Idea clau
La democràcia no són només discursos. És el dia a dia als carrers, quan una ciutat s’atreveix a escoltar-se i a redistribuir veu i poder.

Primera escena: escoltar el carrer és fer democràcia

La primera escena és senzilla i, alhora, profundament política. Una enquesta ciutadana pensada per recollir preocupacions,
necessitats, millores i propostes reals del territori. No una enquesta per omplir un informe, sinó una eina per escoltar el carrer.
Es va fer amb una plataforma intuïtiva i accessible, i amb tablets instal·lades en diferents centres cívics i en espais de festa,
aprofitant punts de trobada on la vida passa de veritat.

Quan parlo d’això, no parlo de tecnologia. Parlo de democràcia quotidiana.
I perquè transversalitzar la veu pública, facilitar-la i apropar-la és una manera de redistribuir poder, també simbòlic.
Dit en termes clàssics, la participació no és només “ser consultat”, sinó poder incidir en la presa de decisions
(Arnstein, 1969).

• Més de 3.000 respostes no són només una xifra: són un indicador d’oportunitat i confiança.
• El paper de les persones tècniques és clau per arribar a instituts, jovent i espais comunitaris.
• Quan el dispositiu es mou, la ciutat respon.

Segona escena: el debat que crea xarxa… i també obliga a pensar

La segona escena és la sessió de debat preparatòria. Un espai on es van generar sinergies positives i, sobretot,
coses que transcendeixen l’organització mateixa del congrés. Quan d’un espai en surten canals de difusió,
noves dates per continuar debatent i una xarxa informal que perdura, vol dir que el congrés ja està fent una part de la seua feina
convertir-se en procés.

El risc de la neutralitat aparent

En aquests espais també apareixen discursos que, si no es problematitzen, poden ser perillosos. Un dels més habituals és
per què parlem de gèneres si hauríem de parlar de persones.

En un món ideal, hi estaria d’acord. Però mentre el gènere continui operant com a eix de discriminació,
parlar només de “persones” pot convertir-se en una neutralitat aparent.
En polítiques públiques, això sovint s’anomena ceguesa de gènere, i és una crítica habitual
dins de l’anàlisi feminista de les institucions vegeu, per exemple, Fraser, 1997.

Quan deixem de dir “dones” per por al debat, podem acabar debilitant el procés d’igualtat.
No anomenar també és una forma d’esborrar.

Aquesta lògica s’assembla a la retòrica postfeminista, la idea que “ja està tot assolit” i que,
per tant, el conflicte estructural es pot donar per resolt (McRobbie, 2009).

Criminalitzar la joventut: adultisme, pànic moral i simplificació

Un altre punt que em va remoure va ser el discurs criminalitzador de la joventut. Frases com “els joves estan pitjor que abans”
o “ara són més masclistes”. Aquest relat s’ha de llegir, com a mínim, amb tres lents.

• Adultisme com a jerarquia d’edat que deslegitima la joventut.
• Pànic moral com a mecanisme social que construeix “amenaces” i culpables.
• Criminalització com a generalització que converteix una generació en problema.

Això no vol dir negar masclismes o discursos d’odi. Vol dir evitar el relat totalitzador de la “involució”
com si fos una veritat absoluta. Avui hi ha més visibilització, més llenguatge i més debat públic.
I això fa que moltes coses es vegin més. Però la visibilització no és decadència, és condició de possibilitat per al canvi.

Tancar el cercle: escoltar, anomenar i no simplificar

Si el congrés “Dones que mouen ciutats” vol moure alguna cosa, crec que ha de començar per aquí
escoltar de manera transversal, sostenir debats que generen xarxa i continuïtat, posar límits a les neutralitats que invisibilitzen
i desmuntar relats que converteixen la joventut en cap de turc.

Com a treballador social, no em puc permetre quedar-me en el titular. La meua feina és mirar el context, entendre les estructures
i intervenir sense perdre la complexitat. Quan la ciutat s’escolta, apareixen veus, tensions i contradiccions.
La pregunta no és si hi ha contradiccions. La pregunta és si tenim el coratge i les eines per treballar-les sense simplificar-les.