Diari d’un Treballador Social
La miopia del sistema: Ens equivoquem quan deixem d’escoltar els joves
1. El fracàs del punitivisme i la pedagogia de la por
Cada vegada que es produeixen episodis de crispació social o aldarulls juvenils —ja sigui als carrers de França o a les nostres pròpies ciutats—, la maquinària institucional reacciona amb els mateixos reflexos condicionats: la contenció, l’assenyalament i el punitivisme. Ho hem vist recentment amb la presència de cossos policials als instituts abans de la nit de Halloween. Sota l’etiqueta d’una suposada “prevenció”, s’ha traslladat als adolescents un missatge basat exclusivament en l’amenaça: avisos de detenció, estades a comissaria i trucades a les famílies. I ho hem de dir clar: ens estem equivocant profundament.
Quan l’única resposta que oferim a la joventut és la fiscalització policial, estem certificant el fracàs del nostre model socioeducatiu. Aquesta mirada està impregnada d’un adultocentrisme ferotge (Krauskopf, 1908), un biaix que pressuposa que el jove —especialment si prové d’entorns vulnerabilitzats— és una amenaça inherent que cal domesticar o neutralitzar. Educar des de la por no construeix ciutadania, sinó que esquinça el vincle social i genera una profunda desconfiança cap a unes institucions que, en teoria, haurien de protegir-los.
Des de la sociologia, Erving Goffman (2006) ja ens va advertir sobre el perill de l’estigma. Quan criminalitzem col·lectius sencers i els tractem preventivament com a delinqüents, l’estigma actua com una profecia autocomplerta. Si el sistema et mira únicament des de la sospita i et nega la teva condició de subjecte de dret —oblidant garanties bàsiques com el dret a ser informat, a l’assistència lletrada i a la protecció, tal com subratlla el Síndic de Greuges (2022)—, el resultat no és la pau social. El resultat és la desconnexió, la frustració i, inevitablement, l’esclat del malestar.
2. La prevenció real exigeix presència, xarxa i espais de poder
La veritable prevenció no porta uniforme ni imposa xerrades basades en el codi penal. La prevenció real es construeix des de la pedagogia de la presència i l’acció comunitària (Úcar, 2016). Significa estar-hi presents, habitar els seus espais sense jutjar-los constantment i validar les seves emocions. Ens falta entendre que la ràbia juvenil no neix del no-res; sovint és l’únic llenguatge disponible per articular la manca de futur, l’exclusió estructural i el sentiment de no importar a ningú.
La solució passa ineludiblement per donar-los veu i espai. Hem d’escoltar-los, i això no vol dir organitzar processos consultius de façana. Seguint l’escala de participació de Roger Hart (1992), hem d’abandonar el “simulacre” (tokenism) on els adults decideixen i els joves només escolten, per passar a models on les decisions i els espais es comparteixen de debò. Cal dotar de recursos reals els caus, els esplais, els centres juvenils i les xarxes de suport als barris. Aquests són els veritables dics de contenció contra la fractura social.
Com a professionals de l’acció social, famílies i ciutadania, el nostre deure és teixir una xarxa de suport i d’intercanvi. Hem d’oferir espais segurs on un adolescent sàpiga que serà escoltat abans de ser reprimit, on pugui canalitzar la seva energia vital cap a l’autoorganització col·lectiva. M’alegra profundament veure que els joves s’activen i qüestionen l’ordre establert; és senyal que estan vius. El repte, i la nostra gran assignatura pendent, és tenir la valentia democràtica i l’empatia necessària per acompanyar aquesta força en lloc d’intentar silenciar-la amb la por.