L’espectre de la revolta
La metàfora de l’olla a pressió
Avui hem viatjat per uns carrers comercials que desprenien una imatge pròpia d’una distopia preventiva amb aparadors blindats i desenes de furgons policials custodiant el no-res. Cal deixar clar d’inici que el vandalisme i els actes delictius que de vegades utilitzen aquestes mobilitzacions com a pretext no són justificables. Tot i això, existeix una previa en tot aquest fenomen. Hi ha una necessitat profunda de pertinença i una urgència per explotar quan l’angoixa desborda.
Per entendre millor aquesta dinàmica psicosocial podem recórrer a la metàfora d’una olla a pressió. Des de fora, l’olla sembla inalterable i no es percep cap canvi en la seva grandària ni en la seva estructura. A l’interior, però, la temperatura no para de pujar.
Com a societat anem afegint pressió a aquesta joventut culpabilitzant-la sistemàticament i complicant el seu dia de demà. Aquesta pressió, invisible per als qui ho miren des de fora del recipient, resulta del tot asfixiant per als qui estan a dins. Si l’olla explota, arribarem a un punt de no retorn.
Ara mateix l’olla encara no ha rebentat del tot, però està perdent pressió per les poques escletxes que troba. Aquestes vies d’escapament prenen formes molt diverses i preocupants. Els joves treuen aquesta angoixa creant convocatòries fantasma, alimentant perfils falsos a les xarxes per criticar, assumint actituds polaritzades o dirigint el seu vot cap a extrems. Fins i tot l’augment dels discursos deshumanitzadors funciona com una vàlvula per on una part de la població allibera la seva frustració. Estem parlant de persones molt joves que actuen sense referents i que, si no els hem ensenyat com participar de manera constructiva, acaben canalitzant la ràbia a través d’aquests patrons hostils.
L’alternativa real implica articular l’estat del benestar i tot el sistema d’acompanyament que ja tenim a disposició. Com a societat tenim el deure de facilitar i canalitzar aquestes vies cap a espais més constructius. Si donem espai a aquests joves per parlar, per debatre i per associar-se als barris o a les entitats, estarem creant petites vàlvules d’escapament sanes. Ara bé, això s’ha de fer sempre evitant absolutament el tokenisme i garantint una millora real de la seva capacitat d’agència. No serveix de res fer-los participar si la seva veu és només un decorat estètic. Necessiten poder de decisió real, acompanyats per professionals de l’acció social, educadors i treballadors socials.
Tancar, limitar o menystenir la importància d’aquests espais de prevenció només afavoreix un esclat futur incontrolable. Si som capaços de destinar tants recursos públics a un desplegament policial milionari basat en la política de la por, hem d’exigir exactament la mateixa inversió en prevenció i teixit comunitari. No podem viure atrinxerats ni tancar-nos a casa. Cal educar en la participació autèntica, obrir espais reals d’escolta i transformar aquest malestar en acció comunitària abans que l’olla no aguanti més.