Diari d’una manifestació

17 de setembre de 2026, Lleida

Avui he tornat a casa amb el cos encara tens i el cap ple de veus que no se’n van. He estat a la plaça. He estat allà dins, entre ells, i no em puc estar d’escriure-ho perquè si no ho treure em quedarà gravat com una espina sota la pell.

El primer que m’ha cridat l’atenció han estat els joves. Hi havia diferents perfils, sí, però els joves tenien coses en comú. Uns vestien roba cara, molt cara, amb una elegància que no dissimulava la classe social d’on venien. Potser fills de famílies amb diners, potser vinculats a la seguretat privada o als cossos de l’estat, alli presents, no ho sé. Però tenien aquella seguretat econòmica que et permet dedicar el temps a aquestes coses. I mentre eren allà, entre ells, els he sentit parlar. “Aquelles dues de allà tenen més pèls que pits.” “Aquelles que no es dutxen, què hi fan aquí?” Comentaris sobre dones que eren allà mateix, a la mateixa manifestació, i que potser no caçarien, però que ja servien per construir la imatge de l’enemic. Com vesteix, com és aquest enemic. Etiquetes. I jo al seu costat, sense compartir res del que deien, i ells ni se’n adonaven.

Al mateix grup, però una mica apartats, hi havia uns altres joves. Roba de carrer, xandalls amb marques que clarament eren imitacions, fumant-se un porro, amb la mateixa bandera d’Espanya, cridant les mateixes consignes. Això m’ha esgarrifat. No per la roba ni pel porro, sinó per la coincidència. Dos mons diferents, la mateixa bandera, el mateix crit.

I les consignes. Les he escoltades i encara em volten. “Espanya cristiana no musulmana.” Crits contra les persones que eren allà mateix, persones que potser eren veïnes, que potser passejaven pel mateix carrer cada matí. I després, “Puta Catalunya.” Dit a Catalunya. Aquí, a la nostra terra, brandant la bandera mentre l’insultaven. I el to amenaçant de “que vengaen, que vengan y ya verán”, com si convidessin a una baralla que no volien realment lliurar sinó provocar. Tot això a l’aire lliure, amb impunitat, amb el volum que et dona saber que els teus són la majoria.

Però el que més m’ha esgarrifat ha estat la cacera de cares. Ho he vist amb els meus ulls. Quatre joves que feien de policia dins la mateixa manifestació, identificant aquelles persones que ells creien que no eren del moviment. S’acostaven, els gravaven la cara amb el mòbil, els apuntaven, i després incitaven més grups a unir-se a la identificació. Tot obertament, sense amagar-se, sense cap vergonya. I jo al seu costat, també observat, també perfilat, potser. “Me he quedado con sus caras, he mirado les fotos, vamos a buscarlos.” Això he sentit. Cacera. Sentiment de cacera. I la preocupació m’arribava perquè ho podien fer al meu costat sense conèixer-me i pot ser perjudicial, pensava, però no podia marxar, no volia marxar, perquè marxar era deixar-los la plaça sense testimonis.

A l’altra banda de la plaça, darrere dos furgons policials i un cordó fort, hi havia un grup petit. No arribaven a vint. Joves antifeixistes, amb panflets i banderes, cridant “No pasarán”. Vint. N’eren vint. A l’altre costat, centenars. I entre els centenars hi havia persones com jo, que no compartíem res d’allò però observàvem, analitzàvem els discursos, ens empassàvem la ràbia per no escalfar l’ambient.

El que més m’ha dolgut ha estat un nen. Un noi d’uns catorze o quinze anys, al meu costat, que sí ha tingut els pebrots de cridar una consigna antifeixista. I adults que se li han acostat, l’han insultat, l’han tractat de tot. Ballena, li deien. El nen se n’ha anat. Per protecció, per sentit comú. I jo allà, pensant que jo no havia gosat fer-ho perquè l’entorn no era segur, perquè la hostilitat era tangible, perquè qui crida impune és qui té la plaça i la força. I qui discrepa ha de callar o marxar. Així d’angoixós.

La manifestació ha acabat sense sentit. No tenia sentit com a acte polític, i tampoc no ha acabat de veritat. La policia ha recollit i se n’ha anat cap als vehicles, i dins de la pròpia manifestació hi havia petits focus de confrontació que s’han encès. Un grup de joves ha cridat “Abascal, fill de puta” i un altre grup de joves adults se’ls ha encarat. Insults, amenaces, un diàleg de besugos on no hi havia diàleg, només dos grups cridant i faltant-se al respecte d’una manera que jo qualificaria d’inhumana.

