La tribu, l’aigua i el cos — Quan un club d’esport deixa de ser només esport

Àngel Bueso — 7 de setembre de 2026 — ● 22 min de lectura

Publicat al blog d’Angel Bueso Social Worker

Avui comença una temporada. I no és una temporada qualsevol.

Avui el Club Waterpolo Balaguer estrena temporada. La primera temporada sencera, la primera com a club oficial després d’anys de ser agrupació, de ser trobada, de ser gent que es reunia al voltant d’una piscina perquè sí, perquè volia estar junta. Hi ha passat molta gent al llarg dels anys. Molta. I cadascuna hi ha deixat alguna cosa — un xut, una carrera, una rialla, una conversa a la vora de la piscina que no hauria passat enlloc més.

No escric això perquè hi surti a les fotos del club. No ho escric perquè hi porti anys. Ho escric perquè crec que el que es viu allà, des de la mirada social, mereix estar aquesr diari d’untreballadorsocial. Mereix anàlisi, mereix presència en el debat professional. Hi ha coses que passen en aquesta piscina que els programes d’intervenció social perssegueixen anys sense aconseguir, i poques vegades ens aturem a mirar-les amb ulls de professional. Avui vull fer-ho. Vull explicar-ho des de l’acadèmia, des d’aquests llocs on es justifica amb articles i cites d’autors que potser no citaré perfectament però que em sonen de la carrera, per reforçar unes idees que la pràctica m’ha demostrat una vegada i una altra.

L’aigua és una excusa. Això ho diré més d’una vegada. L’aigua és el pretext, el que ens reúneix. Però el que de veritat passa allà no és aigua — és presència, és cos, és contacte, és tribu.

Estar presents — la revolució silenciosa

La primera cosa que aprèn qui arriba a aquest club és que aquí es demana presència. No presència digital, no presència simbòlica. Presència de cos. Has de ser-hi, has de ser-hi amb tot el cos, has de posar el cos a l’aigua i deixar-lo estar amb altres cossos. I això, que sembla tan simple, és cada cop més raro en una societat on la presència s’ha substituït per la pantalla, pel missatge, pel like, per la videoconferència on només es veu la cara.

Estar presents. Posar el cos. Compartir espai. Aquestes tres accions, que durant segles van ser la base de qualsevol comunitat, avui són actes gairebé transgressors. I un club de waterpolo les exigeix perquè no es pot jugar a waterpolo des d’una cadira, des d’un mòbil, des d’un perfil. Hi has de ser. I quan hi ets, passa alguna cosa que no passa enlloc més.

Posar espais — on el cos es comparteix

El club no només ocupa una piscina. El club posa un espai. Un espai on es comparteix cos, on es comparteix temps, on es comparteix cansament, on es comparteix rialla. Aquesta idea de “posar espais” és central en la feina social i sovint la oblitem — ens obsessionem amb els programes, amb els objectius, amb els indicadors, i oblidem que el primer que necessita una persona és un espai on ser amb altres, un espai on el seu cos tingui sentit perquè és amb altres cossos.

A Balaguer aquest espai existeix. No el va crear cap institució. El va crear un grup de persones que van decidir que volien estar juntes a l’aigua. I el van sostenir any rere any, sense permanència garantida, sense pla tècnic, sense res més que la voluntat de reunir-se. Això és posar espais. I és un acte polític, perquè en una societat que ens engloba i ens classifica i ens consumeix, decidir crear un espai propi on ningú et demana justificar qui ets és revolucionari. Silenciosament revolucionari.

El contacte físic — el cos a cos que trenca la distància

Ara vull parlar del contacte físic. Perquè crec que aquí hi ha la clau de tot, i crec que és el fil més crític d’aquest article.

El waterpolo és un esport de contacte. Cos a cos, constant, inevitable. Et tapes, et empentes, et subjectes, et deixes subjectar. El contacte físic és la matèria mateixa del joc. I aquest contacte — que a la piscina és natural, que forma part de la dinàmica — és exactament el que el carrer no permet. Al carrer hi ha una distància social que ens separa, que ens fa estranys, que ens manté en els nostres límits. La distància que fa que no toquem mai els altres, que no ens deixem tocar, que ens movem pel món com si cada cos fos una illa.

