Com a jove, el que he llegit em sembla asquerós. Com a treballador social, em sembla perillós.
Quan monsenyor Argüello parla d’una “sexualitat desquiciada” i hi col·loca un “germen d’agressivitat”, no està descrivint la realitat. Està construint un relat de pànic moral. I els pànics morals sempre tenen la mateixa funció, assenyalar un col·lectiu, justificar control i tapar les causes estructurals del malestar.
Des del treball social, aquest discurs és desprotecció institucional. Perquè quan una autoritat moral etiqueta la sexualitat juvenil com a problema, legitima la vergonya i el càstig. I quan el jovent aprèn que serà jutjat, calla. Calla si té dubtes. Calla si consumeix pornografia i no sap com posar-hi límits. Calla si ha viscut pressió o coerció i no pot ni anomenar-ho. Calla si és LGBTIQ+ i ja ha après que el seu desig serà posat sota lupa. Aquest silenci no és neutre, augmenta el risc i facilita la violència, que alguns amb sotana aprofiten…
Sí, hi ha factors de desprotecció reals. La pornografia com a escola afectiva, la hipersexualització, la pressió estètica, la normalització de pràctiques sense conversa ni consentiment, i la persistència de guions masclistes. Però justament per això cal rigor i responsabilitat. No es pot agafar un problema estructural i convertir-lo en un judici global sobre la sexualitat del jovent. Això desvia el focus del que incomoda de veritat, la desigualtat de gènere, la cultura de la violació, la mercantilització del cos, la manca d’educació afectivosexual i l’abandonament de recursos públics.
I encara pitjor, quan es remarca que qui més ho pateix són “especialment les joves”, es reactiva una lògica patriarcal antiga, el cos de les noies com a frontera moral. No és protecció, és control.
Si realment es vol cuidar el jovent, la resposta no és una croada moral. És educació afectivosexual integral, espais segurs per parlar de pornografia i consentiment, treball amb famílies, formació per a professionals i recursos accessibles de salut mental. Menys estigma i més drets. Menys sermons i més responsabilitat pública.
