciona, pot ser un canvi de paradigma.
- Que el tercer sector no només executi, sinó que també co-dissenyi
- Que no només tapi forats, sinó que participi en les prioritats
- Que no només gestioni casos, sinó que construeixi política pública amb mirada comunitària, preventiva i de drets
I això connecta directament amb el treball social. Perquè el treball social no és només intervenció individual. És lectura crítica del context, diagnòstic social, defensa de drets, treball comunitari i mediació entre institucions i persones.
El risc de sempre
Però aquí arriba la part incòmoda. Una llei no canvia la realitat si no hi ha implementació. Implementar vol dir.
- Pressupost i calendaris
- Criteris clars i transparència
- Rendició de comptes
- Que el diàleg civil no sigui una foto, sinó una eina amb capacitat real
- Que les entitats petites no quedin fora per falta de temps o múscul administratiu
Que el tercer sector no es converteixi en l’excusa per externalitzar serveis que haurien de ser públics.
Si aquesta llei ha de ser un avenç, ha de servir per reforçar el sistema de drets, no per substituir-lo.
Condicions laborals, que no són un detall
Hi ha un altre element central. Les condicions laborals. Parlem de professionals que sostenen intervencions complexes, amb impacte emocional alt i responsabilitats enormes. Si la llei obre la porta a avançar cap a l’equiparació salarial i a l’estabilitat real, no és corporativisme. És qualitat del servei i sostenibilitat del sistema.
Per això jo triaria una celebració de Ts. Sí, celebrem la llei, celebrem el reconeixement i el diàleg. Però amb una exigència clara.
- Que el text no es quedi en declaració
- Que el Consell tingui capacitat real
- Que hi hagi finançament suficient i estable
- Que la transparència sigui pràctica, no eslògan
- Que el treball social pugui fer el que sap fer millor. Acompanyar, prevenir, reparar i transformar
Perquè al final no estem parlant d’un sector. Estem parlant de drets. I quan un país dona rang legal a qui sosté una part essencial del seu sistema de cures i d’inclusió, el que està fent és dir una cosa important sobre qui vol ser.