A l’aigua aquesta distància es trenca. Es trenca perquè el joc la exigeix, perquè l’equip la necessita, perquè l’aigua mateixa la dissol. I quan es trenca, apareixen coses que no apareixen enlloc més — rialles que no són de broma sinó de contacte, sensacions que no es poden explicar amb paraules perquè són del cos, confiances que es construeixen en un gest, en una agafada, en un cop d’espatlla sota l’aigua.

El contacte físic genera rialles. Genera sensacions. Genera comunitat. I això no és una opinió romàntica — és una afirmació que es pot sostenir des de la teoria. Edward T. Hall (1966), en el seu treball sobre la proxèmica, va mostrar com l’ús de l’espai i la distància entre cossos és un llenguatge cultural, i com les societats que restringeixen el contacte físic generen relacions més fredes, més formals, més distants. Hall va identificar un espai que anomena “íntim” — el de menys de 45 centímetres — on només entren les persones més properes, i va advertir que les cultures que redueixen aquest espai a poques relacions perden capacitats de vinculació comunitària.

Doncs bé. El waterpolo treballa permanentment en aquest espai íntim. Els cossos es toquen, es subjecten, es reconeixen. I això crea una proximitat que la conversa, la sala d’espera o l’aula no aconsegueixen. És el contacte físic el que genera comunitat, no la paraula. La paraula ve després. Primer és el cos.

L’aigua com a excusa

Torno a l’aigua. L’aigua és una excusa. És el pretext, el que ens reúneix, el que ens dóna un motiu per ser allà. Però si traieu l’aigua i hi poseu qualsevol altra activitat que exigeixi presència, contacte i equip, passaria el mateix. L’aigua no és la condició suficient — és la condició necessària que fa possible la trobada. Sense l’aigua no hi hauria reunió, però la reunió no és d’aigua, és de persones.

Això és important per als professionals que llegeixen això. No es tracta de replicar un club de waterpolo. Es tracta d’entendre què fa l’aigua — donar un pretext, crear un espai, exigir un cos, facilitar un contacte. Qualsevol dispositiu que faci aquestes quatre coses pot generar el mateix( per exempleel món del lleure es un exemple). Però hem de ser conscients que sense aquestes quatre coses no hi ha tribu.

Les dinàmiques de l’aigua i l’equip

A l’aigua i a l’equip es generen dinàmiques que mereixen ser analitzades. No són dinàmiques que es dissenyen — són dinàmiques que emergeixen quan un grup de persones es reúneix al voltant d’un objectiu comú que els exigeix estar junts, tocar-se i confiar-hi.

Hi ha la dinàmica de la pertinença instantània. Arribes a la piscina i no coneixes ningú. En una hora pertanys. No perquè t’ho diguin, no perquè et donin una credencial, no perquè signis un paper. Pertanys perquè has posat el cos a l’aigua i algú t’ha passat la pilota. La pertinença no es decreta, es viu — i es viu a través del cos.

Hi ha la dinàmica de la confiança cega. En un partit, has de confiar en la persona que tens al costat. No cal que la coneguis de res més. No cal que compartiu origen, llengua, classe, edat, res. La confiança es construeix en el joc, en el contacte, en la situació compartida. I aquesta confiança és transferible — quan surts de la piscina, has après a confiar en algú que no hauries conegut en cap altre context.

Hi ha la dinàmica de la rialla compartida. El contacte físic genera rialles. Rialles que no són de broma sinó de situació, de cos, de reconeixement mutu. I la rialla és un dels mecanismes més potents de cohesió social que existeixen — més que qualsevol taller, més que qualsevol dinàmica de grup dissenyada. La rialla que neix del contacte és autèntica, és del cos, és de la tribu.

