Començo aquest diari amb una idea que em ronda des que vaig arribar i que avui ja no puc ignorar. El capital social, en Putnam, no és només una paraula bonica per posar a un marc teòric. És una manera d’explicar per què alguns llocs sostenen comunitat com qui sosté una llar, i per què en altres contextos la comunitat es converteix en una tasca heroica, intermitent, gairebé sempre precària. Putnam parla de confiança, de xarxes, de normes de reciprocitat. I des del treball social, si ho mirem amb un enfocament crític i acadèmic, això no pot quedar-se en una celebració naïf del vincle. Cal preguntar-nos qui té accés a aquestes xarxes, qui queda fora, quines institucions les faciliten i quines les regulen, quina part del capital social és pont i quina part és mur.
Aquest viatge del màster de Joventut i Societat està sent, des del primer dia, una immersió en aquesta pregunta. El màster no és només un segell ni un tràmit. És una estructura per pensar bé, per pensar amb rigor, per posar nom al que veiem i per no quedar-nos en la intuïció. La formació acadèmica de qualitat, quan és de veritat, et força a fer una cosa incòmoda i preciosa alhora. Et força a dubtar de les teves certeses, a sostenir contradiccions, a llegir autors que et desmunten, a tornar a llegir-los quan creies que ja els havies entès. I aquests dies han estat això. Lectures, converses, llibres, marcs, paraules que s’enganxen a la pell. Una mena de laboratori on el que vivim no és només experiència, sinó material per construir coneixement.
I enmig d’aquest marc, el dia d’avui ha estat especialment revelador. Hem visitat i escoltat el programa juvenil Fulham House, una iniciativa municipal que treballa el benestar de joves de quinze a trenta anys i que neix, precisament, per combatre la soledat. La paraula que han posat al centre és fellesskap, comunitat en danès, però no com a idea abstracta, sinó com a comunitats petites, quotidianes, d’amics, de classe, d’equip esportiu. M’ha impactat la senzillesa amb què ho expliquen i la complexitat real que hi ha al darrere. No venen a dir als joves què han de fer. Venen a fer fàcil que els joves trobin i creïn comunitat.
Han començat amb una activitat de joc, He Who Ha, per exemplificar l’ABC for Mental Health, act, belong, commit. Fer, pertànyer, comprometre’s. I aquí he sentit una cosa molt clara. A vegades, des del treball social, tenim la temptació de convertir-ho tot en discurs, en diagnòstic, en pla. I de cop un joc et recorda que el vincle també es fabrica fent coses juntes, encara que siguin petites, encara que siguin aparentment absurdes. El joc no és un recurs infantil. És una tecnologia social.
El que fan a Fulham House també desmunta una altra idea que arrosseguem sovint. La idea que la participació juvenil és una cosa que s’ensenya, com si fos una assignatura, o que s’exigeix, com si fos una obligació moral. Ells parlen de posar els joves al cap de taula. I això es concreta en confiança real. Confiança vol dir delegar tasques i diners. Tenen un fons de tres milions de corones daneses, i un panell de set joves revisa sol·licituds i distribueix els recursos. No només a grans entitats, sinó a comunitats informals, grups d’amics, iniciatives petites. I a sobre ho fan accessible, fins i tot permetent sol·licituds per telèfon per a persones amb dislèxia o ansietat. Aquí hi ha una política pública que entén que la burocràcia també pot ser violència.
He anat apuntant noms de projectes que sostenen aquesta idea de comunitat en formes molt concretes. Skateher, un grup de patinatge per a dones i minories de gènere que crea un espai segur fora d’un món masculinitzat. Borgnine Sisters, que obre portes a provar esports en entorns cuidats. Social Health, amb voluntaris buddies que acompanyen joves amb ansietat a sortir i connectar. Valuable Loving Roots, amb sopars comunitaris. Són exemples que, més enllà de la seva forma, comparteixen una intuïció comuna. La salut mental no és només una qüestió individual. És una qüestió de pertinença.
I després hi ha Headspace. L’entrevista amb l’equip m’ha remogut. Headspace és una ONG que ofereix suport emocional a joves de dotze a vint-i-cinc anys, gratuït, anònim, sense llista d’espera, i deliberadament no professionalitzat en el sentit clínic. Ho fan amb voluntariat, i ho fan perquè el voluntariat, aquí, no és una solució barata. És una decisió política sobre la relació d’ajuda. Volen una relació d’igual a igual, eye to eye, sense el pes de l’expertesa com a jerarquia. M’ha quedat gravada una frase que no és literal però sí fidel al sentit. Els joves confien més quan saben que l’altra persona hi és perquè vol, no perquè cobra.
Això, mirat críticament, també obre preguntes. Quines condicions materials fan possible que hi hagi setanta voluntaris d’acompanyament només a Aarhus, i sis-cents cinquanta a tot Dinamarca. Quina cultura de confiança sosté això. I quines exclusions pot generar. Ells mateixos ho diuen quan expliquen que només un percentatge petit dels usuaris és d’altres orígens, tot i que la població és més diversa. I aquí el capital social torna a aparèixer amb tota la seva ambivalència. El capital social pot ser pont, però també pot ser cercle tancat.
M’ha interessat especialment el seu model de dues persones per sessió. No és només per seguretat. És per qualitat, perquè quatre orelles escolten millor que dues, i perquè també cuiden els voluntaris. Briefing abans, debriefing després, supervisió grupal, supervisió individual quan cal. I un contracte d’un any amb un mínim d’hores mensuals. No romantitzen el voluntariat. El professionalitzen en el sentit organitzatiu, sense convertir-lo en una prestació clínica. Aquesta distinció és fina i potent.
I enmig de tot això, el viatge també és el grup. És el teixit humà que s’ha creat en pocs dies. Persones de sectors diferents, trajectòries diferents, accents diferents. No només de la nostra terra. Del món. De la Xina a Colòmbia, passant per l’Equador, i tants altres llocs que avui ja formen part del meu mapa emocional. Hem compartit espais, cafès, silencis, preguntes, cansament, entusiasme. Hem compartit la sensació que aprendre així, en moviment, amb el cos dins de la realitat, és una altra cosa.
I l’impacte
Incalculable. Perquè no és només el que hem vist. És el que se’ns ha mogut a dins mentre ho vèiem. És la manera com aquestes experiències reordenen el que entenem per comunitat, per participació, per voluntariat, per salut mental, per política pública. És la manera com el capital social deixa de ser teoria i es converteix en una pregunta urgent per al nostre treball. Com construïm pertinença sense domesticar-la. Com financem confiança sense convertir-la en control. Com sostenim comunitat sense convertir-la en un privilegi.
Tanco el dia amb una certesa i una incomoditat. La certesa que el treball social necessita aquesta formació, aquest rigor, aquesta capacitat de mirar amb lupa i amb cor alhora. I la incomoditat que, quan tornem, ja no podrem dir que no sabíem que hi ha altres maneres de fer-ho. Ara ho hem vist. Ara ens toca pensar què en fem.