I llavors ha passat el que em tocava a mi. L’instint professional. He seguit aquell grup de joves que fugien, els he interceptat al cap de carrer, més enllà del control policial. M’hi he acostat, m’he presentat amb el meu nom. Li he dit que em semblava molt valent el que havien fet, però també molt temerari. Que està bé fer visible el malestar, sempre que sigui amb respecte. Però que la manifestació estava dissolta i que aquell diàleg de besugos no portava enlloc. Un dels joves m’ha preguntat si defensava el feixisme. Li he dit que no. Que la perspectiva i la maduresa t’ensenyen fins on arribar i fins on no. I se n’han anat uns, però uns altres hi han tornat al cap de cinc minuts.

I allà m’he quedat pensant una cosa que encara em volta pel cap. On és la classe mitjana catalana antifeixista però no radical? On són les persones que comparteixen el respecte a la humanitat però que no volen ni la por ni la violència? Aquest punt intermedi s’ha perdut per la polarització. I els discursos i les confrontacions no fan sinó alimentar-la més.

I per acabar, he vist una persecució. Quinze policies armats darrere tres noies. Tres noies menors de quinze anys. Les han agafat, les han portat cap al vehicle policial on jo era. Un policia m’ha empès l’esquena i m’ha ordenat que marxés. “No grabaràs res”, ha dit, perquè tenia el telèfon a la mà. Li he dit que no volia grabar res, que si calia el guardava, que no calia aquella actitud. I aquí dins he notat tot el que em cremava. Ràbia. Impotència. La calma forçada que t’obligues a mantenir quan algú et tracta com una amenaça i tu només vols observar. La tensió de mossegar-te la llengua perquè saps que una paraula mal triada pot convertir-te en el següent identificat. Li he dit que era treballador social, que no volia confrontació ni polarització, només observar. M’ha dit que tothom havia de sortir d’allà. He marxat, però he sentit les noies. “No tinc quinze anys, no em pots fer res.” “No em pots parar.” I un nen al costat que deia que el policia no era ningú per dir-li que se n’anés.

I aquí em queden les preguntes. Qui acompanya aquestes criatures? Qui els explica que la força policial és el que és, però que tenen dret a estar furiosos? Qui acompanya els policies perquè no confonguin autoritat amb impunitat? I qui omple aquest espai buit entre els que criden amb bandera i els que criden contra bandera, on hauria d’habitar una majoria silenciosa que no vol això?

Avui he fet de treballador social al carrer. Sense despatx, sense fitxa, sense res. 

Reflexions en profunditat

Mirada des del treball social: L’experiència viscuda a la manifestació d’avui no és un fet aïllat ni un episodi anecdòtic. És una mostra concentrada de dinàmiques socials, polítiques i simbòliques que conviuen al carrer i que exigeixen una mirada professional capaç de llegir-les amb rigor. Aquesta anàlisi parteix de dues tradicions complementàries: el marc ètic del treball social i la filosofia política democràtica. L’objectiu no és dictaminar qui té raó ni alinear-se amb cap opció partidista. L’objectiu és analitzar el que s’ha vist, deixar que l’observació parli, i que qui llegeix pugui situar-se allà on els drets humans i la democràcia es defenen sense necessitat que ningú els cridi.

• Perfils juvenils, classe social i violència simbòlica

La primera escena que mereix anàlisi és la convivència de dos perfils juvenils aparentment oposats però simbòlicament units. D’una banda, joves amb roba cara, amb una presència econòmica visible, amb la seguretat que dóna el capital material. De l’altra, joves amb xandalls d’imitaciór, fumant un porro, però brandant la mateixa bandera i cridant les mateixes consignes. Aquesta juxtaposició és central per entendre com es construeix la identitat col·lectiva en els moviments populistes d’extrema dreta.

Pierre Bourdieu (1986) ens ensenya que el capital social, el capital cultural i el capital econòmic s’entrellaçen per estructurar les posicions dels individus en l’espai social. Els joves ben vestits posseeixen capital econòmic i, probablement, capital cultural associat a un entorn familiar amb accés a xarxes institucionals. Els joves de carrer posseeixen menys capital econòmic però troben en la bandera i la consigna una forma de capital simbòlic que els permet pertànyer a un col·lectiu amb poder perceptiu. La bandera esdevé un objecte d’apropiació simbòlica on classes diferents convergeixen, no perquè comparteixin condicions materials, sinó perquè comparteixen una necessitat de pertinença i un mateix enemic construït.