Una tribu no es funda, es teixeix

No parlis de “tribu” com una paraula bonica per a Instagram. Una tribu és una xarxa de pertinences que et subjecta quan el sistema no et subjecta. És el grup de persones amb qui comparteixes alguna cosa que no es compra ni es ven — presència, temps, cos, confiança. I el Club Waterpolo Balaguer és això. Fa anys que ho és, encara que ara li hagin donat un paper oficial i un nom amb majúscules.

Hi ha persones que arriben a la piscina i no coneixen ningú. Persones que han vingut de fora, que no tenen arrelament local, que no parlen la llengua del barri, que no saben on és el cafè on es reuneixen els diumenges. Persones amb diversitat funcional que en altres espais se senten al marge. I a l’aigua, tot això es dilueix. A l’aigua només hi ha el cos, la pilota, l’altre. L’equip t’obliga a confiar en algú que fa una hora no coneixies. El contacte físic trenca la distància social que el carrer manté. I de cop, sense adonar-te’n, pertanys.

Això no és esport. Això és integració. I com a treballador social, ho sé perquè ho he vist — no en un informe, no en una taula de dades. Ho he vist a la vora de la piscina, amb la tovallola encara mullada.

Què fa que aquest club sigui diferent

No és un club de competició. No és un club de rendiment. És un club on tothom hi té cabuda — el que vol buscar el seu màxim, el que vol gaudir de l’esport, el que vol companyia, el que no sap què vol i només vol ser a algun lloc on algú el reconegui.

És un espai de comunió. De gèneres, de sexes, d’orientacions, de perfils de classe, d’opinions, de pensaments, de nivells físics, d’edats, d’orígens. No hi ha un filtre d’entrada. No hi ha una prova de nivell. Hi ha una piscina i un grup de persones que han decidit que aquell espai és seu i de tothom qui s’hi acosti.

I això, en un sistema que ens engloba i ens classifica i ens consumeix, és revolucionari. Silenciosament revolucionari.

Per què ho explico avui

Perquè avui és l’inici. I els inicis són moments de decisió. Pots entrar a la temporada com una rutina més, com un calendari de partits i entrenaments, o pots entrar-hi conscient que aquest espai és una palanca — una palanca per canviar contextos, per generar opinió, per conèixer persones diverses, per construir alguna cosa que el sistema no et regala.

Jo hi entro com a treballador social que també posa el cos a l’aigua. Perquè les dues coses conviuen. Perquè la tribu no està renyida amb el rigor. Perquè l’aigua mulla igual a tothom.

El contacte físic va a més — i això és una denúncia

Abans de tancar la part narrativa, vull tornar al fil crític. El contacte físic va a més. Cada cop és menys present en la nostra societat. Es perd.

A les escoles es redueix el contacte físic per por, per protocol, per litigi. Als serveis socials es redueix per professionalitat, per distància, per norma. Al carrer es redueix per desconfiança, per individualisme, per por de l’altre. A les famílies es redueix per pantalles, per ritmes, per falta de temps. I en els nostres dispositius d’intervenció social, el contacte físic gairebé ha desaparegut — trebaltem amb paraules, amb formularis, amb pantalles, amb sales on seiem en cadires separades a un metre i mig de distància.

Això és una denúncia. No és una nostàlgia. És una afirmació fonamentada — el contacte físic és un mecanisme de cohesió social que estem perdent, i no n’hem parlat prou. Quan una societat perd el contacte físic, perd capacitat de construir comunitat. Perd capacitat de generar confiança ràpida. Perd capacitat d’integrar persones nouvingudes, perquè la integració no es fa amb paraules sinó amb cossos. Perd capacitat de crear pertinença, perquè la pertinença és una sensació del cos abans que una idea del cap.

Per això un club on el contacte físic és la matèria primera del joc no és només un club. És un dispositiu que custodia una capacitat que la societat està perdent. I mereix ser mirat, estudiat i valorat com a tal.

[Per a professionals] L’esport com a dispositiu d’intervenció social — un mapa d’idees

Aquesta part va dirigida a lds companyes, educadores socials, psicòlogues comunitàries, investigadors de la joventut. Si has arribat fins aquí des del diari, segueix. Si has vingut directament aquí, vés enrere i llegeix la primera part — perquè la teoria sense la tribu és buida.

