“Poc se’n parla” i la cultura que ens desperta quan baixem la guàrdia
Avui he anat al teatre amb una pinya de voluntariat. He rigut. M’he remogut. I he tornat a casa amb una pregunta
que em persegueix sempre que descobreixo cultura transformadora.
Avui ha passat això. He anat a veure Poc se’n parla (Cia. Antaviana) i no m’ha deixat indiferent ni un segon.
És d’aquelles obres que et fan riure i, quan baixes la guàrdia, et claven una veritat al centre.
I ho fan amb una barreja que, quan funciona, és imparable, comèdia, música, ritme, presència i una relació directa amb el públic.
A mi la música em transforma. Em cautiva. I aquí no és un decorat, és un llenguatge. És una manera de dir el que costa dir,
de posar cos al que sovint queda en teoria, en informes, en frases a mig dir, en silencis.
És una obra que t’agafa per la mà i et porta a llocs incòmodes, però ho fa sense moralina.
Ho fa amb veritat.
El que m’ha agradat és això, que no et deixa quedar-te a la cadira com si no anés amb tu.
Trenca la quarta paret, et mira, t’interpel·la, i de cop el teatre deixa de ser “allò que passa allà” i passa a ser “allò que passa aquí”.
Quan l’humor posa el dit a la nafra
Sense fer espòilers, el que passa a escena és el que passa massa sovint a la vida real.
Com parlem a les mares. Com les tractem. Com les interrompem. Com les fem sentir petites o culpables sense dir-ho explícitament.
Com donem per fet que les parelles són heterosexuals. Com el fet de voler tenir fills o no tenir-ne pot condicionar una entrevista de feina,
una oportunitat, una mirada.
Podríem dir que és una exageració. Però jo no ho he viscut com una caricatura buida.
Ho he viscut com una amplificació d’una realitat que existeix, de vegades subtil i de vegades directa.
I l’amplificació serveix per una cosa, perquè allò que normalitzem es faci visible.
Rius, i de cop t’adones que estàs rient d’una cosa que fa mal. I aquí és on l’obra et guanya.
Perquè no et deixa escapar amb una rialla fàcil. Et fa pensar, i et fa pensar amb el cos.
Treball social, institucions i el risc de convertir la vida en procediment
Hi ha moments que m’han tocat especialment des de la mirada del treball social.
Aquell instant on una vivència íntima, delicada, humana, es converteix en una cursa, en una demostració, en una escena pública.
I aquí em va sortir la sensibilitat de treballador social, perquè em va fer pensar en una cosa que ens passa com a sistema.
Com de fàcil és que una vivència humana acabi convertida en procediment, en pressa, en control, en mirada externa.
Com de fàcil és que l’acompanyament es confongui amb dirigir, i l’escolta amb “ja sé el que et passa”.
I això no és només una crítica a persones concretes, és una alerta sobre dinàmiques que es poden reproduir fins i tot amb bona intenció.
I aquí és on jo connecto amb els joves amb qui treballo. Perquè quan un jove et diu que no vol explicar res,
moltes vegades no és perquè no tingui res a dir. És perquè ja ha après que explicar-se pot tenir conseqüències.
Que explicar-se pot significar ser jutjat, etiquetat, corregit, accelerat.
I el teatre, quan és honest, pot fer aquesta feina de posar-nos el mirall davant sense que ens tanquem en banda.
Mares, xarxa i col·lectiu contra l’individualisme
També m’ha semblat molt potent com dignifica tot allò que fan les mares.
Com posa al centre el col·lectiu, la xarxa, el suport mutu, i com trenca amb aquesta inèrcia d’individualisme que ens vol separades i cansades.
Veus perfils diferents, situacions diferents, però un fil comú, el de compartir, el de sostenir-se, el de resistir.
I això, per mi, és educació comunitària en estat pur. És recordar que la vida no es resol en solitari.
Que quan hi ha xarxa, hi ha aire. I que quan no n’hi ha, tot pesa més.
Com a home, què m’ha generat
Vull dir una cosa clara. No m’he sentit atacat ni jutjat.
He sentit rebuig cap a moltes situacions, tristesa perquè encara passin, i felicitat perquè existeixi un espai així que les visibilitzi.
Si alguna cosa m’ha generat és ganes de mirar-ho de cara, no de defensar-me.
La pinya de voluntariat, la pertinença i el que passa fora de l’organització
Avui, a més, hi havia una capa personal que ho feia encara més especial.
No hi he anat sol. Hi he anat perquè una companya de Creu Roja Joventut és una de les actrius,
i ho hem viscut amb una pinya de voluntariat, de tu a tu.
I això és superpotent. Perquè aquests espais informals, fora de la programació i fora del que “toca” dins la institució,
també construeixen comunitat. Generen pertinença. Ens cuiden. Ens retroalimenten.
Donar suport a una companya també és una forma de dir, sense grans discursos, “estic aquí”.
A vegades, el que més sosté no és l’activitat oficial. És la relació.
És el vincle que es crea quan compartim vida fora del rol.
La pregunta final, per què això no és a tot arreu
I em queda la reflexió final, la que sempre em torna quan descobreixo cultura transformadora.
Com pot ser que això no estigui a tot arreu. Com pot ser que no es pugui difondre més, gravar, portar, ensenyar, fer circular.
Com pot ser que no arribi a les aules universitàries, a les festes majors, als barris, als equipaments,
a la participació ciutadana real. Perquè això no és només teatre. Això és una eina.
I si treballem amb joves, amb famílies, amb comunitats, necessitem eines així, que connectin, que remoguin i que obrin conversa.
Si tens oportunitat de veure-la, ves-hi.
I si programes cultura al teu municipi, mira cap aquí.
Si ets docent o treballes a la universitat, pensa com portar aquesta mirada a l’aula.
I si treballes amb joves, pregunta’t quines obres els estem posant a l’abast i quines els estem deixant fora.