Bourdieu (1990) també ens parla de la violència simbòlica, aquella forma de poder que s’exerceix sobre els subjectes amb la seva complicitat inconscient. Els joves de carrer que branden la bandera d’Espanya mentre porten roba d’imitació no són conscients que el seu accés a aquesta identitat simbòlica no canvia la seva posició material. La bandera els dona pertinença, però no els dona poder. I aquesta és una forma de violència simbòlica difícil de desmuntar perquè es viu com a emancipació quan és, en part, subordinació.

• La construcció de l’enemic

Els comentaris misògins escoltats a la manifestació (“més pèls que piits”, “aquelles que no es dutxen”) no són comentaris anecdòtics. Son mecanismes de cohesió grupal. La psicologia social ha documentat àmpliament com la construcció d’un “altre” estereotipat reforça la identitat del grup dominant (Tajfel & Turner, 1979). Però aquí hi ha un element addicional: la perfilació. No es tracta només d’insultar dones invisibles. Es tracta d’identificar, dins de la mateixa manifestació, aquelles persones que no encaixen, que vesteixen diferent, que porten els cabells diferent, que no s’ajusten al prototip. Aquesta perfilació crea una taxonomia de l’enemic intern, i això és especialment perillós perquè converteix el veí en sospitós.

La Declaració Universal dels Drets Humans (Nacions Unides, 1948, art. 1) estableix que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. La perfilació basada en l’aparença, la roba o el gènere atempta contra aquest principi no perquè sigui il·legal en si mateixa dins d’una manifestació, sinó perquè normalitza una mirada que deshumanitza. I quan la deshumanització es normalitza, el camí cap a la discriminació i la violència s’escurça.

• La cacera de cares i la normalització de la intimidació

L’escena dels quatre joves fent de policia, gravant cares, identificant persones i incitant altres a unir-se a la identificació és potser la més preocupant de toda la jornada. No es tracta d’una acció violenta física. Es tracta d’una acció de vigilància ciutadana que reproduceix, de forma amateur i sense cap control, les pitjors pràctiques de vigilància estatal. La diferència és que aquesta vigilància no té cap marc jurídic, cap supervisió, cap recurs, i cap limitació.

La gravació de cares amb el mòbil i la seva difusió per a la identificació posterior planteja problemes seriosos en termes de drets. La normativa de protecció de dades (Reglament (UE) 2016/679, art. 6) estableix que el tractament de dades personals requereix una base jurídica legítima. La gravació d’una persona en una manifestació per identificar-la i perseguir-la no té cap base jurídica legítima. Però el problema no és només jurídic. És cultural. La normalització d’aquesta pràctica significa que un grup de ciutadans accepta que la intimidació és un instrument polític legítim. I això erosiona l’estat de dret des de dins, no des de fora.

El comentari “me he quedado con sus caras, vamos a buscarlos” és una amenaça implícita. No cal executar-la perquè faci por. La por es genera en la possibilitat, en la incertesa, en saber que algú t’ha gravat i que la teva cara està en algun xat, en algun grup, en algun mòbil. Aquesta és la lògica de la intimidació de baixa intensitat, i és especialment eficaç perquè no deixa rastre formal però genera un efecte paralitzant en qui la pateix.

• Consignes buides i populisme d’extrems

Les consignes escoltades avui mereixen una anàlisi política. “Espanya cristiana no musulmana” és un exemple de populisme identitari que es construeix sobre una oposició religiosa i ètnica. No és una proposta política. És una declaració d’exclusió. No diu què es vol, diu qui no es vol. I això és la marca de fàbrica dels moviments populistes d’extrema dreta: la definició de l’enemic precedeix la definició del projecte (Mudde, 2004).

“Puta Catalunya”, dit a Catalunya, té una dimensió addicional. No només és una provocació. És una afirmació de dominació simbòlica. Moure la bandera d’Espanya mentre s’insultava el territori on et trobes és un acte de superioritat percebuda, una forma de dir “jo puc fer-ho i tu no pots fer res”. I el “que venga, que venga y ya verán” revela el component amenaçador que subjau en aquesta retòrica. No és un debat. És una invitació a l’enfrontament on el volum i la majoria són l’argument.

Norris (2017) ha analitzat com el populisme autoritari s’alimenta de la polarització afectiva i de la sensació de crisi. Les consignes buides no són defectes del discurs. Son el discurs. No necessiten contingut perquè la seva funció no és convèncer sinó cohesionar i provocar. El rigor no importa. El que importa és el sentiment de pertinença i la identificació de l’enemic.

