Qui té dret a decidir com es viu l’espai?
Per Ángel Bueso · Treballador Social · Lleida · 22 d’agost de 2026
A Calafell, un grup de jubilats juga a petanca. Ho han fet durant anys al mateix lloc, al seu club, amb els seus companys. És un ritual setmanal, una xarxa social construïda a cop de bola i conversa, de gestos repetits que fan que una persona gran se senti part d’un lloc. Uns veïns de segona residència han penjat pancartes als balcons. Volen silenci durant la siesta. La petanca fa soroll!! Així que El conflicte ha saltat als diaris avui mateix.
La primera lectura és còmica. La imatge té quelcom absurd, d’escena costumbrista: boles rodolant sobre sorra mentre un adult redacta una pancarta sobre el soroll de les boles. Però el ganivet arriba de seguida si t’atreveixes a fer la pregunta de veritat.
Qui té dret a decidir com es viu un espai? El que hi viu tot l’any. O el que arriba amb diners a l’estiu.
No és una pregunta retòrica. És la pregunta que estructuralment ningú vol respondre. I és la pregunta que el treball social hauria de tenir el valor de posar sobre la taula cada vegada que arriba a un conflicte d’aquest tipus.
El que fa un treballador social quan arriba a un conflicte
Des del treball social no entrem a un conflicte buscant qui té raó. No és el nostre paper ni hauria de ser-ho del sistema. Entrem buscant les dinàmiques de poder que hi ha en joc, els interessos reals que s’amaguen darrere de les posicions declarades, i l’impacte concret que tindrà qualsevol solució sobre les persones que ja eren allà.
Perquè sempre hi ha persones que ja eren allà. I gairebé sempre, en els conflictes d’espai, les que estaven primer són les que tenen menys poder simbòlic per defensar la seva presència.
La mediació comunitària no consisteix a trobar el punt mig entre dos extrems. Aquesta visió és còmoda però superficial. Consisteix a preguntar-se qui té menys poder en la negociació i si la solució que s’està construint el reforça o el trenca una mica més. Sense aquesta pregunta, la mediació és decorativa. És un protocol que dona aparença de justícia sense tocar res de fons. Ho documenta bé la reflexió sobre la mediació com a eina del treball social que circula entre professionals del sector: la diferència entre gestionar un conflicte i resoldre’l depèn de si algú ha tingut el coratge de fer les preguntes incòmodes.
Un treballador social en una mediació ha d’anar molt més lluny que la normativa vigent. Ha de llegir per què aquell espai existia. Quin significat social té. Quines relacions s’hi han construït al llarg dels anys. Quin seria el cost humà de desfer-les. Traslladar un club de petanca no és un tràmit administratiu. És destruir una xarxa social que ha trigat dècades a construir-se, feta de fidelitats petites i trobades repetides que no apareixen en cap expedient però que sostenen la salut emocional de persones que, per edat o circumstàncies, ja no en tenen moltes d’altres. La recerca sobre espais públics i cohesió social és clara en aquest punt, la pèrdua d’espais compartits no és un inconvenient menor. És una amputació dels llaços comunitaris que cap pla de benestar no pot substituir fàcilment.
La burocràcia sovint fa exactament el contrari del que hauria de fer. Redueix un conflicte complex a una normativa de sorolls, a un reglament d’ordenança, a una queixa formal amb número d’expedient. El sistema dona resposta a la queixa sense tocar mai el problema de fons. La queixa queda resolta. El conflicte continua. I les persones que tenien menys poder segueixen tenint-ne menys, ara amb l’aval d’un paper oficial.
Els ajuntaments disposen d’eines per evitar que un conflicte com el de Calafell escali fins a les pancartes. Reglaments de mediació comunitària municipal ja existeixen en molts municipis catalans. El problema no és la falta d’eines. És la falta de voluntat per activar-les en el moment oportú, que és sempre molt abans que surti la primera pancarta.
El patró que tothom veu però ningú vol dir
Hi ha un patró que fa anys que s’observa en zones turístiques i en municipis on ha crescut el preu de l’habitatge. Les normatives d’ús de l’espai s’adapten progressivament als interessos dels que arriben amb més poder adquisitiu. No dels que hi viuen. No dels que porten dècades construint comunitat. Dels que arriben.
