Diari de Treball Social
La llum als ulls d’un nen que sap qui ésLa llum als ulls d’un nen que sap qui és
Àngel Bueso Gutiérrez · · Lleida
Avui he presenciat una discussió que m’ha remogut per dins d’una manera que no esperava.
Un home d’uns quaranta i escaig anys s’asseia davant d’un nen de onze, sahrauí, que passa l’estiu a Lleida gràcies al programa Vacances en Pau. El programa porta nens dels camps de refugiats sahrauís a passar uns mesos amb famílies d’aquí. Uns amics meus, una parella, han acollit aquest nen com a voluntaris. Han fet voluntariat, i vull dir-ho perquè de vegades el voluntariat s’anomena d’una altra manera per fer-lo semblar menys del que és. Han fet una cosa valenta, generosa, d’aquelles que no es fan per quedar bé sinó perquè un dia decideixes que la teva llar pot tenir més espai del que creies.
Jo no he estat el protagonista d’aquest estiu. He estat una figura propera però no central, una presència ocasional. Prou, però, per haver vist efolucionE aquest nen d’una manera que no té a veure amb els centímetres.
La discussió era sobre sobirania. Sobre si el Sàhara Occidental és Marroc o no. I l’home buscava que el nen ho acceptés. Buscava, sense dir-ho amb paraules però amb tota la seva actitud, que el nen plegués la bandera que porta per dins. Que abandonés la narrativa de la seva família, de la seva gent, dels camps on ha crescut, i adoptés la d’un poder que porta dècades intentant que un poble sencer oblidi qui és. Volia apagar la llum als seus ulls. Volia que el nen sortís d’aquella conversa una mica més buit, una mica més doblat.
I no va funcionar.
El nen va respondre amb educació. Amb una calma que a mi em va deixar sense paraules. Amb la força tranquil·la de qui porta la veritat a dins i no necessita cridar per defensar-la. No vaig haver d’intervenir. No calia. El nen va sortir d’aquella discussió amb els ulls més brillants que mai. Més ple, no més buit.
Vull ser honest aquí perquè crec que la honestedat és l’única forma de no fer el ridícul quan es parlen de conflictes que un no coneix bé. Jo no conec el conflicte del Sàhara en profunditat. Sé les línies generals, sé la injustícia estructural, sé que hi ha un poble que fa dècades que espera una autodeterminació que la geopolítica ha bloquejat sistemàticament. Però no conec les negociacions, les resolucions de l’ONU, la complexitat de les relacions entre Marroc, el Front Polisario, el tio paco, Espanya i la comunitat internacional. Ho vull dir explícitament perquè creure’s amb dret a opinar sobre tot és una de les coses que m’han semblat sempre un signe d’arrogància, no d’intel·ligència.
El que sí que sé, el que ningú m’ha de demostrar, és que hi ha un poble amb una cultura, una identitat i una història pròpies. Que hi ha famílies vivint en camps de refugiats al desert del Sàhara des de fa cinquanta anys esperant tornar a una terra que senten seva. Que la geopolítica, les aliances comercials i els interessos estratègics s’han imposat per sobre de tot el que és humà, i que la qüestió de l’autodeterminació d’aquest poble hauria d’haver quedat resolta fa molt de temps. Quan la discussió va derivar cap a Catalunya, no em va sorprendre. Aquí la nostra pròpia experiència col·lectiva fa que alguns temes els entenguem amb el cos, no només amb la ment.
Defenso l’autodeterminació dels pobles quan hi ha les bases culturals, identitàries i humanes per fer-ho. I en el cas sahrauí, com en molts d’altres, aquelles bases existeixen, existien i existiran per molt que algú intenti apagar-les assegut davant d’un nen de onze anys.
Aquí és on entra el treball social, o almenys el treball social que jo entenc i intento practicar. Tots els éssers humans tenim una humanitat innata. Una capacitat de reconèixer el sofriment dels altres, d’identificar la injustícia, d’actuar des de la solidaritat. Però els sistemes, les normes jurídiques, les tradicions, el llenguatge del poder, les estructures institucionals, tot plegat acaba creant un marc que justifica els actes poc humans. Que els legitima. Que els fa normals. La Carta dels Drets Humans no és l’origen d’aquesta humanitat, és una materialització imperfecta i negociada de quelcom que ja portàvem dins. I el que passa quan un home intenta persuadir un nen perquè abandoni la seva identitat és exactament allò: una estructura de poder que utilitza el llenguatge de la raó per atacar el que és humà.
El treball social té l’obligació ètica de posar la humanitat al centre. Per davant de la legislació quan la legislació falla. Per davant de la geopolítica quan la geopolítica s’imposa sobre les persones. I quan hi ha una fallada en aquesta humanitat i no es pot canviar en aquell moment, fer-la visible. Deixar constància. Perquè quan es pugui canviar, quan la porta s’obri, que hi hagi algú que recordi on era el problema.
Tot posicionament és en cert sentit polític. I crec que des del treball social hem de fer-ho des d’allò que és humà, des del proper, des del viscut. No des de la ideologia abstracta, sinó des de la persona concreta que tens davant.
Però tinc ganes de ser cru fins al final, perquè avui no ha estat un dia senzill en la seva totalitat.
Estic vivint una època de qüestionament sobre el meu grup d’amics. Sobre el que hem construït i el que no hem construït. El que s’ha dit i el que s’ha callat. El que s’ha fet i el que s’ha mirat cap a una altra banda. Tenir els meus amics com a família d’acollida d’aquest nen ha estat una cosa bonica i complicada al mateix temps, perquè els ports que semblaven segurs de vegades també ens remenen des de dins.
M’ha tornat una por que feia anys que no sentia tant. La por a la soledat. La sensació d’estar sol en el sentit profund, no pas en el físic. Sembla que porto una diana a l’esquena i que no sé exactament qui l’ha posada ni des de quan hi és. De vegades m’agafa la sensació que el territori que creia conegut s’ha tornat incert.
I llavors hi ha aquest nen. Que amb el seu exemple, amb la seva manera d’estar al món, m’ha donat quelcom que no li he demanat. M’ha reconnectat amb les idees antiracistes no com a discurs sinó com a cosa viscuda. Amb la filosofia de l’autodeterminació dels pobles com a quelcom que es defensa no en un text acadèmic sinó amb el cos. Amb aquella energia juvenil de creure’s les coses amb tanta intensitat que ni un adult de quaranta anys que porta tota la força del sistema darrere seu no pot fer-te vacil·lar.
Avui un nen de onze anys m’ha ensenyat com es defensa allò que ets. Sense cridar. Amb la llum als ulls intacta.
Gràcies per això.