• Dissimetria de forces i llibertat d’expressió

La imatge de centenars de persones d’una banda i menys de vint de l’altra és una imatge política. I el nen de catorze anys expulsat per adults que l’insulten és la seva versió més cruel. La llibertat d’expressió és un dret fonamental (Nacions Unides, 1966, art. 19), però la seva exercici no és simètric. Qui té la majoria té la plaça, el volum, la seguretat. Qui discrepa ha de mesurar el risc. I quan el risc és ser insultat, tractat de ballena i expulsat per adults, el cost d’exercir la llibertat d’expressió esdevé desproporcionat.

Pateman (1970) va argumentar que la participació política no és només un dret sinó una condició de la democràcia. Si la participació d’una part està silenciada per la pressió social de l’altra, la democràcia no funciona. I si els joves que volen manifestar-se en contra han de fer-ho amb por, no estem parlant de llibertat d’expressió. Estem parlant de llibertat condicionada.

Furlong i Cartmel (2007) han observat com els joves, especialment els més vulnerables, experimenten la participació política com un risc personal. El nen de catorze anys que ha cridat una consigna antifeixista i ha estat expulsat ha après una lliçó. I la lliçó no és que la democràcia funciona. La lliçó és que dissentir costa.

• Intervenció policial: autoritat versus impunitat

La persecució de tres noies menors de quinze anys per quinze policies armats planteja una qüestió que no es pot eludir. La funció de la policia en una manifestació és garantir la seguretat i l’ordre públic. Però quan l’acció policial escala en lloc de desescalar, quan la força és desproporcionada respecte a la població objectiu, i quan l’actitud cap a un observador que s’identifica com a treballador social és agressiva, el que s’està posant en qüestió no és l’eficàcia policial. És la distinció entre autoritat i impunitat.

L’estat de dret es fonamenta en el principi que el poder públic està subjecte a la llei. La policia té autoritat per actuar, però aquesta autoritat no és absoluta. Està limitada pel principi de proporcionalitat, pel respecte dels drets fonamentals, i per la rendició de comptes. Quan un agent empeny un observador pacífic, li ordena que marxi i li exigeix que no gravi sense cap base jurídica per a aquesta exigència, està exercint poder més enllà del que la llei li atorga. I això, per definició, és impunitat.

La reacció de les noies (“no tinc quinze anys, no em pots fer res”) revela una altra dimensió. Aquestes noies coneixen parcialment el marc jurídic, però el interpreten des de la vulnerabilitat. La seva afirmació no és un acte de desafiament jurídic. És un acte de defensa davant d’una força que perceben com a amenaçadora. I aquí és on el treball social té una funció d’acompanyament que no és ni legal ni política en sentit partidista. És ètica.

• El treball social com a intervenció política al carrer

Quan m’he acostat al jove antifeixista i m’he presentat amb el meu nom, he fet el que el treball social ensenya a fer. Acompanyar. Escoltar. Validar. Posar límits. No he pres partit per ningú. He reconegut la valentia i he advertit la temeritat. He dit el meu nom perquè el nom és el primer acte de reconeixement mutu. I he recordat que un diàleg d’insults no és un diàleg.

Wong, Zimmerman i Parker (2010) defineixen l’empoderament juvenil com un procés en el qual els joves adquireixen les competències necessàries per comprendre i influir en el seu entorn. L’acompanyament que he fet avui no ha empoderat el jove en el sentit d’augmentar el seu poder polític. L’ha empoderat en el sentit de donar-li una mirada adulta respectuosa que reconeix la seva acció i li ofereix una perspectiva que no té per què tenir als catorze anys. Això és treball social. No és institucional. No té despatx ni fitxa. Però és tan legítim i tan necessari com qualsevol intervenció formal.

El principi d’humanitat, que és el fonament ètic del treball social (International Federation of Social Workers [IFSW], 2018), estableix que la persona està per sobre de tot. Per sobre de la ideologia, per sobre de la pertinença, per sobre de la consigna. Avui, acompanyar un jove que fuig de la policia i presentar-se amb el nom és un acte que emergeix directament d’aquest principi. No és neutral. És humanitari. I la diferència és crítica.

Clary i Snyder (1999) van identificar les funcions motivacionals del voluntariat, entre les quals destaquen la funció de valors i la funció de comprensió. El treball social al carrer comparteix aquesta base motivacional. No es fa per obligació contractual. Es fa perquè el principi d’humanitat no es pot apagar quan surts del despatx.

Titmuss (1970) va argumentar que l’altruisme estructurat és un indicator de la salut d’una societat. El treball social al carrer, sense estructura institucional, és una forma d’altruisme professional. I la seva presència o absència diu alguna cosa de la societat on passa.

• On és la classe mitjana antifeixista moderada?