Per què l’esport (i per què el waterpolo)

L’esport ha estat àmpliament reconegut com a eina d’integració social de persones migrants, nouvingudes i sense arrelament local, així com de persones amb diversitat funcional. La Carta Europea de l’Esport (revisada pel Consell d’Europa, 2021) estableix que l’esport és un dret humà i que els estats han de garantir l’accés universal a la pràctica esportiva com a vehicle de cohesió social. El moviment Sport for Development and Peace (UN, 2003) va consolidar aquesta visió a nivell internacional — l’esport no és només competició, és un dispositiu per al desenvolupament humà, la pau i la inclusió.

Però no tots els esports integren igual. El waterpolo té quatre característiques que el fan especialment potent com a eina d’intervenció social.

1. És un esport físic i de contacte. El cos a l’aigua trenca barreres que la interacció verbal manté. El contacte físic — necessari, constant, impronunciable — obliga a una proximitat que el carrer, l’aula o l’oficina no permeten. Hall (1966), en la seva teoria de la proxèmica, va mostrar com les distàncies interpersonals són un llenguatge cultural i com l’espai íntim (menys de 45 cm) és on es construeixen els vincles més forts. El waterpolo treballa permanentment en aquest espai íntim, generant una proximitat que cap dispositiu formal aconsegueix.

2. És un esport d’equip. L’estructura d’equip obliga a confiar en l’altre. No pots jugar sol. Això genera el que Putnam (2000) anomena capital social de pont (bridging social capital) — vincles entre persones que no comparteixen origen, classe o identitat, però que comparteixen un objectiu comú. És el tipus de capital social més difícil de generar i el més valuós per a la cohesió social, perquè connecta xarxes que d’altra manera restarien separades.

3. És un esport que exigeix presència. No es pot jugar a mitges. L’aigua t’obliga a ser-hi, amb tot el cos, amb tota l’atenció. Aquesta presència és el que McMillan i Chavis (1986) identifiquen com a component fonamental del sentit de comunitat (sense of community) — la influència mútua, la integració i satisfacció de necessitats, i la connexió emocional compartida. La piscina ho genera de manera gairebé orgànica.

4. És un esport que genera dinàmiques de contacte i rialla. El contacte físic constant produeix rialles, sensacions i confiances que emergeixen de manera espontània. Aquestes dinàmiques no es poden dissenyar en un programa d’intervenció — emergeixen quan els cossos comparteixen un espai i un objectiu. I són més potents que qualsevol dinàmica de grup planificada.

Mapa d’idees — Esport-tribu i transformació social

A continuació un mapa conceptual que articula com l’esport-tribu connecta amb les dimensions clau de la intervenció social.

Els fonaments teòrics — cites i referències

Capital social i pertinença. Bourdieu (1986) va definir el capital social com el conjunt de recursos actuals o potencials lligats a la possessió d’una xarxa duradora de relacions d’interconeixença i interconeixement. Coleman (1988) va ampliar aquesta noció tot emfatitzant la funció del capital social com a facilitador de l’acció col·lectiva — les relacions de confiança dins d’un grup permeten assolir objectius que l’individu sol no podria. Putnam (2000) va distingir entre bonding (vincles dins d’un grup homogeni) i bridging (vincles entre grups heterogenis). Un club esportiu obert com el de Balaguer genera principalment bridging — i aquest és el tipus de capital social més associat a la cohesió social i a la integració de persones nouvingudes.

“Whereas bonding social capital is good for getting by, bridging social capital is crucial for getting ahead.” (Putnam, 2000, p. 23)

Sentit de comunitat. McMillan i Chavis (1986) van formular la teoria més influent sobre el sentit de comunitat, articulada en quatre dimensions — pertinença, influència, integració i satisfacció de necessitats, i connexió emocional compartida. Un club esportiu obert on tothom hi té cabuda activa aquestes quatre dimensions de manera natural, sense necessitat de disseny instruit. La pertinença ve donada per la presència (hi ets, per tant pertanys). La influència és mútua (l’equip et necessita i tu necessites l’equip). La integració de necessitats és evident (cadascú busca el seu — rendiment, companyia, gaudi — i el grup ho acull). La connexió emocional es construeix temporada rere temporada.

