Seguint una visió perspectivista niethzeriana, no existeix una realitat objectiva, sinó que existeix un conjunt de realitats subjectives que construeixen la realitat social, perquè no (…) una objectivitat, es pot manipular la realitat, el que es pot fer manipulant i difonent la nova realitat. Normalment, una oligarquia, però si existeix una veritat a la qual no es pot arribar.
Tenim com a realitat existent una jerarquització social, on la societat té interioritzat aquests rols de submissió al superior. Segons la visió funcionalista, s’ha de complir la norma, perquè hi ha una objectivitat, però si entenem que tot és subjectiu, tenim marge per treballar el que volem. La subjectivitat obre la porta a la incertesa i a la inseguretat, per la qual cosa l’ésser humà tendeix a construir un model funcionalista on l’objectivitat del model ofereix una certa estabilitat, el que passa amb aquesta estabilitat, és que té un preu elevat, i aquest preu el paguem tots els individus, pero la factura més elevada la paguen aquells qui no s’adapten a la realitat objectiva construïda, per exemple, els sense sostre, els pacients amb patologies duals…
Des del meu punt de vista, comparteixo el perspectivisme de nietzsche com a eix central, crec en una realitat subjectiva que cada individu construeix d’acord amb les seves experiències, i capacitats, però també d’acord amb les experiències dels individus del seu context i del mateix context on ha nascut, aquest fenomen és que “cada individu és únic”.
Cal treballar des del món social com a subjectes individuals que busquen crear el seu propi quadre de valors, entendre la seva realitat subjectiva allunyant-se de la realitat construïda per la multitud, aquesta és una idea ja exposada per l’autor eix del meu pensament, i la va anomenar Übermensch, “super persona” (conegut popularment i erròniament com a “super home”, ja que en la llengua de l’autor, alemany, no existeix diferenciació de sexe en la paraula).
Aquesta construcció no tan sols ens ajuda com a professionals a tenir una mirada plural i crítica envers un estatus, sinó que ens podrà ajudar a entendre i empatitzar millor als nostres usuaris, normalment fora del sistema funcionalista “entre dos dissidents del sistema és més fàcil entendre’s”, entenent que aquesta persona té una realitat subjectiva, podem intervenir en la seva realitat i no aplicarem mesures quotidianes nascudes de l’estructuralisme que es basen en un sistema d’ajuda objectiu per a una suposada realitat objectiva.
Veieu l’error?
Estem intentant apagar un foc sense conèixer el context d’aquest, tenim diversos mecanismes, però si no coneixem l’origen de l’incendi, quins materials alimenten el foc o quina és la situació subjectiva? Acabarem intentant apagar el foc amb els mecanismes quotidians, aigua per exemple; no obstant això, si el foc és elèctric, podem acabar empitjorant la situació, o potser intervenim amb un extintor, deixarem uns efectes secundaris greus després de l’incendi, en canvi, si fem com bombers, entenem el foc i intervenim d’acord amb el foc únic que tenim, potser tanquem la porta i el foc s’apaga sol, fent que la nostra intervenció acabi sent poc intrusiva i millorin els efectes secundaris.
Bé, després d’aquest exemple tan estrany, decidim exposar en un exemple del món real. Ens ve al nostre CAS (Centres d’atenció i seguiment a les drogodependències) un jove consumidor, aquest l’atenem des del funcionalisme, amb la construcció objectiva que l’imaginari col·lectiu ha creat sobre l’usuari, objectivant i estandarditzant amb tot el que això implica, li oferim els recursos del sistema esperant que l’individu s’acobli al nostre sistema i si no, aquest és taxat d’inconscient, s’entén que no vol canviar, etc… Ara sí, crec que és difícil intervenir des de l’humanisme i seguint la teoria perspectivista, des d’un sistema estructural funcionalista.
No obstant podem entendre que ve en Marc al nostre CAS, un jove simpàtic que porta una motxilla d’experiències i disposa de moltes capacitats, atendrem al Marc entenent quin és el seu context, quin és el seu entorn més pròxim, i aplicarem mesures individuals i subjectives fruit de la conversa i de basar-nos a entendre que la seva realitat és subjectiva; igual que la nostra, potser canviant el context canvia la situació que en Marc vol canviar; no de problemàtica, perquè és el sistema qui etiqueta de problemàtica el que ell sigui consumidor, caldrà veure quina és la realitat i que pensa el nostre subjecte.
Un bon curt que exemplifica part del quee heem parlat es…
Un experiment que es meenciona al curt va relacionat amb el mon de les toxicomanies i es útil per ilustrar el meu exemple. Es va donar metadona a dos grups de ratolins, un grup se’l fica en un entorn agradable i un altre grup en un entorn brut, petit i desestructurat. es veu que el primer grup conviu amb la droga millor que el segon grup.