La pregunta que em faig no és retòrica. És estructural. Si l’extrema dreta ocupa la plaça amb centenars, si l’antifeixisme militant hi és amb vint, i si la moderació no hi és, qui sosté la democràcia en aquestes escenes?

Arnstein (1969) va proposar una escala de participació ciutadana on els graons inferiors són la manipulació i la teràpia, i els superiors són el poder ciutadà. El que avui he vist és que la majoria moderada no ocupa cap graó. No és present. No és visible. I la seva absència deixa l’espai públic en mans dels extrems i de la força policial. La polarització no només empeny els extrems cap a la confrontació. També empeny els moderats cap al silenci.

Buchanan (1954) va analitzar el cost d’oportunitat de la participació política. Quan el cost percebut d’expressar-se públicament és alt —por a ser identificat, por a ser gravat, por a ser insultat—, el cost d’oportunitat supera el benefici i la majoria opta per no participar. I això crea un cercle viciós: com menys moderats participen, més espai queden els extrems, i més costós es fa participar.

La democràcia liberal no pot funcionar sense una classe mitjana activa que ocupi l’espai públic amb veu crítica però respectuosa. Aquesta és la condició que avui s’ha trencat. I reparar-la no és feina d’un partit ni d’una manifestació. És feina de la ciutadania.

• El principi d’humanitat per davant de tot

Tornant al marc ètic del treball social, el principi d’humanitat és el que permet ordenar totes les observacions d’avui. Les consignes contra persones, la cacera de cares, els insults a un nen, la persecució de noies menors, l’empentq a un observador… tot això té un denominador comú. En cada escena, algú ha posat la ideologia, la pertinença, la força, o la consigna per davant de la persona. I en cada escena, el principi d’humanitat ha estat violat.

La Declaració Universal dels Drets Humans (Nacions Unides, 1948) no estableix que totes les idees són igualment vàlides. Estableix que totes les persones són igualment dignes. Això significa que cap idea, per més que la defensin centenars, pot legitimar la deshumanització d’una sola persona. I cap força, per més uniformada que estigui, pot legitimar la impunitat davant un observador pacífic.

El treball social té una responsabilitat en aquest marc. No és només intervenir institucionalment. És donar testimoni. És quedar-se quan tothom marxa. És presentar-se amb el nom. És recordar que la humanitat està per davant de tot, i que això no és una consigna. És una pràctica.

Avui he fet feina social al carrer. I si aquesta entrada serveix per a alguna cosa, serveix per a recordar que la democràcia no es defensa només amb lleis i institucions. Es defensa amb presència, amb observació, amb acompanyament, i amb la decisió de no marxar.

Referències

• Arnstein, S. R. (1969). A ladder of citizen participation. Journal of the American Institute of Planners, 35(4), 216-224.
• Bingham, T. (2010). The rule of law. Penguin Books.
• Bourdieu, P. (1986). The forms of capital. En J. G. Richardson (Ed.), Handbook of theory and research for the sociology of education (pp. 241-258). Greenwood Press.
• Bourdieu, P. (1990). The logic of practice. Stanford University Press.
• Buchanan, J. M. (1954). Individual choice in voting and the market. Journal of Political Economy, 62(4), 334-343.
• Clary, E. G., & Snyder, M. (1999). The motivations to volunteer: Theoretical and practical considerations. Current Directions in Psychological Science, 8(5), 156-159.
• Dicey, A. V. (1885). Introduction to the study of the law of the constitution. Macmillan.
• Furlong, A., & Cartmel, F. (2007). Young people and social change: New perspectives (2a ed.). Open University Press.
• International Federation of Social Workers. (2018). Global social work statement of ethical principles.
• Mudde, C. (2004). The populist zeitgeist. Government and Opposition, 39(4), 541-563.
• Nacions Unides. (1948). Declaració Universal dels Drets Humans. Resolució 217 A (III).
• Nacions Unides. (1966). Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Resolució 2200A (XXI).
• Norris, P. (2017). The populist challenge. Agenda Publishing.
• Pateman, C. (1970). Participation and democratic theory. Cambridge University Press.
• Reglament (UE) 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals (RGPD).
• Tajfel, H., & Turner, J. C. (1979). An integrative theory of intergroup conflict. En W. G. Austin & S. Worchel (Eds.), The social psychology of intergroup relations (pp. 33-47). Brooks/Cole.
• Titmuss, R. M. (1970). The gift relationship: From human blood to social policy. George Allen & Unwin.
• Wong, N. T., Zimmerman, M. A., & Parker, E. A. (2010). A typology of youth participation and empowerment for child and adolescent health promotion. American Journal of Community Psychology, 46(1-2), 100-113.