Blocus?

L’espectre de la revolta

La metàfora de l’olla a pressió

Avui hem viatjat per uns carrers comercials que desprenien una imatge pròpia d’una distopia preventiva amb aparadors blindats i desenes de furgons policials custodiant el no-res. Cal deixar clar d’inici que el vandalisme i els actes delictius que de vegades utilitzen aquestes mobilitzacions com a pretext no són justificables. Tot i això, existeix una previa en tot aquest fenomen. Hi ha una necessitat profunda de pertinença i una urgència per explotar quan l’angoixa desborda.

Per entendre millor aquesta dinàmica psicosocial podem recórrer a la metàfora d’una olla a pressió. Des de fora, l’olla sembla inalterable i no es percep cap canvi en la seva grandària ni en la seva estructura. A l’interior, però, la temperatura no para de pujar.

Com a societat anem afegint pressió a aquesta joventut culpabilitzant-la sistemàticament i complicant el seu dia de demà. Aquesta pressió, invisible per als qui ho miren des de fora del recipient, resulta del tot asfixiant per als qui estan a dins. Si l’olla explota, arribarem a un punt de no retorn.

Ara mateix l’olla encara no ha rebentat del tot, però està perdent pressió per les poques escletxes que troba. Aquestes vies d’escapament prenen formes molt diverses i preocupants. Els joves treuen aquesta angoixa creant convocatòries fantasma, alimentant perfils falsos a les xarxes per criticar, assumint actituds polaritzades o dirigint el seu vot cap a extrems. Fins i tot l’augment dels discursos deshumanitzadors funciona com una vàlvula per on una part de la població allibera la seva frustració. Estem parlant de persones molt joves que actuen sense referents i que, si no els hem ensenyat com participar de manera constructiva, acaben canalitzant la ràbia a través d’aquests patrons hostils.

L’alternativa real implica articular l’estat del benestar i tot el sistema d’acompanyament que ja tenim a disposició. Com a societat tenim el deure de facilitar i canalitzar aquestes vies cap a espais més constructius. Si donem espai a aquests joves per parlar, per debatre i per associar-se als barris o a les entitats, estarem creant petites vàlvules d’escapament sanes. Ara bé, això s’ha de fer sempre evitant absolutament el tokenisme i garantint una millora real de la seva capacitat d’agència. No serveix de res fer-los participar si la seva veu és només un decorat estètic. Necessiten poder de decisió real, acompanyats per professionals de l’acció social, educadors i treballadors socials.

Tancar, limitar o menystenir la importància d’aquests espais de prevenció només afavoreix un esclat futur incontrolable. Si som capaços de destinar tants recursos públics a un desplegament policial milionari basat en la política de la por, hem d’exigir exactament la mateixa inversió en prevenció i teixit comunitari. No podem viure atrinxerats ni tancar-nos a casa. Cal educar en la participació autèntica, obrir espais reals d’escolta i transformar aquest malestar en acció comunitària abans que l’olla no aguanti més.

DIARI D’UN TREBALLADOR SOCIAL

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

ALAS
Chatbot Image

Powered by artificial intelligence, the bot can make mistakes. Consider checking important information.

Scroll al inicio