Aquest cap de setmana he viscut un any + el festival Enre9 des de dins. Amb els pros i els contres, amb moments de molta llum i moments de cansament, però sobretot amb aquella sensació que quan una comunitat es mou, passen coses que no caben en un programa. I jo, com sempre, l’he viscut amb la mirada de treballador social enganxada a la pell, com si no me la pogués treure ni que volgués.
I en un moment de descans, mentre dinàvem, va aparèixer el debat que m’ha quedat ressonant. Parlàvem d’una intervenció artística a l’espai públic, d’aquelles que transformen una paret i que fan que un racó del barri deixi de ser només un lloc de pas. I algú va dir una frase que, de cop, ho va capgirar tot. Això, en un barri ric, ho faríem? O això només ho fem als barris empobrits.
La pregunta no era només sobre pintura. Era sobre poder. Perquè quan algú diu que en un barri ric “es cuida l’estètica” o que “allà es fa bé”, sovint està parlant d’una altra cosa. Està parlant de qui decideix què és acceptable. De qui té la capacitat de queixa i de veto. De qui pot convertir el seu gust en norma. I, sobretot, de quins barris tenen garantit el dret a ser cuidats i quins barris han d’agrair qualsevol millora, encara que sigui simbòlica.
I aquí hi ha una crítica que cal dir sense por. L’art comunitari pot ser maquillatge si serveix per tapar mancances estructurals. Si en lloc d’arreglar el que està trencat, el que fem és pintar perquè “quedi bé”. Si la pintura substitueix el pressupost, llavors sí, estem desviant la mirada.
Però jo aquest cap de setmana també he vist una altra veritat, i per mi és igual d’important. Quan una intervenció neix de la comunitat, quan és consensuada, quan la gent hi participa i la sent seva, no és decoració. És apropiació col·lectiva. És una comunitat dient aquest espai també és nostre. I això, des del treball social, és una peça clau.
Perquè l’espai no és neutre. L’espai educa. L’espai inclou o expulsa. L’espai transmet missatges sobre qui té dret a ser visible i qui ha d’estar a la perifèria. I quan la comunitat transforma un espai, encara que sigui amb una acció senzilla, està recuperant agència, capacitat de decisió. Està passant de ser usuària a ser subjecte polític.
I aquí la joventut és motor. Quan els joves ocupen espai amb sentit, no només fan una activitat. Trenquen el relat que els vol invisibles o problemàtics. Generen pertinença, i la pertinença és una de les coses més potents que existeixen per construir cohesió, cura i futur. Quan un lloc es sent propi, es cuida diferent. Es defensa diferent. Es viu diferent.
A més, aquests dies també hem fet una mini-intervenció artística en un espai privat d’una entitat. I això, que podria semblar petit, per mi és enorme. Perquè també hi ha espais que, sense ser públics, són comunitaris. I quan els joves els transformen, quan hi deixen empremta, quan hi posen color i temps compartit, estan construint casa. Estan construint vincle. Estan construint comunitat.
Per això el debat del dinar no era una anècdota. Era una porta. La pregunta real no és si pintem o no pintem. La pregunta real és qui té dret a decidir la ciutat. Qui pot transformar l’espai. Qui pot deixar rastre. I si acceptem que això només passi en alguns barris, estem acceptant una ciutat desigual també en la capacitat de somiar-la.
Aquest cap de setmana m’ha recordat una cosa simple. La ciutat canvia quan la gent se la fa seva. I el treball social, si vol ser coherent, ha d’estar al costat d’aquesta apropiació col·lectiva, especialment quan la protagonitzen els qui més sovint han estat apartats de la decisió.