“Sense of community is a feeling that members have of belonging, a feeling that members matter to one another and to the group, and a shared faith that members’ needs will be met through their commitment to be together.” (McMillan & Chavis, 1986, p. 9)

Proxèmica i contacte físic. Hall (1966), en el seu treball fundacional sobre la proxèmica, va mostrar com l’ús de l’espai i la distància entre cossos és un llenguatge cultural estructurat. Hall va identificar quatre zones de distància interpersonal — íntima (menys de 45 cm), personal (45 cm–1,2 m), social (1,2–3,6 m) i pública (més de 3,6 m). La zona íntima és la del contacte físic directe i la reserva per a les relacions més properes. Hall va advertir que les cultures que restringeixen excessivament l’accés a aquesta zona generen patrons de relació més formals i fredes, i dificulten la construcció de comunitat. El waterpolo, per la seva naturalesa, treballa permanentment en la zona íntima — i això explica la rapidesa amb què es generen vincles i confiances en aquest context.

“People do not realize to what extent their use of space and their perceptions of the space of others are culturally conditioned.” (Hall, 1966, p. 11)

Empoderament i agència. Zimmerman (2000), en la seva formulació de la teoria de l’empoderament, distingeix tres components — empoderament psicològic (sentit de control, coneixement crític, acció), empoderament organitzacional (capacitat d’una organització per influir en el seu entorn) i empoderament comunitari (accés a recursos, participació en decisions). Un club on els membres decideixen col·lectivament, on no hi ha jerarquia rígida entre “entrenador” i “jugador”, on la propietat es construeix per la pràctica (“ownership by doing”), activa les tres dimensions.

Participació i canvi de context. Arnstein (1969) va formular la seva cèlebre escala de participació ciutadana, que va del graó més baix (manipulació) al més alt (control ciutadà). Molts espais socials es queden en la informació o la consulta — els usuaris són informats, a vegades escoltats, rarament decideixen. Un club esportiu horitzontal com aquest situa els seus membres en graons alts de l’escala — són ells qui decideixen, qui organitzen, qui sostenen l’espai. Això és canvi de context. No és intervenció sobre persones, és intervenció amb persones, i de persones que esdevenen agents.

Esport i integració. El Consell d’Europa, en la Carta Europea de l’Esport revisada (2021), estableix que l’esport ha de ser accessible a tothom, sense discriminació, i ha de contribuir a la cohesió social, la inclusió i el benestar. El moviment Sport for Development and Peace de les Nacions Unides (2003) va reconèixer l’esport com a eina per al desenvolupament dels Objectius del Mil·lenni, i posteriorment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Phipps (2014), en el seu treball sobre migració i pertinença, mostra com les pràctiques corporals i esportives generen formes de pertinença que les polítiques d’integració formal no aconsegueixen — perquè la pertinença no es decreta, es viu.

“Belonging is not a status that can be granted; it is a practice, a feeling, a way of being in the world that is made and remade through embodied encounter.” (Phipps, 2014, p. 82)

Què vull dir als i les professionals

Llegiu això i penseu en els vostres dispositius. Quants d’ells generen bridging? Quants activen les quatre dimensions del sentit de comunitat de McMillan i Chavis? Quants situen els participants en graons alts de l’escala d’Arnstein? Quants treballen la corporietat com a via d’integració, no només la paraula? Quants posen espais on es comparteix cos, no només espais on es parla? Quants reivindiquen el contacte físic com a eina de cohesió, en lloc d’evitar-lo per por o per norma?

