DIARI D’UN TREBALLADOR SOCIAL

10 de setembre de 2026

Aquest no és un article fàcil d’escriure. I probablement tampoc sigui fàcil de llegir. Però avui toca.

Avui és el Dia Internacional contra el Suïcidi. El Dia Internacional de la Prevenció. Posar-hi el focus avui té sentit, perquè molta gent que no pararia esment en aquest tema cap altre dia de l’any potser sí que s’atura un moment a llegir, a pensar, a compartir. I això ja val. Però també em genera una ambivalència que no puc amagar. Marcar un dia concret al calendari per parlar d’alguna cosa que cada dia de l’any està passant em fa sentir una mica la paradoxa. Com si el suïcidi tingués jornada laboral. Com si la resta de dies no calgués posar-hi el focus.

Hi ha una part positiva en tot això, i cal reconèixer-la. Es parla més. Es comparteixen recursos. Es visibilitza una realitat que habitualment queda amagada sota el silenci i la vergonya. Però alhora aquesta visibilitat té un cost i uns perills que no podem ignorar. La prevenció no és una paraula bonica que es penja en un cartell. L’acompanyament a persones que pensen en desaparèixer és una feina complexa, brutíssima, plena de zones grises on no hi ha manuals que serveixin del tot. Ens equivoquem. Ens falten eines. Ens falten mans. I de vegades, malgrat fer tot el que hem cregut correcte, les coses van malament.

Quan una persona es troba al terra d’un bany pensant que l’única sortida possible és desaparèixer, vol dir que moltes coses han fallat. Aquesta és una idea que cal aguantar sense apartar la mirada. Però cal anar amb compte amb com la llegim. Si ens limitem a copiar el sentiment i a culpar-nos de tot, estem construint una versió falsa de la realitat. I si ens limitem a posar totes les culpes al sistema, també ens equivoquem. No és només la fallada de l’estructura. No és només la fallada de la persona. És un equilibri fràgil i complex entre els dos, i aquest equilibri és precisament el que fa tan difícil la feina de prevenció. Hi ha responsabilitats compartides que no es poden repartir netament.

El que cal és seguir treballant com un sistema, com una xarxa. Enfortir els sistemes comunitaris, les xarxes de suport, els espais on les persones puguin caure i trobar algú que les agafi abans no facin el salt. Però aquí vull ser honest d’una manera que potser molesta. Fins i tot amb aquestes xarxes de suport desplegades, és molt probable que les persones acabin caient. O que tinguin permanentment la sensació que cauran. Que visquin en una por perpetua, en una alerta constant que no s’apaga mai del tot. Aquesta és la naturalesa d’aquestes xarxes. Atrapen moltes coses, però no les atrapen totes. I no podem vendre que són la solució màgica perquè no ho són. Cal seguir insistint en la seva creació, en el seu enfortiment, en la seva cura, però sense mentir sobre el que poden i el que no poden fer.

Hi ha una idea que em sembla clau i que moltes vegades queda fora de la conversa. Quan una persona sent que se li acaba tot, que no té cap sortida, el que molta gent no entén és que lluny de voler suïcidar-se, el que vol és poder trobar una altra sortida. La persona no vol desaparèixer. Vol deixar de patir d’aquella manera. Vol una alternativa que no aconsegueix veure. I moltes vegades aquesta sortida no es troba, no es veu, encara que aquesta persona per fora estigui treballant, sent productiva, sigui bona, somrigui, faci broma. Per dintre està en aquell punt exacte on tot se li acaba. I ningú ho nota. Aquesta dissonància entre el que es veu i el que es viu és una de les coses més dures de tot això. Perquè la persona que ho viu no pot mostrar-ho. I la persona que ho mira no sap veure-ho.

Vull agrair que estiguem en un sistema de benestar amb professionals que fan aquesta feina. I vull agrair de manera molt particular l’entitat que gestiona el telèfon d’atenció al suïcidi, el 024. Una entitat que normalment passa desapercebuda, que no surt als titulars, que no rep aplaudiments. Però que en els moments més dolents sol ser la porta que t’ajuda i t’obre una alternativa al suïcidi. Aquestes persones que atenen el telèfon, que escolten sense jutjar, que aguanten el pes d’una veu que no vol seguir, han salvat vides. I no és una expressió buida. És literal. Cal defensar-ho. Cal posar-hi el focuw. Perquè quan els retalls arriben a aquesta mena de serveis, el que es retalla no és un número en un pressupost. El que es retalla és una vida que no truca a la porta correcta a temps.

I per tancar, dues idees que em semblen imprescindibles.

La primera. Penseu en aquell terra del bany. Penseu en el company que no et jutja, que no et soluciona el problema, que no et diu què has de fer. El company que simplement t’acompanya en silenci i et demostra que és allà, present, per si necessites res. Això ja val molt. Potser val més que qualsevol intervenció tècnica. La presència silenciosa d’algú que no fuig.

I la segona. Aquest acompanyament també és una llosa. És una llosa per a les persones de l’entorn que fan aquesta funció. Aquesta presència constant, aquesta vigilància implícita, aquest pes de saber que el moment pot tornar en qualsevol instant, al final és el que porta aquestes persones a allunyar-se. No per maldat. Per esgotament. Per supervivència. I llavors arriba el dol de les persones de l’entorn de la ideació suïcida. Aquella llosa que pesa dels moments perduts, del que podria haver sigut, de les paraules que es van callar, dels senyals que es van interpretar malament. I la por. La por constant que en qualsevol moment pugui tornar a tenir aquelles ideacions. Una por que no s’apaga, que no es cura amb el temps, que simplement s’aprèn a conviure-hi.

Cal seguir treballant. Avui i demà i l’altre. No només el Dia Internacional.

Si necessites parlar, el 024 és gratuït, confidencial i funciona les vint-i-quatre hores, no perdsre trucant. Més informació sobre prevenció del suïcidi a la pàgina de l’Organització Mundial de la Salut.