Les campanes de l’església de Sant Mori van ser silenciades perquè molestaven turistes. Una tradició de segles, un element identitari d’un poble, va ser sacrificada davant la queixa d’algú que va triar anar a viure al costat d’una església sense preguntar-se per què hi havia un campanar. El món rural porta anys defensant els seus galls, les olors dels seus camps, el soroll dels seus tractors. S’ha hagut de reivindicar davant de visitants que trien viure al camp però no volen el camp. La frase hauria de ser absurda. No ho és.
Això no és una col·lecció de casos curiosos. És una forma d’expulsió silenciosa que es produeix sense cap decret, sense cap votació, sense que ningú hagi de dir en cap moment que vol treure algú de cap lloc. La gentrificació a Catalunya no s’atura als barris de Barcelona. Arriba als municipis costaners, als pobles de l’interior, als espais que fins fa poc semblaven immunes a la lògica del mercat turístic. I cada vegada que arriba, porta amb ella la mateixa gramàtica, el discurs és de convivència, de respecte mutu, de trobar solucions que funcionin per a tothom. El resultat, sistemàticament, és que qui porta menys diners o menys influència acaba havent de justificar la seva existència en un lloc que era seu.
I l’espai privat no n’és exempt. Les sales d’entitats, els locals de joves, els centres cívics autogestionats s’enfronten a una complexitat burocràtica creixent que fa impossible mantenir-los oberts. Llicències d’activitats que triguen anys, normatives acústiques aplicades amb una selectivitat sospitosa, requisits d’accessibilitat que de sobte es volen complir a fons just quan algú important s’ha queixat. No cal prohibir res formalment. Només cal fer-ho prou complicat, prou car, prou esgotador. Fins que la gent deixa de lluitar i l’espai tanca sense que ningú hagi firmat cap ordre de clausura.
Els joves i el dret a existir en l’espai
Aquí entra la connexió que a mi m’ocupa cada dia en la feina. No de forma suau. De forma tallant.
Els joves que acompanyo no tenen on quedar. No és una metàfora. No hi ha espais lliures, gratuïts, oberts i autogestionats on un grup de quinze anys pugui reunir-se sense demanar permís, sense pagar una entrada, sense que un adult supervisi el que fan i decideixi si és acceptable. La recerca sobre arquitectura hostil i privació d’espai públic juvenil confirma el que qualsevol treballador social de carrer veu cada tarda.. la comercialització progressiva dels espais limita de manera directa la capacitat dels joves per socialitzar i per desenvolupar autonomia. Les dimensions de la privatització de l’espai públic no es veuen totes alhora. S’acumulen per ex. una terrassa de bar que ocupa la meitat de la vorera, un parc que tanca a les deu, un solar que es tanca amb tanca metàl·lica perquè algun vespre “hi havia joves”.
La plaça que era seva té càmeres noves. El solar on es quedaven s’ha tancat. El parc té rètols que prohibeixen estar asseguts a la gespa a partir de les deu de la nit. I el botellón, que és la resposta inevitable i comprensible a la falta d’alternatives, es persegueix amb multes i operatius mentre ningú es pregunta seriosament per què existeix o com es podrien crear alternatives reals. No ho dico per defensar el botellón com a model. Ho dico perquè atacar el símptoma sense tocar la causa és exactament el mateix error que fer una mediació sense analitzar el poder.
Els jubilats de Calafell i els joves del barri comparteixen el mateix mecanisme d’exclusió. Algú amb més poder simbòlic, o econòmic, o simplement amb més capacitat d’accedir als canals formals de queixa, decideix que l’oci dels altres no és compatible amb el paisatge que vol consumir. I el sistema, molt sovint, els dona la raó. Perquè el sistema tendeix a escoltar els que parlen el seu idioma.
Això no és una conspiració. És un biaix estructural. I els biaixos estructurals no es desmunten amb bones paraules ni amb campanyes de sensibilització. Es desmunten amb eines de poder per a qui no el té, amb espais de participació que no siguin decoratius, amb professionals de l’àmbit social que entren als conflictes amb les preguntes correctes i l’atreviment de dir-les en veu alta.
La pancarta de Calafell continuarà penjada fins que algú, amb autoritat i voluntat, decideixi que la pregunta rellevant no és quants decibels fa una bola de petanca. La pregunta rellevant és quantes dècades va trigar a construir-se la xarxa social que depèn d’aquell club. I si tenim clar que volem desfer-la per donar la raó a algú que va arribar fa dos estius.
El problema no és el soroll. Mai ho ha estat.
Imatge de ( Alba Mariné)(laVanguardia)
