Diari d’un treballador social
28 de juliol de 2026
Avui he tornat a casa.
No a la casa on dormo ni a l’oficina on treballo. A una altra casa, a aquella que vaig començar a construir sense saber-ho amb 15 anys, quan vaig entrar per primera vegada a la Creu Roja i alguna cosa dins meu va dir: aquí. Dos dies de colònies amb la meva gent, els meusorígens, i el que ha passat en aquest temps no té nom tècnic, no cap en cap informe ni en cap indicador d’avaluació. Ho anomenaré, simplement, màgia.
Durant molts anys he anat assumint responsabilitats a l’entitat a nivell de Catalunya, i això ha fet que, inevitablement, m’allunyés de la meva assemblea local i del meu dia a dia més directe. I tot i que ens adaptem i els projectes continuen, hi ha coses que, quan hi tornes, et recorden que les enyoraves sense haver-ho dit en veu alta. Aquestes colònies són una d’aquestes coses.
Hi ha un moment en què t’atures a mirar i ho veus tot: l’equip, el voluntariat, el personal tècnic, la filosofia que hem construït juntes, el jovent corrent pels passadissos quan no hauria de fer-ho, rient on pot, equivocant-se com s’equivoca la gent jove com totes ho hem fet. És a dir, amb vida.
I sents alguna cosa que no sé si és orgull exactament, o si és més semblant a la plenitud. Una mena de boom que et travessa el pit de banda a banda.
Avui, un dels responsables de la casa, un senyor amb molts anys a l’esquena organitzant activitats per centres, ens ha agraït el que som. Ha dit que entenem el lleure. Que fem un lleure real, amb sentit, amb cara i ulls. I m’he quedat un moment en silenci.
Perquè, encara que sento un orgull immens com a director autonòmic de Creu Roja Joventut per tot allò que impulsem a gran escala, escoltar-ho allà mateix, de la seva veu i a peu de terreny, pren una altra dimensió. Aquest senyor estava parlant de totes nosaltres, sí, però sobretot estava parlant d’alguna cosa que de vegades fa vertigen defensar, que l’educació en el lleure no és entreteniment ni ocupació d’hores. És una altra cosa. És una altra manera d’acompanyar.
Això m’ha omplert d’una satisfacció que poques reunions, pocs projectes aprovats i poques memòries ben redactades m’han donat.
I llavors hi ha la infància i l’adolescència. Que corren per on no han de córrer, que fan soroll, que de vegades no et deixen dormir. Però sobretot són bones persones. Són properes. Són agraïdes. Són detallistes de maneres que no esperes i que, quan arriben, et paren en sec. Com quan algú t’ofereix la meitat del seu esmorzar sense venir a tomb, o quan et fan una abraçada ràpida abans d’anar a dormir. Són el que volem que siguin, joves sent joves. Res més i res menys.
Avui a la tarda he arribat a treballar amb molt de cansament. Però carregat d’aquella energia que només apareix quan la feina té sentit. Quan no és només feina. Crec que el meu jo de 14 anys estaria orgullós de veure on som.
I això, ja ho sé, no caduca.