L’esport no és simple, L’esport és un dispositiu d’intervenció social amb un potencial transformador que sovint menyspreem perquè el considerem “no seriós”. Però la tribu que es teixeix al voltant d’una piscina genera capital social, sentit de comunitat, agència i canvi de context — tot el que busquem en els nostres programes d’inclusió, participació i empoderament.

I ho fa sense necessitat d’un manual. Ho fa perquè l’aigua, el cos i l’altre ho fan possible.

Però hi ha una cosa més que vull dir-vos, i és la denúncia. El contacte físic desapareix de la nostra societat. I amb ell, desapareix una capacitat de construir comunitat que no es pot substituir amb paraules, amb pantalles ni amb protocols. Si no parlem d’això, si no el reivindiquem com a eina d’intervenció, estarem perdent una de les vies més potents d’integració que tenim. Els clubs esportius de contacte són ara mateix uns dels pocs espais on aquesta capacitat es custodia. Mereixen ser mirats, estudiats i valorats com a tal.

Crida

A la persona que llegeix això i no és professional

Si ets de Balaguer, o dels voltants, o de qualsevol lloc — vine. Vine a la piscina. No cal saber jugar a waterpolo. No cal ser atlètic. No cal res. Cal voler ser a algun lloc on algú et reconegui, on el cos serveixi per estar amb altres, on l’aigua t’esborri el que pesa del dia. Aquesta és la tribu. I la tribu té la porta oberta.

A la professional, acompany, educadora, psicòloga

Penseu en l’esport com a dispositiu. Observeu els clubs que teniu a tocar — els que no competeixen per guanyar, els que obren la porta a tothom, els que no posen filtre. Hi ha capitals socials allà que no es generen en cap altre espai. Hi ha sentit de comunitat, hi ha empoderament, hi ha integració de persones que cap programa formal ha aconseguit arribar.

I reivindiqueu el contacte físic. No el defugiu. El cos és una eina d’intervenció, i el seu ús és cada cop més restringit per por, per norma, per litigi. Si perdem el contacte, perdem comunitat. I si perdem comunitat, perdem la capacitat d’integrar, d’acompanyar, de transformar.

No us quedeu a l’oficina. Aneu a la piscina. Aneu al camp. Aneu on la tribu es teixeix. I després porteu-ho al vostre disseny d’intervenció — no per replicar-ho, perquè cada tribu és irreductible, sinó per aprendre’n. Per entendre què fa que un grup de persones decideixi estar juntes temporada rere temporada, sense que ningú els ho pagui, sense que ningú els ho exigeixi.

Per a citar aquest article — Bueso Gutiérrez, J. À. (2026). La tribu, l’aigua i el cos — Quan un club d’esport deixa de ser només esport. Blog Angel Bueso Social Worker, 7 de setembre de 2026.

Referències

• Arnstein, S. R. (1969). A ladder of citizen participation. Journal of the American Institute of Planners, 35(4), 216–224.
• Bourdieu, P. (1986). The forms of capital. En J. Richardson (Ed.), Handbook of Theory and Research for the Sociology of Education (pp. 241–258). Greenwood.
• Coleman, J. S. (1988). Social capital in the creation of human capital. American Journal of Sociology, 94, S95–S120.
• Consell d’Europa. (2021). Carta Europea de l’Esport (revisada). Estrasburg.
• Hall, E. T. (1966). The Hidden Dimension. Doubleday.
• McMillan, D. W., & Chavis, D. M. (1986). Sense of community — A definition and theory. Journal of Community Psychology, 14(1), 6–23.
• Phipps, A. (2014). Stay — The moving story of a departure and a return. Euclid.
• Putnam, R. D. (2000). Bowling Alone — The Collapse and Revival of American Community. Simon & Schuster.
• Nacions Unides. (2003). Sport for Development and Peace — Towards Achieving the Millennium Development Goals. UN Inter-Agency Task Force on Sport for Development and Peace.
• Zimmerman, M. A. (2000). Empowerment theory — Psychological, organizational, and community levels of analysis. En J. Rappaport & E. Seidman (Eds.), Handbook of Community Psychology (pp. 43–63). Kluwer Academic/Plenum.